No abras ese correo: qué hacer ante un mail sospechoso

Hay correos electrónicos que pueden infectar y secuestrar tu PC. Otros intentan robar información confidencial a través del engaño. Y unos cuantos intentan usar tu buzón para multiplicarse y dañar otros ordenadores.
Y es que la tentación de abrir cualquier correo es muy alta, especialmente si parece misterioso o importante. Asociamos el correo a personas de confianza, a mensajes urgentes que no suelen ir a través de otros canales menos “serios”.
Para evitar infecciones dañinas y de consecuencias desastrosas para tu bolsillo, conviene que resistas el impulso de abrir todo lo que entre en tu buzón de correo. Sigue los consejos que enumero a continuación.

1. ¡Si no has solicitado nada, no hagas clic!

Es una regla de oro: si no has solicitado nada a una persona o una empresa, esta no tiene por qué enviarte instrucciones de ningún tipo, ni mucho menos archivos adjuntos. ¿Por qué debería hacerlo?
Empresas e instituciones usan el correo solo para informar, a menos que tú pidas algo, como una nueva clave, o hayas iniciado una gestión que contempla el envío de un correo de confirmación o una copia de alguna transacción
Cuando te llega un mensaje y no consigas reconducirlo a una conversación previa con la persona o empresa indicada en el correo, empieza a desconfiar. Hazte estas preguntas:

• ¿Qué tengo que ver yo con este mensaje?
• ¿Por qué me han enviado este correo ahora?
• ¿Tiene razón de ser lo que me están pidiendo?

Si no consigues contestar esas preguntas, no hagas clic en ningún enlace ni archivo adjunto del correo en cuestión, al menos no hasta haber recabado más información sobre el mismo. Lo que nos lleva a los siguientes puntos.

2. ¿Texto sospechoso? Búscalo en Google

Los mails con estafas o malware suelen tener siempre el mismo texto, a veces con ligeras variaciones. Sus características son fáciles de reconocer, sobre todo si las comparas con las comunicaciones de una empresa real:

• Frases incomprensibles y palabras extranjeras, debidas al uso de un traductor automático: muchos hackers operan desde países donde la ley no puede actuar
• Errores ortográficos e incoherencias en el texto, como si fuera un corta-y-pega apresurado: la mayoría de criminales informáticos tienen prisa y saben generalmente poco de diseño y ortografía
• Imágenes mal encajadas o en baja resolución: han intentado darle una pátina de oficialidad a su correo, pero han tenido que recurrir a imágenes de segunda mano
• Falta de referencias a tu persona: no se usan tus nombres y apellidos ni otros datos que solo una empresa puede conocer, lo que hace que los mensajes tengan un aspecto de plantilla sin rellenar
• Sentido de urgencia: los textos son casi siempre alarmistas y apelan a la emoción más visceral de todas, el miedo. Se hace mención a consecuencias temibles, asuntos de dinero o posibles multas

Copia y pega las frases más extrañas en un buscador y mira bien los resultados: podrás comprobar de primera mano si estás ante un correo legítimo o un posible intento de estafa.

El nuevo mail engañoso que contiene el virus de la policía como adjunto

3. ¿Hay un archivo adjunto? Ni se te ocurra hacer doble-clic

Per se, el texto de un correo nunca es peligroso (a menos que se trate de un chiste muy malo). El auténtico peligro se esconde tras los enlaces y los archivos adjuntos. Estos últimos son los responsables de casi todas las infecciones por correo.
Fíjate en la extensión del archivo adjunto. Las que deben ponerte en alerta roja son:

• Las extensiones ejecutables clásicas: EXE, COM, BAT, PIF
• Los documentos que pueden contener código: PDF, DOC, XLS, PPT
• Archivos de sistema ejecutables: DLL, CPL, MSC, CMD
• Instaladores y archivos comprimidos: MSI, ZIP, CAB, RAR
• Salvapantallas: SCR (¡son programas también!)
• Archivos con doble extensión (por ejemplo, ARCHIVO.DOC.EXE)

Los navegadores más seguros y las aplicaciones de correo más avanzadas suelen efectuar controles por ti -un ejemplo es Gmail-, pero nunca está de más pasar el archivo por un antivirus actualizado.

4. ¿Hay enlaces? Analízalos antes de hacer clic sobre ellos

Otro método que los ciber-criminales usan para atraer a los incautos hacia las trampas son los enlaces falsos o enmascarados. Si estás ante un enlace en apariencia legítimo, pasa el puntero del ratón por encima para ver cuál es la dirección real:

La dirección real se ve al pasar el puntero del ratón (imagen cortesía de Microsoft)

Los enlaces acortados son otra amenaza en potencia, puesto que impiden saber de antemano hacia dónde conducen. Normalmente, las empresas o instituciones no recurren a este tipo de enlaces en sus comunicaciones por correo electrónico.



Para desenmascarar un enlace acortado, puedes usar servicios como UnShorten, que además de desentrañar el enlace cifrado, te indica la reputación del enlace usando los datos de WOT, un conocido servicio de evaluación de sitios web.
[Avanzado] Si eres un usuario avanzado, puedes "diseccionar" el encabezado del mail para ver cuál es su auténtico origen, pero ten en cuenta que este método, amén de complejo, no siempre conduce a respuestas concluyentes.

5. No contestes nunca ni tampoco lo reenvíes

Contestar un correo sospechoso proporciona datos valiosos al cibercriminal. Para empezar, le dice que tu dirección de correo es real y que estás a la escucha, lo que aumenta en varios puntos su valoración en el mercado negro de direcciones.

No contestes nunca un mail sospechoso

No le contestes, pues, pero tampoco lo reenvíes, puesto que vas a hacerle un favor a esos mismos piratas que te enviaron el correo al principio. Acabarías por generar una cadena de correo perniciosa.

6. En caso de duda, contacta a través de otro medio

¿Sigues dudando acerca de la veracidad del correo que acabas de recibir? Ponle un freno a tus impulsos clicadores y piensa en otras formas de contactar a la persona o empresa que se hallan supuestamente detrás del mensaje.

• Si es una persona, llámala, ábrele un chat o envíale un SMS (pero no le envíes un correo)
• Si es una empresa, ve a su página web y contacta a través de su formulario oficial (o llámales)

Por supuesto, si se trata de un mail enviado por un conocido, no lo agredas: lo más probable es que no sepa de qué le estás hablando. Es posible que su buzón o dirección hayan sido suplantados o secuestrados para enviar correo fraudulento.

7. Usa un navegador seguro y lee tu correo a través del web

Los clientes de correo clásicos, como Outlook Express, son muy vulnerables ante todo tipo de ataques por correo. La única línea de defensa ante mensajes maliciosos que llegan a Outlook o Thunderbird es un buen antivirus con protección residente.
¿Nuestro consejo? Usar un cliente web (GMail, Hotmail, Yahoo! Mail, etc) en un navegador seguro (Chrome o Firefox).

Un virus detectado por Gmail, que impide bajarlo (imagen de AskDaveTaylor)

Lo primero asegura que el contenido del correo haya sido escaneado por los sistemas de seguridad usados por los proveedores de correo, mientras que lo segundo dificulta que el malware pueda llegar a tu ordenador.



Fuente:  No abras ese correo: qué hacer ante un mail sospechoso
Por Fabrizio Ferri-Benedetti 

Why the movie and blanket option is better than sleeping with someone. The sofa has no friends or parents.

All we carry inside an octogenarian, fighting constantly for control our whole being. It comes out on certain occasions timidly, like when we were shocked to see an artist doing twerking, when we calculate the price of something in pesetas (previous Spanish currency), when we dance a minuet or, alarmingly, when to pick up the phone a boost from another era makes us pronounce that ridiculous "digamelon?" (old spanish joke).

