La crua realitat

Aquí teniu la millor part de la película "La crua realitat" (The ugly true), amb un petit monoleg força clarificador.  Noies, pujeu el volum i preneu nota!!

Here in english, for my english friends:

...i per altra banda, pels nois, fer feliç a una dona és fàcil. Només es necessita ser:

1) Amic
2) Company
3) Amant
4) Germà
5) Pare
6) Mestre
7) Educador
8) Cuiner
9) Mecànic
10) Plomer
11) Decorador d'interiors
12) Estilista
13) Electricista
14) Sexòleg
15) Ginecòleg - Obstetre
16) Psicòleg
17) Psiquiatra
18) Terapeuta
19) Audaç
20) Simpàtic
21) Atlètic
22) Afectuós
23) Atent
24) Cavaller
25) Intel·ligent
26) Imaginatiu
27) Creatiu
28) Dolç
29) Fort
30) Comprensiu
31) Tolerant
32) Prudent
33) Ambiciós
34) Capaç
35) Valent
36) Decidit
37) Confiable
38) Respectuós
39) Apassionat
40) I. ... Sobre Tot ... Molt Solvent
41) creies que això era tot? ...  No, amic
el pitjor de tot és que cal ser ENDEVINADOR!!! per saber que és el que volen.

De la mateixa manera, cal posar atenció a:
* No ser gelós, però tampoc desinteressat.
* Portar-se bé amb la seva família, però no dedicar més temps que a ella.
* Donar-li el seu espai, però mostrar-se preocupat per on ha estat ella.

I molt important és ...

* No oblidar les dates ...
-D'Aniversari
-Aniversari de noces
-De boda
-Graduació
-Sant
-Menstruació
-Data del primer petó
-Aniversari de la tia i del germà o germana més estimada
-Aniversari dels avis i de la millor amiga

Malauradament, el complir al peu de la lletra aquestes instruccions NO garanteix al 100% la felicitat d'ella, perquè podria sentir-se immersa en una vida de sufocant perfecció i fugir amb el primer desgraciat vividor que trobi.

Déu va dir: ¡¡¡¡Estíma-la!!!! ... PERÒ MAI VA DIR QUE CALIA ENTRENDRE-LA!!!!

Noies, hem pregunteu com fer feliç a un home? 

FER FELIÇ A UN HOME ÉS FÀCIL.  Es necessita:

1) Sexe
2) Menjar
3) Cervesa


Som ... o no som una ganga?

No es preocupin ... és perfectament segur.

El novembre passat va aparèixer a la xarxa el teaser tràiler d'un curtmetratge conegut sota el nom de Blinky. Sota la direcció de Ruairí Robinson, la seva premissa ens temptejava aleshores la història d'un nen (Max Records, de Where the Wild Things Are) i el seu robot, encara que no precisament en l'estil "per a tota la família" que es podria esperar. Hi havia alguna cosa estranya, freak, en el material, que feia dubtar de la dolça aparença presentada. I tant que no estàvem preparats per al següent material, que indaga les dinàmiques de l'oci tecnològic i com s'afecta l'experiència simplement perquè l'usuari en qüestió vol canviar ràpidament la seva joguina per la següent versió.

Aquesta història us recordarà amb tota seguretat a la esplèndida IA de Steven Spielberg, però amb un gir desagradable i truculent. Encara que no tots els plànols del robot estan assolits del tot, podem afirmar que en conjunt estem davant un producte de molta qualitat, tant narrativa com visual. La construcció del suspens fins a l'última escena ens farà pensar en el director com un valor a tenir en compte en el futur.

Ruairí Robinson va ser durant una etapa un contendent ferm per fer-se amb la direcció de la versió d'acció real d'Akira, però com és lògic, el seu escàs bagatge cinematogràfic va afectar negativament a les seves possibilitats. El curtmetratge és pertorbador i inquietant, però alhora és un interessant estudi sobre com podem empatitzar amb un objecte inanimat com Blinky.

Us recomano a ulls clucs el visionat del curt, i espero que m'expliqueu que us a semblat. Us recomano que espereu a ser a casa per veure-ho tranquil.lament, no fos cas que el vostre cap comenci a mirar-vos malament.

