Nimfes i llops

Direcció i guió: M. Night Shyamalan. País: USA. Any: 2006. Durada: 110 min. Génere: Thriller fantástico, drama. Interpretació: Paul Giamatti (Cleveland Heep), Bryce Dallas Howard (Story), Bob Balaban (Harry Farber), Jeffrey Wright (Sr. Dury), Sarita Choudhury (Anna), Freddy Rodríguez (Reggie), Bill Irwin (Sr. Leeds), Jared Harris, Mary Beth Hurt (Sra. Bell), Noah Gray-Cabey (Joey). Producció: M. Night Shyamalan y Sam Mercer. Música: James Newton Howard. Fotografía: Christopher Doyle.

M. Night Shyamalan és un dels pocs directors capaços de crear actituds trobades i molt poca indiferència.


Un dels personatges de la pel lícula -i com és obvi, un crític de cinema- afirma que "No queda ni un indici d'originalitat en el món".


Sense desprendre's d'una gelor poc característica en els contes de fades, "La jove de l'aigua" transmet una tristesa absoluta en cada pla tancat, cada enfocament i cada color, fins al punt que ni una festa pot animar l'apagada vida que porten els seus personatges i que es reflecteix en els seus jardins, les seves portes i les seves habitacions. Un estil molt propi i que hauria de ser valorat més que res en aquesta època de projectils creuats i de recaptacions que destrossen talents.


  El millor de "La jove de l'aigua", a part de pronunciar sense tremolor les seves intencions, és la seva condició autèntica del gènere, del que el "fantàstic" sempre ha estat i hauria de ser ara: no un cúmul de sobresalts i sorpreses d'últim minut, sinó l'única forma de que l'home pugui criticar el seu món sense represàlies i espantar-de les realitats que mai afirmaria estant despert, i de la manera més lírica, evasiva, precisa i universal possible. Perquè de palestins i israelians, israelians i libanesos, només entenen i volen entendre uns pocs, però de nimfes, llops ferotges i homes-arbre sabem tots.


Interessant intro:
http://www.youtube.com/watch?v=MbTPwyhYfow


Trailer en castellà:



Trailer en anglés:



font: Almudena Muñoz Pérez

Els llocs on hauríem d'haver anat.

Moltes vegades volem una segona oportunitat. De vegades no ho mereixem. El sentiment de pesar, desitjant una nova oportunitat, és comú quan una parella es separa. Qui té la culpa en general busca la simpatia, ja que s'ha adonat, retrospectivament, dels seus errors.

Quan les parelles es trenquen, en general ho manegen en una de dues maneres. O bé s'empenten a oblidar-se de l'altre i seguir endavant, o es rebolquen en la depressió, aguantant. No crec que sigui bona cap de les dues opcions. Tractant d'oblidar significa desfer-se de totes les experiències i lliçons. Rebolcar-se en la depressió significa no acceptar i créixer amb aquestes experiències i lliçons. Quan Becky diu "No vaig a fer res de tot això" -«I will do neither»- està dient, puc seguir endavant, sense oblidar perquè.

font: http://wongfuproductions.com/

Jo, per la casa dels meus somnis ... Mato!!!

DREAM HOME  (HONG KONG, 2010)

TÍTOL ORIGINAL: Wai Dor Llei Ah Yut Ho
DIRECTOR: Pang Ho-Cheung
PRODUCTOR: Conroy Chan, Josie Ho, Subi Liang
GUIÓ: Pang Ho-Cheung
REPARTIMENT: Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang
WEB: http://www.dreamhome.asia/
IMDB: http://www.imdb.es/title/tt1407972/










Una altra de les sorpreses del passat Festival de Sitges, la Hong Kong Dream Home dirigida per Pang Ho-Cheung, amb els premis de Millors Efectes de Maquillatge i de Millor Actriu per Josie Ho, dins de la secció oficial.

L'inici del film ja ens avisa que hi haurà triperia i de la bona al llarg dels 96 minuts que dura, i és que comença amb la protagonista Cheng Lai-sheung (Josie Ho) assassinant el vigilant de seguretat d'un edifici vestida amb una granota de treball i utilitzant com a arma mortífera unes brides.