Anyway, the real struggle between 30-year successful  "GQ" reader and Mr. eighty occurs on a Friday around 9 pm when two possible contrasting scenarios arise, generating a debate within us that laugh at 'Sophie's Choice': movie-and-blanket, or be once and for all with that woman who always answers your whatsapp with many emoticons (wink, wink).

You might think that the second option is the best, but if the mass determines to find love is the current fashion, would not immediately become mainstream? (and the mainstream, you know gives us allergy). Will you blindly follow what the Leviathan that, after all, is the same who opted for diamond earrings, men's shirt with cleavage, and vest? Of course not. And as hunters trends we are, we notify you that "the new black" is becoming Vicomte in France, and die just killed by your butler. To reach that end, we will convince you why movie and blanket is better than the remote possibility of going to bed with someone.

1. COMFORT FACTOR
Movie and blanket is a plan that you can do in pajamas. And anything you can do in pajamas beats everything else. Think about it, the pajamas only brings good things: you sleep in pajamas, you eat breakfast in pajamas, you abandon groups of "whatsapp" in pajamas. What are you doing dressed? You go dressed to work, you go dressed to the bank, yo go dressed to funerals. People who have succeeded in pajamas: Hugh Hefner. People who have triumphed dressed: Mariano Rajoy (President of Spain, widely criticized). Everything is boring and depressing without needing to put ourselves arbitrarily at any time.

Also, do not forget that if you're going out with the intention of going to bed with someone, comfort disappears when you wear your "underpants to succeed."

2. TIME FACTOR
The time and effort you invest to reach the main goal of the night (sex!) is exaggerated because of your high expectations. Don't forget that everything you're anticipating when you wear deodorant and dance in front of the mirror with a goofy smile, for the moment only exists in The Land of Imagination. And that country is specialized in go to war against your hopes and annihilate your dreams.

On the other hand, the time you invest in the plan "movie and blanket" is two minutes in putting the movie, and thirty seconds to cover yourself with the blanket. Not to mention the two and a half hours elapsed between Jack wins a poker game until just a damn iceberg ends the greatest love story of all time.

3. SAVER FACTOR
You just have put a foot on the street, you're already spending money. Furthermore, if your plan for tonight is to have a date, even though you two pay things in half, you better not do the sum. With the money you'll leave in bars and restaurants you can buy a bottle of Moët, rent the famous chef Ferran Adria for fry some croquettes, and pay the taxi to home (to her, and to Ferran).

4. NERVES-OF-A-TEENAGER FACTOR 
Dates, like a job interviews, always manage to provoke our nerves. We hoarsely, trying to impress the person in front, taking him/her into our achievements and merits, and ended up talking of Carlos, the accountant, who steals the coffee capsules to take it to home. I can't think in any else more mundane.

With "movie and blanket" no worldliness or boredom. In an hour and a half, for example, '(500) Days of Summer', you will have more witty phrases than in a four-year relationship. Because although in your head that date arises wonderful and ends in success, in real life the  elevator's conversations are not eliminated from the 'final cut', the 'long take' since you leave your house until you get to the restaurant don't go accompanied by songs from The Smiths, and the "wild and dreamy" girl that freaks with Amelie, is not Amelie, and spends more money on whiskas (cat's food brand) than in whiskey.

5. D-DAY FACTOR
The day after. Let's say you have achieved your target, which is to lie next to the girl of your dreams. Start the emotional crisis. "What does it mean?", "Where are we going?", "Does this make us friends-couple?", "Should I call her?", "I'm not ready for a relationship! I thought I still had a week to live!"

On D-day after a crazy night of movie and blanket, all are advantages: you wake up without a hangover, the sofa never will reject your hugs, blanket never demands an explanation, and if you suddenly discover that, despite a wonderful evening together, the sofa and you don't work together, there will be no long-term complications or hard feelings, because, friends, your "IKEA's customer support" is always available to exchanges and returns.


Translation (sorry, so sloppy), from original GQ article: http://www.revistagq.com/la-buena-vida/sexo/articulos/peli-y-mantita/20779

Arthur Rimbaud en la veu de Corto Maltès

SENSATION / SENSACIÓ / SENSACIÓN / SENSATION


Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.


A l’hora baixa blava de l’estiu, aniré pels senders,
picotejat pels blats, a trepitjar l’herba menuda:
somiador, sentiré la seva frescor sota els peus.
Deixaré que el vent mulli el meu cap descobert.
No parlaré pas, ni pensaré res,
però l’amor infinit s’alçarà dins la meva ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi,
per la Natura, - joiós com amb una dona.


En los atardeceres azules de verano iré por los senderos,
picoteado por el trigo, a pisar la hierba menuda:
soñador, sentiré su frescura bajo mis pies.
Dejaré que el viento bañe mi cabeza desnuda.
No hablaré ni pensaré nada,
pero el amor infinito ascenderá en mi alma,
e iré lejos, muy lejos, igual que un bohemio,
por la Naturaleza, - feliz como junto a una mujer.


Blue summer evenings, pricked by stalks of wheat,
I’ll walk the paths, crush short grass where I tread:
Dreaming, I’ll feel its coolness on my feet.
And I shall let the wind bathe my bare head.
No words, no thoughts: but in my soul will grow
A boundless love, and, like a Romany,
Far, very far, through woods and fields, I’ll go,-
Happy as if a woman walked with me.


Arthur Rimbaud  (Mars, Març, Marzo, March 1870)

Alta Fidelitat (High Fidelity, 2000)

Un ruptura sentimental pot fer que els teus fonaments trontollin i de quina manera!

Amb el seu bon fer habitual, Stephen Frears adapta una exitosa novel·la de Nick Hornby que versa sobre la crisi amorosa i per extensió, vital, del dependent d'una botiga de discos al que acaba de plantar la seva núvia. Amb una encertada combinació de comèdia i drama, la pel·lícula serveix al mateix temps com a anàlisi personal i retrat musical i sentimental d'una generació que va créixer amb els vuitanta i va travessar el meridià dels trenta al començament del nou mil·lenni.

 

El personatge de John Cusack, flamant exponent d'aquesta generació de "peterpans" de camí al "País de Mai Més" es jalona de vells discos i emblemàtiques pel·lícules, tracta de recuperar l'equilibri sobre el seu eix existencial i per a això, ha de revisitar el passat, amb el consegüent gir a la maduresa que comporta el adonar-se de el infantils que són les seves percepcions sobre els altres i sobre si mateix. Assumir els seus propis errors, adquirir una perspectiva més global i més adulta sobre el món, aclarir els seus sentiments cap a les persones que l'envolten i, en definitiva, créixer i evolucionar cap al futur, no constituiran tasques fàcils per al protagonista, com tampoc el constitueixen per a ningú que sigui una mica autoconscient de què va això de la vida.

Rob Gordon (Cusack) fa memòria, per què totes les seves històries han fracassat? El problema és seu o de les seves xicotes? Han jugat amb els seus sentiments? S'han aprofitat d'ell? O és que no serveix com a parella?

Tothom s'ha fet alguna vegada aquestes preguntes, i aquí rau el que fa gran a aquesta pel·lícula, un sentiment tan afí i tan estès que és impossible no sentir-te identificat amb el seu pobre protagonista.

La gelosia, la depressió, la recerca de nous "objectius", la competició amb l'ex-parella per superar-ho millor, la ràbia, el dolor .... i després d'aquest llarg procés, només et queda buscar en els més profund de tu i preguntar-te si realment has fet tot el que estava a les teves mans i com afrontaràs el dia a dia sol.