Cables

Hi ha cançons que des de la primera escolta et diuen alguna cosa, sense saber molt bé de què parlen. La meva cançó d'avui és una d'aquestes. Cançó malenconiosa i trista però que tracta de treure la positivitat i l'esperança en moments molt durs. Suposo que quan ho has viscut i fas les coses de cor és més fàcil que surtin cançons tan bones com aquesta, i que aconsegueixin donar tot el que es pretén. "Wires" és un gran tema de Athlete, que va ser compost al costat de Chris Martin de Coldplay i dedicat a la filla de Joel Pott (cantant de Athlete), nascuda prematurament i víctima d'atacs epilèptics.

Lletra:
Tens cables entrant. Tens cables, sortint per la teva pell. Tens llàgrimes, formant camins. Tens llàgrimes que estan espantades pels fets. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar, veig que hi ha esperança aquí, en una caixa de plàstic. He vist llums de Nadal, es reflecteixen en els teus ulls. Tens cables entrant. Tens cables, sortint per la teva pell. Hi ha sang seca, en el teu canell. La teva sang seca està a la punta dels meus dits. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Primera nit de la teva vida, acomodant-te per tu mateixa. Mirant-te ara, però tu mai ho sabràs. Ho veig en els teus ulls, ho veig en els teus ulls. Et posaràs bé. Ho veig en els teus ulls, ho veig en els teus ulls. Et posaràs bé. Et posaràs bé.
Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Veig que hi ha esperança aquí, en una caixa de plàstic. He vist llums de Nadal, es reflecteixen en els teus ulls. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Primera nit de la teva vida, acomodant-te per tu mateixa.
Mirant-te ara, però tu mai ho sabràs.



Athlete és una banda indie rock de 4 amics (des dels 14 anys), del sud de Londres.

Video de "Wires":

Nimfes i llops

Direcció i guió: M. Night Shyamalan. País: USA. Any: 2006. Durada: 110 min. Génere: Thriller fantástico, drama. Interpretació: Paul Giamatti (Cleveland Heep), Bryce Dallas Howard (Story), Bob Balaban (Harry Farber), Jeffrey Wright (Sr. Dury), Sarita Choudhury (Anna), Freddy Rodríguez (Reggie), Bill Irwin (Sr. Leeds), Jared Harris, Mary Beth Hurt (Sra. Bell), Noah Gray-Cabey (Joey). Producció: M. Night Shyamalan y Sam Mercer. Música: James Newton Howard. Fotografía: Christopher Doyle.

M. Night Shyamalan és un dels pocs directors capaços de crear actituds trobades i molt poca indiferència.


Un dels personatges de la pel lícula -i com és obvi, un crític de cinema- afirma que "No queda ni un indici d'originalitat en el món".


Sense desprendre's d'una gelor poc característica en els contes de fades, "La jove de l'aigua" transmet una tristesa absoluta en cada pla tancat, cada enfocament i cada color, fins al punt que ni una festa pot animar l'apagada vida que porten els seus personatges i que es reflecteix en els seus jardins, les seves portes i les seves habitacions. Un estil molt propi i que hauria de ser valorat més que res en aquesta època de projectils creuats i de recaptacions que destrossen talents.


  El millor de "La jove de l'aigua", a part de pronunciar sense tremolor les seves intencions, és la seva condició autèntica del gènere, del que el "fantàstic" sempre ha estat i hauria de ser ara: no un cúmul de sobresalts i sorpreses d'últim minut, sinó l'única forma de que l'home pugui criticar el seu món sense represàlies i espantar-de les realitats que mai afirmaria estant despert, i de la manera més lírica, evasiva, precisa i universal possible. Perquè de palestins i israelians, israelians i libanesos, només entenen i volen entendre uns pocs, però de nimfes, llops ferotges i homes-arbre sabem tots.


Interessant intro:
http://www.youtube.com/watch?v=MbTPwyhYfow


Trailer en castellà:



Trailer en anglés:



font: Almudena Muñoz Pérez

Els llocs on hauríem d'haver anat.