 

A partir d'aquí la pel lícula es desenvolupa en tres línies temporals intercalades a través de constants flashbacks, cosa que al principi aconsegueix que en algun moment no sàpigues situar l'escena en el seu moment en el temps. En primer lloc se'ns mostra l'actualitat, que no és altra que Cheng Lai-sheung dins d'un edifici situat a Victoria Bay aniquilant a totes les persones que li és possible amb el seu cinturó d'eines i molta imaginació.

La segona línia temporal ens situa en els dies previs als fets que estan esdevenint actualment i en el qual se'ns presenta la protagonista com una pluriempleada amb la obsessió d'estalviar per comprar un pis amb vistes a Victoria Bay. Després de molt temps lluitant per aconseguir els diners per poder pagar l'entrada del pis, arribant a deixar morir el seu pare per cobrar l'herència, arriba el moment somiat i es disposa a comprar-lo, un cop allà descobreix que els propietaris del pis, a causa de la bombolla immobiliària, han decidit pujar el preu del pis a tal extrem que li és impossible la seva adquisició.

Finalment se'ns presenta a una Cheng Lai-sheung en la seva infància, vivint en uns pisos de pescadors a Victoria Bay, els quals ha d'abandonar en contra de la seva voluntat a causa de l'especulació immobiliària i a les pressions dels seus propietaris, el que ens fa entendre les ganes de la protagonista a adquirir un pis en aquesta zona.

La història, tot i tenir algunes llacunes i algun moment mancat d'interès, aconsegueix fer-te entendre els motius pels quals la protagonista ha arribat a l'extrem en el qual es troba en l'actualitat, extrem que sens dubte és el més destacable de la pel.lícula.

I és que la nostra Serial Killer de les brides ens delecta amb un festí de morts a quina d'elles més brutal, sense escatimar en gore, sang, vísceres i humor negre, i que aconsegueixen que tinguis d'aplaudir totes i cadascuna d'elles.

"Dream Home" reuneix tots els ingredients perquè els amants del gènere gaudim d'una pel.lícula gamberra i extremadament violenta, banyada en sang i crítica social dirigida a l'economia i el sector immobiliari.

(font: http://elultimoblogalaizquierda.blogspot.com)

Comparación entre la eyaculación e Internet

La base de la Sociedad de la Información somos los tíos, así es....

La cantidad de información que pasa durante una eyaculación es infinitamente mayor que la que viaja a través de los más veloces dispositivos de conexión.

Desde hoy los hombres pueden estar orgullosos de las prestaciones de su órgano genital. Obviamente no por una suerte de banal machismo. Pero saber que el pene es muchísimo más eficiente que los más recientes inventos tecnológicos, es motivo de satisfacción.

Quien sostiene esta extravagante y gratificante hipótesis es un oscuro estudioso, quien se preocupa por demostrarla con incontestables cálculos científicos en mano.

Ante todo hay que partir de algunas sumarias consideraciones de biología. El genoma humano está formado por unas 3.120.000.000 parejas de adenina-timina y guanina-citosina. Hay cuatro diferentes posibilidades de combinación, que pueden ser representadas utilizando dos bits (00, 01, 10, 11). En un espermatozoide está la mitad del genoma (la otra mitad es la del óvulo femenino), es decir 1.560.000.000.

Durante una normal eyaculación se producen y envían millones de espermatozoides. Considerando un valor bajísimo, pesimista, de 200.000 espermatozoides, el cálculo es simple: 1.560.000.000 x 2 bits x 200.000, de lo cual resulta la fantástica cantidad de 624.000.000.000.000.000 de datos o, dicho en otros términos... ¡78.000 Terabytes!

¿Y la amplitud de banda? ¡Simple! Tomando en cuenta que una eyaculación dura alrededor de cinco segundos, basta hacer la división y se obtiene el fantástico ancho de banda del pene: ¡15.600 Tbps! ¡Los más poderosos backbones de Internet, con sus "miserables" 0,005 Tbps resultan literalmente humillados!