Per a alguns la importància d' "Alta fidelitat" va més enllà del que cinematogràficament parlant sigui o no (que sí que ho és) una bona pel·lícula. La màgia d'aquest film consisteix sobretot en sentir al teu cap la frase "eh! Això m'ha passat a mi" contínuament mentre veus tot el que li passa al magníficament retratat personatge protagonista, estupendament interpretat per Cusack. És un tio neuròtic, infantil, bastant friki i que, encara que probablement sigui ell qui no para de cagar-la, assumeix el paper de víctima davant del món. També és un tio que té una única passió, la música, però que no té el suficient valor per dedicar-s'hi, refugiant-se en canvi, en una decadent botiga de discos. Rob (Cusack) assumeix el paper de crític des del seu taulell al costat dels seus companys de treball, qui són tan fanàtics del pop i el rock com ell, elaborant contínuament les seves famoses llistes de "les 5 principals" per a tot (millors i pitjors pel·lícules, grans frases, millors cançons, ties més bones ...). Però el millor, i tema central de la pel·lícula, és la relació de Rob amb les dones. La seva novia l'acaba de deixar perquè encara que l'estima, està farta d'estar amb un nen de 30 anys, i se n'ha anat amb un home més "madur". És llavors quan Rob ens explica en primera persona les històries de "les 5 principals" dones de la seva vida i comencem a conèixer-lo (o veure'ns a la tele sense més) de veritat, tot això al ritme d'una magnífica banda sonora, una granada selecció que va des Queen a Belle & Sebastian, passant per Bruce Springsteen, Elvis Costello, Love, Stevie Wonder, i molts d'altres.

Tots els sentiments que anem veient en Rob (frustració, recerca de "alguna cosa" sense saber molt bé el què, ràbia, obsessió, dolor, tristesa, buit, nostàlgia, ...) són exposats amb un gran realisme però també amb un encantador sentit l'humor, i ens fa veure'ns retratats en la seva pell (o almenys als que admetem tenir una personalitat una mica obsessiva i bastant complicada). "Alta fidelitat" és tendra, àcida, nostàlgica, divertida i trista, dolça i amarga ... i un gran retrat per a tots aquells amb aquesta estranya qualitat de ser estimats i odiats per una mateixa persona a parts iguals.

23rd of April: Day of Saint George, of the book and the rose

On Saint George’s, a rose and a book. This tradition, which combines religion
with the rose as a symbol of love and the book as a symbol of culture, has
turned the 23rd of April into the fondest, most shared and celebrated day for all
Catalans.

Saint George: history and legend
In spite of the profound devotion that Saint George received in Europe during
the Middle Ages, very little is known of him as a historical character. A Roman
soldier and a Christian, he went through martyrdom around 303 because he did
not abjure his faith. The name Georgius means farmer, and perhaps for this
reason the catholic commemoration was fixed on the 23rd of April, in full Spring;
this would also partly explain why popular traditions turned him into the
protector of harvest. His bond with the season and his patronage over lovers
put him also in direct relation with the Roses Fair, which, since the 15th century,
takes place in the courtyard of and all around the Palace of the Government of
Catalonia.



Contrary to the small amount of historical information available, the legend
around Saint George is extended and well rooted. A widely spread tradition in
the Middle Ages explained that Saint George’s martyrdom had lasted seven
years, before a court consisting of seven kings. That version, which assigned a
great tenacity to the saint, as he did not abjure his faith throughout seven years
of torture, was condemned even by Rome, but it justifies the fact that the young
knight was invoked as the patron of the knights and of the Byzantine empire. In
those days, his help would be sought to fight against the ‘infidels’, and he was
chosen by Georgia, Serbia, England, Greece, Aragon and by the Catalan
countries as their saint patron. Legends and traditions also appeared
concerning his giving help to Christian armies.

 

The most popular tale, written by Jacobus de Voragine in the Golden Legend, is
the one that describes Saint George’s victory over the dragon. In an unknown
country named Silene, a dragon kept the inhabitants under the spell of terror. In
order to soothe him, they would offer him periodically a lamb or a young maiden
drawn by lot. One day, though, the king’s daughter was the chosen victim; Saint
George set her free and defeated the dragon, and the damsel, the king and the
whole population were converted to the Christian faith. Since the 13th century,
the image of Saint George mounted on a white horse, freeing the maiden and
defeating the dragon, has been the most popular of all.


Sant Jordi: Day of the book and the rose
 It is very difficult to set a date to establish the beginning of the popular Catalan
tradition consisting of offering roses on Sant Jordi’s day. It has to be a very
ancient one, since there is evidence of the celebration of the Roses Fair on the
occasion of Sant Jordi’s day since the 15th century. This very fact tries to
explain the link existing between the popular tradition and the symbolism of
courtly love represented by the rose. However, beyond, all possible theories
that might justify a tradition, the most important thing is that it has remained
alive, and that it is an unmistakable symbol of Catalonia.



In 1926 Spain established the 23rd of April as the Day of the Book because this
date coincided with that of Cervantes’ death; this fact annoyed England, which
already celebrated the very same day for being that of Shakespeare’s death.
The celebration took quickly root in Barcelona and it was expanded in
Catalonia, but the official purpose was gradually lost, as it coincided with the
saint patron’s day. While in other places the festivity survived only vaguely or
disappeared, in Catalonia it became one of the most celebrated popular events,
and, indirectly, it helped to encourage the diffusion and sale of Catalan books.
 And so, in Catalonia the 23rd of April is Sant Jordi’s day, the day of the rose and
the book: the day of the Saint Patron, of love and culture. All in all, it is a day of
civic virtue, of culture and respect among all those who live in Catalonia and,
therefore, among all the individuals and the cultures of the world.

Cavall de Troia

Durant els últims temps han anat apareixent cars videoclips musicals amb grans innovacions tècniques, com el de 24 hores de música del vídeo de Pharrell, o el vídeo interactiu per “Like A Rolling Stone” de Bob Dylan, en el què es pot "fer zàping" per les imatges com si d'un televisor es tractés, amb una total sincronia dels llavis de tots els individus que apareixen en els diferents canals.

No obstant això, i impressionants com són aquests, res en comparació amb el nou vídeo del músic francès ALB.

De fet, anomenar-lo “vídeo” és incorrecte i confús. Per veure’l cal descarregar un petit programa i acceptar els termes i condicions, que en aquest cas recomano no llegir-los primer, ja que contenen uns spoilers . Encara que, òbviament, si ALB volia realment alliberar un virus informàtic mundial a través d’un troià, cosa que era realment pot preocupar-te en algun moment després d'executar el programa, llavors jo mai t’he donat aquest consell (de totes maneres, algun de vosaltres llegiu alguna vegada la lletra petita dels llarguíssims contractes dels programes que descarregueu al vostre equip?) .

Naturalment no vull arruïnar la sorpresa, però diré que això pot ser l'únic vídeo de música que podria causar que la seva parella et deixi, tot i que no implica cap nuesa. L'element de vídeo està bastant ben fet en si mateix, amb diversos clons portadors d'espases, organitzant enrenou en una casa, mentre l'amo està prenent una dutxa al pis de dalt. Els clons vessen la llet per tota la cuina , s'empassen el seu whisky, trasbalsen el guarda-roba de la seva dona i, el més atroç de tot, maten un dels seus peixos de colors. Sembla que estan anant massa lluny, fins que veus el que fan amb ell ...

Hi ha una mica d'abús de “quarta paret” al final que et semblarà de baixa qualitat, fins que t'adones que el caràcter no només ha trencat la quarta paret, si no que l’ha fet volar en mil trossos i pràcticament ha saltat a través d'ella dins el teu món. Si bé no vull donar el resultat del partit abans de començar, el que passa a continuació és molt intel·ligent i una excel·lent manera de promoure una cançó. Si vius a París, hi ha alguns elements encara més interactius, que incorporen diversos llocs de tota la ciutat i fins i tot l'aplicació de taxi Uber. Un cop més, si vols mantenir la teva relació sentimental, descarrega’l a l'ordinador d’algun company ...