Moltes vegades volem una segona oportunitat. De vegades no ho mereixem. El sentiment de pesar, desitjant una nova oportunitat, és comú quan una parella es separa. Qui té la culpa en general busca la simpatia, ja que s'ha adonat, retrospectivament, dels seus errors.

Quan les parelles es trenquen, en general ho manegen en una de dues maneres. O bé s'empenten a oblidar-se de l'altre i seguir endavant, o es rebolquen en la depressió, aguantant. No crec que sigui bona cap de les dues opcions. Tractant d'oblidar significa desfer-se de totes les experiències i lliçons. Rebolcar-se en la depressió significa no acceptar i créixer amb aquestes experiències i lliçons. Quan Becky diu "No vaig a fer res de tot això" -«I will do neither»- està dient, puc seguir endavant, sense oblidar perquè.

font: http://wongfuproductions.com/

Jo, per la casa dels meus somnis ... Mato!!!

DREAM HOME  (HONG KONG, 2010)

TÍTOL ORIGINAL: Wai Dor Llei Ah Yut Ho
DIRECTOR: Pang Ho-Cheung
PRODUCTOR: Conroy Chan, Josie Ho, Subi Liang
GUIÓ: Pang Ho-Cheung
REPARTIMENT: Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang
WEB: http://www.dreamhome.asia/
IMDB: http://www.imdb.es/title/tt1407972/










Una altra de les sorpreses del passat Festival de Sitges, la Hong Kong Dream Home dirigida per Pang Ho-Cheung, amb els premis de Millors Efectes de Maquillatge i de Millor Actriu per Josie Ho, dins de la secció oficial.

L'inici del film ja ens avisa que hi haurà triperia i de la bona al llarg dels 96 minuts que dura, i és que comença amb la protagonista Cheng Lai-sheung (Josie Ho) assassinant el vigilant de seguretat d'un edifici vestida amb una granota de treball i utilitzant com a arma mortífera unes brides.

 

A partir d'aquí la pel lícula es desenvolupa en tres línies temporals intercalades a través de constants flashbacks, cosa que al principi aconsegueix que en algun moment no sàpigues situar l'escena en el seu moment en el temps. En primer lloc se'ns mostra l'actualitat, que no és altra que Cheng Lai-sheung dins d'un edifici situat a Victoria Bay aniquilant a totes les persones que li és possible amb el seu cinturó d'eines i molta imaginació.

La segona línia temporal ens situa en els dies previs als fets que estan esdevenint actualment i en el qual se'ns presenta la protagonista com una pluriempleada amb la obsessió d'estalviar per comprar un pis amb vistes a Victoria Bay. Després de molt temps lluitant per aconseguir els diners per poder pagar l'entrada del pis, arribant a deixar morir el seu pare per cobrar l'herència, arriba el moment somiat i es disposa a comprar-lo, un cop allà descobreix que els propietaris del pis, a causa de la bombolla immobiliària, han decidit pujar el preu del pis a tal extrem que li és impossible la seva adquisició.

Finalment se'ns presenta a una Cheng Lai-sheung en la seva infància, vivint en uns pisos de pescadors a Victoria Bay, els quals ha d'abandonar en contra de la seva voluntat a causa de l'especulació immobiliària i a les pressions dels seus propietaris, el que ens fa entendre les ganes de la protagonista a adquirir un pis en aquesta zona.

La història, tot i tenir algunes llacunes i algun moment mancat d'interès, aconsegueix fer-te entendre els motius pels quals la protagonista ha arribat a l'extrem en el qual es troba en l'actualitat, extrem que sens dubte és el més destacable de la pel.lícula.

I és que la nostra Serial Killer de les brides ens delecta amb un festí de morts a quina d'elles més brutal, sense escatimar en gore, sang, vísceres i humor negre, i que aconsegueixen que tinguis d'aplaudir totes i cadascuna d'elles.

"Dream Home" reuneix tots els ingredients perquè els amants del gènere gaudim d'una pel.lícula gamberra i extremadament violenta, banyada en sang i crítica social dirigida a l'economia i el sector immobiliari.

(font: http://elultimoblogalaizquierda.blogspot.com)