Lástima que no entre en detalles como:

- los típicos problemas de conectividad
- la tarifa plana
- grandes ventajas de la multiplexación de canales (aunque a la
propietaria de la tarifa plana no le guste)
- origen del término enfermedades de transmisión sexual
- las muy viejas cuestiones: ancho de banda, thoroughput (es decir:
rendimiento), distancia sin atenuación, etc.

Saber renunciar

Avui, un bon amic m'explicava que havia estat fent neteja i llençant coses velles. Em tornava a transmetre, amb els seu comentaris, la idea de que per tornar a guardar coses al calaix, calia treure'n les velles, calia fer lloc i desfer-se de totes les coses innecessàries que hi guardava. I es que tots som una mica acaparadors. Guardem, per exemple, roba que no ens hem posat en anys. Doncs desfem-nos de la roba vella i així tindrem lloc pel vestit que ens ha regalat la mama, o pels jerseis gruixuts de temporada, o pel trepant d'oferta comprat al Lidl. De vegades resulta difícil desprendre's de coses que potser han estat molt importants en un passat, però sempre cal fer-ho. La idea sempre es la mateixa: renunciar a alguna cosa, per poder tenir-ne una de nova. No podem tenir-ho tot. Una de les característiques de la societat occidental es la incapacitat per al sofriment i la renuncia. La nostra civilització del confort i la comoditat no vol saber que, una societat incapaç de renunciar és una societat que avança cap a la seva pròpia descomposició. Què seria d'una societat que evita còmodament determinades formes de patiment, i de dir adéu a moltes coses. Finalment seré, per uns moments, menys ateu i os diré una frase atribuïda a Jesucrist: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi". 

Doncs jo, aprofitant que ara arriba el final del any, una època en que es sol fer reflexió del passat, i es pensa en nous propòsits de futur, faré autocrítica i em desfaré de coses que fa massa temps que son a dins dels meus calaixos, i d'aquesta manera hi  faré lloc, ja que sense espai lliure no hi podré guardar cap nova cosa. Us animo a fer el mateix.

Bones festes a tots. Espero que tingueu una bona entrada en el nou any 2011.

MEMÒRIES DE LA XINA (Electric Shadows) (Meng ying tong nian)

.

Direcció: Xiao Jiang
País: Xina.
Any: 2004.
Durada: 96 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Jiang Yihong (Jiang Xuehua), Xia Yu (Mao Dabing), Li Haibin (Pa Daren), Guan Xiaotong (Ling Ling [Nena]), Zhang Yijing (Ling Ling [Adolescent]), Qi Zhongyang (Ling Ling [Dona ]), Wang Zhengjia (Mao Xiaobing), Zhang Haoqi (Bing Bing), Xia Yuqing (Pare de Xiaobing), Jiang Shan (Dona policia), Niu Zhenhua (Metge).
Guió: Xiao Jiang i Cheng Qingsong.
Producció: Huang Jianxin i Derek Yee Tung Sing.
Música: Zhao Lin.
Fotografia: Yang Dll i Chen Hong.
Muntatge: Lei Qin.
Direcció artística: Fu delin.
CRÍTICA per Julio Rodríguez Chico  (http://www.labutaca.net/redaccion/juliorodriguezchico.htm)
Reproduïr a Youtube (Xinès amb subtitols en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=8-Om1pht0LM



Fotogrames reparadors

  Un profund amor al cinema és el que es respira en cada un dels plans d'aquesta bonica pel lícula xinesa, senzilla en la seva construcció, molt humana en el tractament de les seves històries personals, i elegant en els seus aspectes artístics. Amb plantejaments meta-cinematogràfics, una vegada més el cinema apareix com a element fagocitador de la vida, però també com a memòria d'altres temps feliços, i com el vehicle de somnis i anhels mai plenament satisfets. I de teló de fons, la Xina comunista i una suau crítica a la seva revolució cultural i l'arribada de la televisió.