Condueix el teu cotxe

Tenia poc més de vint anys. Conduïa descamisat i amb les finestretes baixades, asfixiat de calor en un Opel Kadett del 79 que li van vendre al meu pare per cent mil pessetes, i que després vaig heretar jo. Semblava que fos a desmuntar-se cada vegada que m'acostava a 110 per hora. El conduïa a poc a poc però feliç, cantant i ballant al seient. Amb aquest cotxe fugia dels merders de casa i em tornava a Granada, on estava la meva xicota, la meva pau i el meu estudi a la Plaça de la Trinitat. Com no anava a estimar aquest Kadett si em donava la felicitat?.

Des de llavors ho he tingut clar. Un home ha de ser propietari de la seves coordenades. Poder plantar-se en un lloc quan calgui i poder tocar el dos quan sobra. O quan li dóna la gana.

Per això val un cotxe. Per decidir on es menja un dissabte mirant Google Maps i no el plànol de metro. Per tornar a casa per Nadal i escapar-se quan els cunyats comencen a prendre el control. Per fer-se un roadtrip amb amics que acabi com a The Hangover: Sol espatarrant, deshidratació i "què cony va passar ahir a la nit".

A ningú li desitjo jo conèixer en la distància a la que pot ser la dona de la seva vida i haver de dir-li, per Whatsapp, que per al divendres ja no queden bitllets de tren per poder visitar-la o que "el vol de Ryanair surt massa aviat i no em puc escapar de la feina" , que "ho deixem per més endavant, per a un altre cap de setmana que vingui millor". A ningú. Perquè igual que en el comerç, en la vida hi ha molt de location, location, location.

Amb un cotxe saps que després d'un "què collons", un Redbull i mig dipòsit de benzina pots plantar allà a temps per al sopar. I si després no surt com que esperaves, doncs vrooom , vrooom i a una altra cosa. O a un altre lloc.

Subvencionen els vols de Ryanair però graven amb vint impostos la gasolina i la conducció. La gent va en avió com bestiar i a sobre aplaudeix al aterrar. Viatjar avui és un acte de grup en què l'individu es dissol en el grup touroperat. Per això mai ha tingut més sentit cremar pneumàtic tot sol. Conduir el teu propi cotxe és un acte d'autoafirmació, d'individualitat. De "jo sóc jo".

Parlo de sortir del traçat del Alvia, de descobrir els racons dels mapes. Carreteres regionals, comarcals ...  De programar el TomTom perquè eviti autovies i ens doni rutes amb corbes. Beneïts algoritmes.

Conduir també cura les penes. Al volant, velocitat més o menys constant, conduint tranquil, un remuga les coses d'una altra manera, com dedicant menys recursos. I així, poc a poc, va mastegant preocupacions i acomodant dimonis. Tot es va col·locant al seu lloc. Carretera i manta com a recepta per a l'ansietat.

Cal parlar més de cotxes. Ho faré, segur. De les marques, els models i les formes de conduir. De preparar el playlist amb la mateixa cura amb què es prepara una ruta. De les litúrgies abans de girar la clau del contacte. De conduir amb sol i sense capota, amb pluja o amb nit tancada .

Ser més lliure. Més amo de la teva vida i els teus moments.

 Javier Cañada

(Designer at Caoba App · Boss at Vostok Studio)

The American

"La profunda solitud del samurai només és comparable a la d'un tigre a la jungla". Amb aquest breu extracte del Bushido prologava Jean Pierre Melville la seva obra mestra "Li Samourai" ("El silenci d'un home", 1967), referència indiscutible del present film juntament amb "Xacal" (1973) de Zinnemann.

I és que el personatge interpretat per Clooney, un fred i hieràtic assassí professional, es mou, efectivament, com una fera acorralada, però no només per un enemic mortal i desconegut, sinó també i sobretot, per la seva pròpia solitud. És evident també, i així ho ha reconegut el realitzador, la influència del Western, ja que l'argument és, en essència, una nova versió de l'arribada d'un foraster de passat fosc a un poble perdut (la seqüència en què Clooney arriba a la plaça d'un fictici Montevecchio i és escrutat pels escassos vilatans és molt reveladora en aquest sentit). Però el cas és que aquest professional li fastigueja la seva pròpia vida, el seu autoimposat aïllament, i arribat amb motiu d'un últim "treball" a aquests solitaris pobles, va a entaular relació amb el rector local i amb una prostituta (la guapíssima Violant Placido ), de la qual acaba enamorant-se.

De ritme morós i mínim guió, amb plànols lents i predominantment fixos, "L'americà" és l'antítesi del que avui entenem per cinema d'acció, acostumats com estem a muntatges frenètics, càmeres a l'espatlla i plànols fugaços. És un film centrat en la cara freda i una mica amargada d'un home solitari i fastiguejat, molt ben interpretat per Clooney, que assoleix aquí una de les seves millors actuacions. Un altre punt fort són les localitzacions, molt encertades, i l'ús narratiu que es fa de les mateixes, emfatitzant sempre la solitud del protagonista (vegeu aquests plans zenitals del cotxe recorrent carreteres desolades o els inquietants passejos nocturns de Clooney pels carrerons dels pobles ), igual que en els films d'Anthony Mann, John Ford o Raoul Walsh, el paisatge és incorporat com un element dramàtic més, de manera que si el personatge interpretat per Clooney és el tigre a què al·ludeixo en el títol de la crítica, el paisatge i els recargolats carrerons dels pobles són, sens dubte, la jungla.

El mestratge amb què està fotografiada la pel·lícula és inqüestionable (cal tenir en compte que el director porta tota una vida dedicat a la fotografia), tant en el tractament del color i la llum com en els enquadraments, francament bonics. A això cal sumar la força que incorporen algunes seqüències, com la inicial, gèlida i terrible a parts iguals, i el gust pel detall que caracteritza altres (totes les que tenen a veure amb la fabricació i assaigs amb el rifle, que remeten a la ja esmentada "Xacal"). En definitiva un bon thriller a l'europea, i potser per això mateix, poc popular entre el públic. 

Per a un policia la mort no és el pitjor, el pitjor és que s'acolloni.

"Duel de Dracs" (Sha po lang / Saat po long / Kill Zone - 2005) és una autèntica obra mestra del gènere, si a això afegim que el guió també està currat per al tipus de cinema que és, doncs llavors tenim un clàssic que quedarà per sempre en la memòria dels aficionats al cinema d'acció i arts marcials. Màfia urbana i màfia policial en un duel personal en què una maleta plena de diners bruts serà el detonant que ens portarà a la bogeria marcial. Un policia nou amb valors, honor i expert en arts marcials intentarà posar ordre a aquest caos com sigui ... i tant que ho aconsegueix.



Qui diu que la càmera no es mou bé?, Qui diu que no hi ha bons plans?, Qui diu que el zoom no està ben utilitzat? ... Sabeu el difícil que és rodar aquest tipus d'escenes sense caure en el ridícul ni exagerat i que al final tot encaixi perfectament. Els que entenguin una mica d'arts marcials i de cinema comprendran les meves paraules, "Duel de Dracs" és una meravella d'espectacle marcial, que pena que les velles glòries del gènere encara en actiu no s'animin a fer més obres com aquesta.

¡¡¡Atenció senyors als combats!!!, Impressionant Samo, impressionant Donnie i impressionant Jing Wo, aquests tres senyors s'encarreguessin de demostrar-nos que quan volen ho fan molt i molt bé i ens faran moure'ns amb ells en cada cop. L'enfrontament de Donnie al carreró, aquest amb porra extensible i Jing Wo amb ganivet, és esgarrifós, escruixidor, la rapidesa dels seus moviments va més veloç que la mirada atenta de l'espectador però aquí no acaba la cosa perquè a continuació ve el combat contra Samo, bé, aquí ja no tinc adjectius per qualificar-ho, rodat de manera que agradarà tant al públic occidental com oriental, això està molt ben pensat, els cops ho podrem sentir nosaltres mateixos del reals que són.



Si hi ha algú aficionat al cinema d'acció i arts marcials que encara no l'hagi vist, des d'aquí us animo a que ho faci, assegurant, sense por a equivocar-me, que passarà una bona estona.

El moment: Quan Donnie Yen lluita contra l'assassí del ganivet usant una porra extensible.

El pla: Donnie Yen i Simon Yam parlant sobre el terrat d'un edifici a Hong Kong mostrant una panoràmica de la ciutat.

L'encert: Sammo Hung de dolent. Tot i ser més còmic que altra cosa, queda molt bé en aquest paper dramàtic.

La frase: Per a un policia la mort no és el pitjor, el pitjor és que s'acolloni.

El globus

Un home vola en un globus, quan de sobte s'adona que està perdut; maniobra i intenta baixar lentament fins que divisa a algú al carrer i li crida:

- Ei, senyor, disculpi! Podria vostè ajudar-me? He quedat a trobar-me a les dues amb un amic, però porto més de mitja hora de retard i no sé on em trobo.

- És clar que sí -li contesta l'home des de baix- es troba vostè en un globus d'aire calent, surant a uns trenta metres d'altura, entre els 40 i 42 graus de latitud nord i entre els 58 i 60 graus de longitud oest.

- Vostè és informàtic, oi?, Pregunta el del globus.

- Sí senyor. Ho sóc. Com ho ha endevinat?

- És simple, perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament" correcte, però “pràcticament” inútil; continuo perdut i arribaré tard a la meva cita, perquè no sé què fer amb la seva informació.

- I vostè és un client, oi? -va preguntar el del carrer-.

- Sí senyor. Com ho ha sabut?

- És molt simple. No sap ni on està ni per on va ... Ha fet una promesa que no pot complir i espera que un altre li resolgui el problema. De fet es troba exactament en la mateixa situació en que estava abans de trobar-nos ... llevat que per alguna estranya raó ara ...

La culpa és meva!

Me gustan las reglas

Las reglas, las listas y el orden. Las normas y los principios ¿Que por qué? Porque el orden es civilización y cultura. Porque el caos -como tantas cosas- está asquerosamente sobrevalorado, los sandbox son un coñazo y la barra libre es para marujas wannabes. Mejor dame un menú, una historia y un número de habitación.

Porque en las listas el caos se viste de grana y oro, porque en tu lista mandas tú y porque demonios, hay cosas que son importantes y cosas que no. Y ha llegado el momento de plantarlas en negro sobre blanco.


Nº 1: Hay 2 clases de mujeres, las que pierden el culo por James Franco y las que no. Huye de las primeras.

Nº 2: Se deja propina. Alta, si has sido feliz. Es una cuestión de etiqueta, respeto y civilización.

Nº 3: Exceso antes que mesura. Nunca dejes nada en el plato, es una falta del respeto al cocinero y a ti mismo.

Nº 4: ¿Casio dorado? Bajo ningún concepto.

Nº 5: Las pelis en VO, el gin tonic sin limón y la carne cruda. Living a pelo. Crudofilia a tope.

Nº 6: Las mujeres de caderas anchas son de fiar. Dios no da puntada sin hilo.

Nº 7: Botellón nunca. Jamás. Bajo ningún concepto ni excusa de edad, costumbres o lereles.

Nº 8: “La vida pone a cada uno en su sitio”. Soberana gilipollez, en tu sitio te pones tú solito.

Nº 9: Ryanair nunca, jamás, en ningún caso ni escenario. Es una cuestión de higiene y salud mental. La tuya.

Nº10: “Vivir deprisa, morir joven y dejar un bello cadáver”. No, vivir lento, morir viejo y dejar un cadáver gordo y exhausto.

Nº11: Dukan tu puta madre.

Nº12: O sí o no. Los “no lo tengo claro” te los puedes meter por el culo.

Nº13: Huye de la gravedad. De los grandes titulares, la intensidad y la jodida razón pegada en la frente. Conquista lo sencillo.

Nº14: No se felicitan los cumpleaños por Facebook. Eso es de trepas y cursis. Descuelgas el puto teléfono y marcas su número.

Nº15: Lo que pasa en Las Vegas se queda en Las Vegas. Un amigo va por delante. Siempre.



Hay cosas que son importantes y cosas que no.

Por eso -tan- importante etiquetarlas y poner cada una en su cajón. Ahí, con su post-it amarillo y el “Esto no es importante” rotulado con el Staedtler permanente de los cedés y los besos en la pizarra de la cocina. Porque ya no tenemos tiempo ni energía ni putas ganas de perder un minuto más con las cosas y -sobre todo- las personas que no merecen la pena.

Nº16: Querer no es poder. Poder es poder y poco tiene que ver con el querer. A Dios gracias.

Nº17: Lo imposible es imposible, no hay que darle más vueltas. Cosas posibles, sencillas, cosas que sí.

Nº18: Bueno y barato no existe. O es bueno, o es barato.

Nº19: Escribió Duke Ellington:”En esta vida quien no tiene swing, no tiene nada“. Pues eso, solo importa el mojo.

Nº20: Esos que afirman que dormir es perder el tiempo son directamente gilipollas. Dormir es lo más. Y ya está.

Nº22: Tirar la piedra y esconder la mano es cosa de modernos y niñatos. Si tiras la piedra, la mano va detrás. Eso es así.

Nº23: Menos face y más book.

Nº24: Las personas que no saben estar solas son, en el fondo, niños malcriados. Cuanto más lejos, mejor.

Nº25: Hay que hacer cosas.

Nº26: Todo lo que no es señal es ruido. Huye de bocachanclas, papanatas y señoritas con déficit de photocall.

Nº27: Nunca deshagas la maleta del todo, así estará preparada para el próximo viaje. ¿Y qué es la vida, si no viajas?

Nº28: La impuntualidad no es falta de tiempo, es falta de respeto. Ser puntual no es negociable ni discutible. Se es y punto pelota.

Nº29: Hay que tomar decisiones.

Nº30: “Lo que das, te lo das. Lo que no das, te lo quitas“. Y es que las personas que realmente merecen la pena siempre suman.


Nos atamos a las cosas porque hay cosas que son importantes. Necesitamos sellar momentos, objetos, palabras, personas y botellas. Sellar, digo, en un ejercicio de taxidermia vital. Sellar esos momentos, guardarlos como Polaroids manoseadas en el cajón de un armario de roble gastado. Lo hacemos porque necesitamos razones para vivir. Necesitamos recordarlas, verlas, tocarlas. Para eso -exactamente para eso- están las reglas.


Nº31: Guardar la vajilla “buena” para hipotéticas visitas no puede ser más paleto. La vajilla buena para la cena de los lunes, eso es clase.

Nº32: Nunca pidas un favor dos veces. Las personas que merecen la pena solo necesitan oírlo una vez.

Nº33: ‘The best or nothing’ el fantástico eslogan de Mercedes, ha de ser aplicable a cada rincón de tu vida. Lo mejor o nada.

Nº34: Tonterías, las justas.

Nº35: En realidad, no hay ninguna maldita prisa.

Nº36: Hay que mojarse.

Nº37: ”Para llegar donde no sabes has de ir por donde no sabes”. O sea, si dudas vas bien.

Nº38: Pocas cosas tan aburridas como alguien en posesión de LA verdad. Cuanto más lejos, mejor.

Nº40: “Es muy difícil ser feliz sin hacer el ridículo”. O sea, mojigatos y moñas segunda puerta a la izquierda.

Nº41: Los caprichos están para satisfacerlos.

Nº42: La regla básica. El único mandamiento: no ser un plasta.

Nº43: Decir que vas a hacer algo y no hacerlo. Sólo mereces una cosa: MORIR.

Nº44: “Lo importante es participar“… ¿vosotros también escucháis las risas?

Nº45: Diego Della Valle es el último gentleman y aquí amamos su actitud y su filosofía. Es sencilla. Su regla de las tres D: “Dignidad. Deber. Diversión“.


Hacer listas -hacerlas bien- requiere criterio, reflexión y una infinita disposición a lo intrascendente. Sigamos con ellas:

Nº46: Se escribe como se vive. Y es que, si no vives. ¿De qué vas a escribir?