   Un accident ha fet que les vides de Ling Ling i Mao Xiaobing es creuin providencialment. Són joves units per la seva passió pel cinema, amb una infància alimentada per les històries romàntiques i les aventures heroiques, projectades sobre les grans pantalles dels cinemes a l'aire lliure. Carregats de bells records, però també de doloroses experiències per l'absència afectiva o per la trobada amb la cruesa de la vida. Tots dos patiran el dolor de la separació o la consciència de culpa que, però, no acabaran per agostejar una delicada sensibilitat ni un exemplar sentit del sacrifici.

  L'estructura de la pel lícula s'articula al voltant de quatre flashbacks que evoquen el passat de Ling Ling a partir dels seus diaris, des que la seva mare la va concebre fins al moment actual en què està detinguda per haver agredit, aparentment sense motiu, a Mao Xiaobing . Els protagonistes seran els dos narradors d'una entranyable història explicada des de l'òptica subjectiva i infantil, que es carrega dramàticament en la seva segona part fins amenaçar amb la tragèdia. Però això no és altra cosa que el sofriment que comporta el créixer, perquè el que està darrere d'aquesta "opera prima" de Xiao Jiang és un procés de maduració personal, la història d'unes vides que beuen del cinema i hi troben una finestra a l'esperança i la felicitat: la realitat dels seus curtes existències es construeix a partir del que la ficció els mostra, i en cada fotograma queden tancades unes vides congelades en el passat però mai mortes.

   En un sentit homenatge al cinema xinès clàssic i als bons sentiments, la pel lícula desborda nostàlgia
-impossible obviar la seva parentiu amb "Cinema Paradiso"-, amb passatges commovedors i moments molt humans, en els quals es barreja la suggestió que provoquen les estrelles del cinema amb el patriotisme enfront de l'enemic japonès, la necessitat d'uns afectes familiars amb prínceps destronats que miren amb recel a qui els fa ombra, la crueltat amb el que Caín amb el penediment silenciós i abnegat. Hi ha molta sensibilitat i alguns misteris que la mateixa història va desvetllant en el seu recorregut, amb una bella fotografia i una música melodiosa que potencia el líric i malenconiós. El guió manté la història amb solvència, tot i que es demora en excés en l'època infantil, i que es converteix en certa mesura previsible. Algunes llicències per generar coincidències que tanquin la història són permissibles, perquè al cap ia la fi estem més en el món dels somnis que en el del realisme cinematogràfic. Pel que fa a les interpretacions, treballar amb nens sempre té la seva dificultat, que es transforma en mèrit i frescor quan el resultat és satisfactori, com aquí succeeix, en la seva adolescència i joventut, els personatges mantenen el seu punt poètic en guanyar a contenció i interioritat.

  Fugint de les complicacions estètiques i narratives, Xiao Jiang aconsegueix amb tot una pel.lícula encantadora i tendra, sobre el cinema i la pròpia vida, sobre l'amor que sempre ve barrejat amb creus, i sobre l'esperança de retrobar la felicitat que un dia va experimentar un nen i que va quedar capturada en uns fotogrames, en uns prismàtics màgics o en el seu propi imaginari infantil. Agradarà als que busquin les emocions en el cinema, als que prefereixin les històries humanes, i als qui prefereixin una narrativa senzilla i gens pretensiosa.

Imatges de "Memòries de la Xina" - Copyright © 2004 Beijing Dadi Century Limited.Distribuïda a Espanya per Notro Films. Tots els drets reservats.

CARTA D'UN ESTUDIANT UNIVERSITARI AL PRESIDENT MONTILLA, SOBRE L’AJUT ALS NI-NI

Molt Honorable President Montilla,


M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen ... mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda.
És per això que m’agradaria demanar-li disculpes. Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar.
Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable. També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca.
Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència. Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.


Cordialment,

J.G.


P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia


(No l'he escrit jo, però penso que val la pena fer-la còrrer. L'enllaç original és el següent: http://joanguellserra.blogspot.com/2010/11/carta-de-disculpa-al-president-montilla.html )