Nº47: No reason to stay is a good reason to go.

Nº48: La nostalgia es el refugio de los cursis. “Cualquier tiempo pasado…” qué más dará como fue. Lo mejor, mañana. Siempre.

Nº49: La vida será disoluta o no será.

Nº50: Hay que tener un plan B. Siempre.

Nº51: Hay que escribir bien.

Nº52: Sin dramas mejor, gracias. Guardad la intensidad para la alcoba o para Nike Plus pero bien lejos de la sala de estar, por favor.

Nº53: Hay que creer.

Nº54: “No te olvides de que los mayores placeres de la vida si quieres vivir durante mucho tiempo son comer, joder y caminar“, CJC

Nº55: “Evertything in moderation, including moderation“, Julia Child.

Nº56: Las ideas son como el pescado. Demasiado tiempo sin airear y terminan oliendo mal.

Nº57: Si no lo sabes, pregunta. Esta regla es aplicable a absolutamente todas las facetas de tu vida. Sin descanso, pregunta.

Nº58: ”La edad es algo que no importa, a menos que usted sea un queso” Luis Buñuel.

Nº59: No viajas para “cambiar de aires“, viajas para cambiar tu vida. Recuérdalo en tu próximo viaje.

Nº60: “Go and make interesting mistakes, make amazing mistakes, make glorious and fantastic mistakes. Break rules. Leave the world more interesting for your being here. Make. Good. Art.” Neil Gaiman.



Yo no sé si es culpa de aquellos años de Kyokushinkai, de eso que afirma sin titubeos mi madre (“Tú no eres mi hijo, te cambiaron en la cuna por un fulano del cantón de Schaffhausen) o de Anabel. La cuestión es que no puedo de dejar de hacer listas sobre todo. Hoy mismo, sin ir más lejos, los tres mejores platos de Canalla Bistró o las cinco mejores secuencias de El Padrino. Listas, reglas y códigos.
También tienen un poco de culpa Miyamoto Musashi (el samurai más importante del Japón Feudal) su tratado El libro de los cinco anillos y especialmente el Código Bushidō, la ley escrita que regía la vida de estos honorables guerreros. Y es tremendamente interesante porque a diferencia de otros códigos militares (al fin y al cabo es lo que era) el Bushidō reglaba cada segundo de sus vidas: relaciones, formación, filosofía, patriotismo o muerte. En esta casa -qué os voy a contar- somos un pelín más dados a la bonhomía y la vida disoluta. Pero eso sí, a rajatabla. Sigamos con las Reglas:

Regla Nº 61: La vida es un 10% lo que haces y un 90 % cómo te lo tomas, Irving Berlin.

Regla N°62: “Don’t be defeatist dear, it’s terribly middle class” Lady Violet Crawley.

Regla Nº 63: ¿Eres un niño? No. Pues no vistas como un niño.

Regla Nº 64: Los que dicen eso de “Para saltarse las reglas, hay que conocerlas” normalmente no las conocen. Tienes que conocer las reglas.

Regla Nº 65: En la mesa no se habla de trabajo. Punto.

Regla Nº 66: No amenaces con largarte de un sitio (Twitter, su casa o una reunión). Lárgate o quédate, pero no seas un bocachancla.

Regla Nº 67: La precaución es virtud de alcaldes, Cromwell.

Regla Nº 68: “De perdidos al río” como actitud vital.

Regla Nº 69: “La vida debe ser una continua educación”, Gustave Flaubert.

Regla Nº 70: “Todo llega”… Y un cojón de pato. Has de ir, buscarlo y pagar la cuenta. Las cosas no llegan solas, querida.

Regla Nº 71: Hacer las cosas bien o hacer las cosas mal. No hay más.

Regla Nº 72: La fidelidad (a una mujer, a un amigo, a una idea) es innegociable. Porque el final de ese camino es traicionarte a ti mismo

Regla Nº 73: Céntrate en una cosa, una cosa sólo. Una cosa bien hecha.

Regla Nº 74: Vivir es ir perdiendo cosas. Así que no te ates mucho a ellas.

Regla Nº 75:  “Cada vez que se encuentre usted del lado de la mayoría, es tiempo de hacer una pausa y reflexionar”, Mark Twain.

Tengo una norma. Bueno, en realidad tengo cientos -miles- de normas. Pero una es sagrada: ver la trilogía de El Padrino cada mes. Siempre acompañado de un vino mágico (la última vez -quizás la mejor- con un Georges Laval inolvidable) siempre con los ojos de un niño, siempre temblando de emoción (de verdad) ante el primer fotograma, siempre con miedo ante lo inevitable; con ternura ante Fredo y silencio ante Brando. Siempre con respeto, inocencia y sumisión.

Hoy he recordado la conversación del fotograma de ahí arriba (una de mis escenas imprescindibles). El padre y el hijo. La familia. Los tomates. La tierra. La piel. El compromiso. La verdad: “I never wanted this for you. I work my whole life – I don’t apologize – to take care of my family, and I refused to be a fool, dancing on the string held by all those bigshots. I don’t apologize. That’s my life“.

Vamos con las Reglas:

Regla Nº 76: Todo lo que viene antes del “pero” no importa.

Regla Nº 77: Sin excusas, por favor.

Regla Nº 78: “El mundo entero se aparta cuando ve pasar a un hombre que sabe adónde va”, Antoine de Saint-Exupéry.

Regla Nº 79: Si algo nos importa de verdad, tendremos que defenderlo. ¿No? (Muñoz-Molina)

Regla Nº 80: “La vida es mucho más interesante cuando haces un pequeño esfuerzo”, Ai Weiwei.

Regla Nº 81: Dos cosas te definen. Tu paciencia cuando no tienes nada y tu actitud cuando lo tienes todo.

Regla Nº 82: Cosas fáciles.

Regla Nº 83: Travel is the only thing you buy that makes you richer.

Regla Nº 84: Confía en todo el mundo, pero corta siempre la baraja.

Regla Nº 85: Cuando pidas perdón, di “perdón”. Ni más. Ni menos.

Regla Nº 86: “Integrity is the essence of everything successful”, Buckminster Fuller.

Regla Nº 87: Una casa sin libros no es sexy. Una mujer tampoco. Evidentemente.

Regla Nº 88: Hazlo mejor.

Regla Nº 89: “Planning is everything and the plan is nothing”, Dwight D. Eisenhower.

Regla Nº 90: La respuesta es: ahora.

(Texto recopilado de artículos de Jesus Terres)

Sant Valentí és un Sant i els Sants estan a l'atur

O pitjor, exiliats a Suïssa de farra amb un parell de trilers diputats i tres bagasses de cinc-cents euros l'hora i sabates amb la sola vestida de sang. Sant Valentí. L'origen pagà es remunta a Eros (també anomenat El Pichilla) però en els països nòrdics -tan nòrdics ells- el relacionen amb l'aparellament dels ocells. Bernats muntant a Garsses sobre les teulades de Copenhaguen. Tan romàntic.

Però va ser Sant Valentí de Terni, el bisbe matrimonier que es va posar flamenc davant l'emperador Claudi "El Gòtic" el culpable d'aquesta infame epidèmia rosa que inunda aparadors, restaurants, emissores de ràdio i revistes de moda. Sí! no li tinc molta estima a aquest dia ... serà perquè diverses de les meves relacions sentimentals van acabar en aquesta mateixa data, o prop.

Sant Valentí. Un favor us demanaré avui: no celebreu Sant Valentí. Teniu 364 dies per sopar amb xampany, menjar-vos a petons i follar com si no hagués demà. Per escoltar cançons boniques, xiuxiuejar cursilades -sí, cal dir-ne- i fugir a la vostra pàtria, la que s'amaga al sofà sota la manta. Però si us plau, mai per Sant Valentí.



San Valentín es un Santo y los Santos están en paro

O peor, exiliados en Suiza de farra con un par de trileros diputados y tres lumis de quinientos pavos la hora y zapatos con la suela vestida de sangre. San Valentín. El origen pagano se remonta a Eros (también llamado el pichilla) sin embargo en los países nórdicos -tan nórdicos ellos- lo relacionan con el apareamiento de los pájaros. Párajos montando a pájaras sobre los tejados de Copenhague. Tan romántico.

Pero fue San Valentín de Terni, el obispo casamentero que se puso farruco ante el emperador Claudio ”El Gótico” el culpable de esta infame epidemia rosa que inunda escaparates, restaurantes, emisoras de radio y revistas de moda. Sí, no le tengo mucha estima a este día... será porqué varias de mis relaciones sentimentales terminaron en esa misma fecha, o cerca de ella.

San Valentín. Un favor os voy a pedir hoy: no celebréis San Valentin. Tenéis 364 días para cenar con champagne, comeros a besos y follar como si no hubiese mañana. Para escuchar canciones bonitas, susurrar cursiladas -sí, hay que decirlas- y huir a vuestra patria, esa que se esconde en el sofá bajo la manta. Pero por favor, nunca en San Valentín.

Adaptació d'una entrada del blog Nada Importa

Els amants papallona

Durant milers d'anys, tant en les cultures d'orient com les d'occident, tant les del nord com les del sud, els temes centrals de les llegendes són els mateixos: la recerca del coneixement, la superació personal, l'estima a la vida, la mort, ... i com no, l'amor.

No hi ha una cultura que no plori per una història d'amor impossible. La cultura xinesa també té la seva història d'amor tràgic: els amants papallona, una llegenda que s'ha transmès de forma oral de generació en generació. La llegenda es considera de vegades l'equivalent xinès de Romeu i Julieta, tot i que que va ser escrita molts segles abans de la famosa obra de Shakespeare. Es creu que la llegenda es va començar a comptar en temps de la dinastia Jin, fa més de mil sis-cents anys.

Actualment s'ha sol·licitat que sigui inclosa entre Les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat de la UNESCO.

La llegenda comença amb una bella i intel•ligent jove anomenada Zhu Yingtai de Shangyu, (província de Zhejiang). És l'única noia de nou germans, filla d'una família noble, els Zhu.

En aquella època, l'educació estava prohibida per a les dones, així que després de molt esforç, convenç al seu pare perquè la deixi anar a estudiar disfressada d'home a Hangzhou. Durant el seu viatge coneix a Liang Shanbo, un estudiant de Kuaiji (ara coneguda com Shaoxing), ciutat de la seva mateixa província. Des del primer moment tots dos connecten, com si es coneguessin de tota la vida.



Durant tres anys, comparteixen la mateixa habitació on només hi ha un llit i dos edredons. Yingtai poc a poc s'enamora de Shanbo. Encara que ambdós estudien el mateix, Shanbo és un ratolí de biblioteca i no s'adona que el seu "company" és una dona. Passats els tres anys, Yingtai rep una carta del seu pare, demanant-li que torni a casa tan aviat com pugui. Així que no té més remei que fer la maleta i acomiadar-se.

Yingtai sap que el seu amor per Shanbo mai morirà i vol estar amb ell per tota l'eternitat. Així que abans de marxar, Yingtai li explica la seva veritable identitat a la dona del director, i li demana que li lliuri a Shanbo el seu penjoll de jade com a regal de compromís.

Shanbo acompanya al seu germà de l'ànima durant 18 milles fins acomiadar-se. Durant el viatge, Yingtai intenta explicar el seu secret a Shanbo. Per exemple, davant d'un parell d'ànecs mandarins, però Shanbo no agafa el seu significat i ni tan sols té la més mínima sospita que ella és una dona.

Finalment Yingtai té una idea: li dirà a Shanbo que farà de casamentera entre ell i la seva inexistent germana de 16 anys. Abans d'acomiadar-se, Yingtai li recorda Shanbo que li deu una visita a casa i així podrà proposar matrimoni a la seva "germana" (que és en realitat ella mateixa). Tots dos s'acomiaden a contracor al pavelló on es van conèixer.

Quan Shanbo visita la llar de Yingtai descobreix qui és ella en realitat. S'adonen que els dos estan realment enamorats l'un de l'altre i que si no poden viure junts, moriran junts. L'alegria d'estar junts es trenca quan Yingtai li explica a Shanbo que els seus pares l'han forçat a casar-se amb Ma Wencai, un ric i vell cavaller.



A Shanbo se li trenca el cor. La seva salut empitjora lentament fins que emmalalteix greument i mor a la seva oficina de magistrat del comtat.

El dia que Yingtai s’ha de casar amb Ma Wencai, un remolí de vent impedeix que el festeig nupcial avanci més enllà de la tomba de Shanbo. Yingtay deixa la comitiva del casament per presentar els seus respectes a la tomba de Shanbo, i quan està sola entra en una amarga desesperació i demana a la tomba que s'obri.

Tot d'una, hi ha un tro i la tomba s'obre, com ella havia demanat. Yingtai salta dins per reunir-se amb el seu estimat. Els esperits de Shanbo i Yingtai es converteixen en un parell de belles papallones que surten de la tomba volant juntes, per sempre, sense que res les separi de nou.

La llegenda ha estat adaptada a l'òpera xinesa i ha inspirat diverses composicions musicals i llarg metratges.

Molt recomanable la versió d’aquesta llegenda, en l’exquisit llibre d’homònim nom, del genial il·lustrador Benjamin Lacombe.

Per què cridem? / Why we shout?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:
- Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?
- Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:
- Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:
-  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:
- Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.


Aquest conte i d'altres, els podeu trobar a "Rondalles de la vora del foc", i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

(English version)
A teacher asked his disciples, why people shouted when angry?. After thinking a while, one of them said:


- People cry when they get angry because they lose the nerves.

The teacher said how it was possible to call someone who was so close to you? Wouldn't it be more wise  to speak with more quietly voice?
- I repeat: Why shout someone when you are angry?

None response from the disciples convinced the teacher, who finally decided to speak:
- When two people are angry, have the hearts far away and to cover this long distance they have to shout, is the way that they can hear. When more angry they are, more stronger they will have to shout.

Then the teacher asked again
- What happens when two people fall in love? They spoken softly, without screaming, because their hearts are very close and the distance between them is very small.

When you are more in love, whisper instead of talk, and look, nothing more. This is what happens when we are close to loved ones.

For ended said:
- When you argue, don't let your hearts away. Don't say words that may put more distance between you two, because there will come a day when the distance will be so great that you will not know how back again.

Sant Jordi

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.            

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot mans i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.              

               

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

(Text extret del Costumari Català de Joan Amades)

La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment als Països Catalans les parelles es regalen una rosa i un llibre.

Feliç diada a tots i totes.

Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Si vas ràpid, trigaràs tot el dia

El protagonista d'aquest conte filipí descobrirà que les presses no sempre són bones conselleres. Vols saber com va arribar a aquesta conclusió?

En un petit poble al costat del mar, vivia un home en una cabanya. Un matí va decidir anar a recol•lectar cocos. Així que es va aixecar d'hora, va agafar el seu cavall i se'n va anar al costat de la platja, on hi havia moltes palmeres. Quan va arribar, va veure que havia tingut molta sort perquè les palmeres estaven plenes de cocos. Amb algunes dificultats va pujar a la que tenia més a prop i va anar agafant els cocos que hi havia a la copa. Quan va acabar amb aquesta, va fer el mateix amb la segona palmera. I així va seguir fins que va tenir una muntanya molt gran de cocos. L'home estava molt content perquè havia aconseguit molts cocos. Els va ser col•locant sobre la seva muntura, però hi havia tants que gairebé no cabien i el pobre animal anava molt carregat.
Va començar a caminar cap al poble, però com que no estava molt segur del camí que havia pres, va decidir preguntar a un noi amb qui es va creuar:
- Escolta noi, et puc fer una pregunta? - El jove, que semblava molt despert, es va parar i li va contestar amb un somriure:
- És clar.
- Saps quant de temps trigaré a arribar al poble per aquest camí?
El noi va mirar a l'home i després al seu cavall. I després de pensar un moment va respondre:
- Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Però si vas ràpid, trigaràs tot el dia.
I sense dir res més va seguir el seu camí.
L'home es va quedar sorprès amb aquesta resposta i no li va creure. Per això va decidir esperonar al seu cavall per anar més de pressa. Però al cap de pocs metres va haver de parar. Amb les presses, els cocos que sobresortien li havien caigut. Així que va lligar el cavall i va tornar a col•locar els cocos al seu lloc. Per recuperar el temps que havia perdut, va fer que el cavall encara anés més ràpid. Però els cocos van tornar a caure, encara més de pressa que abans. I així va seguir una i altra vegada tot el camí. Recollia els cocos, feia anar més de pressa el cavall i tornaven a caure. Per això, quan va arribar al poble ja era de nit.
Ja a casa es va lamentar del que li havia costat tornar i va donar la raó al noi amb qui s'havia creuat. Si no hagués anat amb tantes presses, els cocos no se li haurien caigut i hagués arribat molt abans.

Moon (2009)

Una de les millors òperes primes dels últims temps (premis BAFTA i Sitges). Duncan Jones -Graduat en filosofia a la Universitat de Wooster-, ha creat una pel·lícula singular de ciència ficció que recull les cites necessàries del gènere (espais tancats i claustrofòbics remeten a Alien i Blade Runner de Ridley Scott; GERTY, el robot intel·ligent anàleg a l'ordinador HAL-9000 de 2001, i Solaris d'Andrei Tarkovski), sense caure en la imitació, perquè els temes que planteja són nous, com l'enfocament crític sobre la moralitat d'algunes pràctiques científiques i/o empresarials, sobre si realment vivim lliurement o estem sotmesos als designis d'un pla perpetrat.

Per a la seva primera pel·lícula, Duncan Jones va rebutjar qualsevol suport que vengués la cinta. El fet de no portar el cognom del seu pare (ell no és altre que Zoey Bowie, el fill de David Bowie), i de rebutjar la participació de qualsevol actor famós que hagués pogut donar-li suport és sens dubte admirable. Malgrat la insistència de Kevin Spacey per formar part del projecte, Jones va preferir que un actor amb menys renom encarnés a Sam Bell, donant a Spacey l'oportunitat de prestar la veu a GERTY. El final es tanca deixant moltes qüestions en l'aire. Això desesperarà a molts i altres ens semblarà genial. Però és que el bon art sempre ha estat més una pregunta que una resposta. Cada un tindrà la seva.

Potser "Moon" deixi massa preguntes sense resposta i potser el seu inexpert autor no hagi sabut administrar l'intriga amb la suficient habilitat i eficàcia però, tot i així, la peli de Jones (o Bowie) és bona. Bastant bona. Del millor que ha donat la ciència-ficció en aquests últims 20 o 25 anys. I no exagero.

A continuació os deixo els trailers en castellà i anglès.

Poesia visual

Subtilesa i joc. Ambdues paraules tenen molt sentit en un comentari sobre "Desitjant Estimar", també coneguda com "In the Mood for Love". La primera perquè Wong Kar-Wai es mostra absolutament genial a l'hora de representar l'amor amb lleus pinzellades d'enorme riquesa. La segona perquè els protagonistes de la pel·lícula simulen en diverses ocasions que s'enamoren, que són infidels, que s'acomiaden per sempre, en definitiva, representen diversos papers o etapes dins d'aquest altre gran joc que és l'amor. 

Situada al Hong Kong dels anys seixanta, "In the Mood for Love" ("Dut Yeung cap wa", 2000) ens presenta dues persones que es traslladen al mateix bloc d'edificis i, casualment, estan vivint una situació molt semblant amb les seves respectives parelles, als quals cada vegada veuen menys. Així és com Chow, redactor en cap d'un diari local, i Li-Zhen, secretària en una firma d'exportació, començaran a fer amistat. Una cosa que anirà a més quan tots dos afrontin els fets: la dona d'ell i el marit d'ella estan tenint un romanç.

Wong Kar-Wai pretenia portar al màxim aquest doble joc d'amor i infidelitats, de necessitats i mentides, fent que els dos actors protagonistes interpretessin els quatre papers corresponents a les dues parelles, és a dir, Tony Leung i Maggie Cheung serien, alhora , tant la parella que enganya com la enganyada. Una idea que hauria confós encara més al públic que no aconsegueix entrar en aquesta pel·lícula, arriscat, que per bé o per a mal, el realitzador va creure convenient deixar en el tinter (encara que no del tot, només la versió "radical" de la idea). Com també va deixar fora, encara que arribés a rodar-lo, fins on arriben els dos protagonistes en aquest romàntic i perillós joc que s'inicien en la cafeteria, quan tots dos simulen que s'acaben d'assabentar de que les seves parelles els estan sent infidels. El director encerta, perquè no és necessari mostrar una cosa que, per poc que estiguis atent i immers en la història, se sobreentén a la perfecció (tornem a la subtilesa).

Kar-Wai fa acompanyar la seva història amb una banda sonora que, igual que la seva pel·lícula, és senzillament deliciosa. Hi ha diversos temes que adornen seqüències d'una bella composició. No menys important, no menys essencial en la història que s'explica, és el magistral treball de fotografia, realitzat per Christopher Doyle i Mark Li Ping-Bing, aportant un altre toc més de bellesa a un film visualment extraordinari. Menció a part també per l'apartat de vestuari, que contribueix a que Maggie Cheung sigui tota una delícia per als nostres ulls. I és que el director de "Chungking Express" o "Happy Together" és únic per a compondre senzills plans de captivadora bellesa, valent-se de tots els recursos que té a la seva disposició (els esmentats, o la càmera lenta que mou els personatges al ritme de la música). És impossible per a l'espectador occidental conèixer-lo, però Kar-Wai també va emprar el menjar com a element útil perquè el públic no es perdés en la progressió temporal de la història (una mica confusa la primera vegada que es veu la pel·lícula, certament); pel que sembla , els alguns plats que apareixen en pantalla només es poden servir en moments determinats de l'any. Un detall sense importància, possiblement, però revelador de les intencions d'un realitzador que, això diu, roda gairebé sense guió.

D'altra banda, "In the Mood for Love" necessita per funcionar els seus dos brillants actors protagonistes. Tots dos estan meravellosos, elegants, impecables, d'una manera que només podem veure en una pantalla de cinema (que gran és el cinema!). La química entre ells és la base de la història i funciona a la perfecció. Cheung és possiblement qui ho té més difícil, ja que en bastants ocasions ha de resultar freda quan realment no vol, necessitant d'una subtilesa a l'hora d'interpretar que està a l'abast de molt poques actrius, esclatant en llàgrimes quan la situació ja la supera per complet; moments aquests que et trenquen el cor. Leung és un actor carismàtic i encantador com pocs, es fica a la butxaca a l'espectador gairebé immediatament, amb aquest somriure i aquesta mirada que el caracteritzen. El seu personatge no és el típic seductor però hi ha fases on bé podria estar interpretant a un, li sobren facultats per a això (de fet, quan juga a ser el marit de Cheung, tot just modifica el seu comportament, mentre que ella, sent l'esposa de Leung , sí que canvia visiblement). Tant un com l'altre estan immensos, però clar, és quan estan junts quan la pel·lícula aconsegueix el seu gloriós sostre. 

En resum, estem davant d'una cinta de meravellosa factura, un preciós i subtil drama romàntic que posiciona al seu director com un dels directors més fascinants dels últims temps. 

¿Ens podem enamorar d'una pel·lícula?