Google Website Translator Gadget

diumenge, 22 d’abril del 2012

Sant Jordi


Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.            

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot mans i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.              
               
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

(Text extret del Costumari Català de Joan Amades)

La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment als Països Catalans les parelles es regalen una rosa i un llibre.

Feliç diada a tots i totes.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Si vas ràpid, trigaràs tot el dia
















El protagonista d'aquest conte filipí descobrirà que les presses no sempre són bones conselleres. Vols saber com va arribar a aquesta conclusió?

En un petit poble al costat del mar, vivia un home en una cabanya. Un matí va decidir anar a recol•lectar cocos. Així que es va aixecar d'hora, va agafar el seu cavall i se'n va anar al costat de la platja, on hi havia moltes palmeres. Quan va arribar, va veure que havia tingut molta sort perquè les palmeres estaven plenes de cocos. Amb algunes dificultats va pujar a la que tenia més a prop i va anar agafant els cocos que hi havia a la copa. Quan va acabar amb aquesta, va fer el mateix amb la segona palmera. I així va seguir fins que va tenir una muntanya molt gran de cocos. L'home estava molt content perquè havia aconseguit molts cocos. Els va ser col•locant sobre la seva muntura, però hi havia tants que gairebé no cabien i el pobre animal anava molt carregat.
Va començar a caminar cap al poble, però com que no estava molt segur del camí que havia pres, va decidir preguntar a un noi amb qui es va creuar:
- Escolta noi, et puc fer una pregunta? - El jove, que semblava molt despert, es va parar i li va contestar amb un somriure:
- És clar.
- Saps quant de temps trigaré a arribar al poble per aquest camí?
El noi va mirar a l'home i després al seu cavall. I després de pensar un moment va respondre:
- Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Però si vas ràpid, trigaràs tot el dia.
I sense dir res més va seguir el seu camí.
L'home es va quedar sorprès amb aquesta resposta i no li va creure. Per això va decidir esperonar al seu cavall per anar més de pressa. Però al cap de pocs metres va haver de parar. Amb les presses, els cocos que sobresortien li havien caigut. Així que va lligar el cavall i va tornar a col•locar els cocos al seu lloc. Per recuperar el temps que havia perdut, va fer que el cavall encara anés més ràpid. Però els cocos van tornar a caure, encara més de pressa que abans. I així va seguir una i altra vegada tot el camí. Recollia els cocos, feia anar més de pressa el cavall i tornaven a caure. Per això, quan va arribar al poble ja era de nit.
Ja a casa es va lamentar del que li havia costat tornar i va donar la raó al noi amb qui s'havia creuat. Si no hagués anat amb tantes presses, els cocos no se li haurien caigut i hagués arribat molt abans.

dilluns, 26 de març del 2012

Moon (2009)













Una de les millors òperes primes dels últims temps (premis BAFTA i Sitges). Duncan Jones -Graduat en filosofia a la Universitat de Wooster-, ha creat una pel·lícula singular de ciència ficció que recull les cites necessàries del gènere (espais tancats i claustrofòbics remeten a Alien i Blade Runner de Ridley Scott; GERTY, el robot intel·ligent anàleg a l'ordinador HAL-9000 de 2001, i Solaris d'Andrei Tarkovski), sense caure en la imitació, perquè els temes que planteja són nous, com l'enfocament crític sobre la moralitat d'algunes pràctiques científiques i/o empresarials, sobre si realment vivim lliurement o estem sotmesos als designis d'un pla perpetrat.

Per a la seva primera pel·lícula, Duncan Jones va rebutjar qualsevol suport que vengués la cinta. El fet de no portar el cognom del seu pare (ell no és altre que Zoey Bowie, el fill de David Bowie), i de rebutjar la participació de qualsevol actor famós que hagués pogut donar-li suport és sens dubte admirable. Malgrat la insistència de Kevin Spacey per formar part del projecte, Jones va preferir que un actor amb menys renom encarnés a Sam Bell, donant a Spacey l'oportunitat de prestar la veu a GERTY. El final es tanca deixant moltes qüestions en l'aire. Això desesperarà a molts i altres ens semblarà genial. Però és que el bon art sempre ha estat més una pregunta que una resposta. Cada un tindrà la seva.















Potser "Moon" deixi massa preguntes sense resposta i potser el seu inexpert autor no hagi sabut administrar l'intriga amb la suficient habilitat i eficàcia però, tot i així, la peli de Jones (o Bowie) és bona. Bastant bona. Del millor que ha donat la ciència-ficció en aquests últims 20 o 25 anys. I no exagero.

A continuació os deixo els trailers en castellà i anglès.



diumenge, 15 de gener del 2012

Poesia visual




Subtilesa i joc. Ambdues paraules tenen molt sentit en un comentari sobre "Desitjant Estimar", també coneguda com "In the Mood for Love". La primera perquè Wong Kar-Wai es mostra absolutament genial a l'hora de representar l'amor amb lleus pinzellades d'enorme riquesa. La segona perquè els protagonistes de la pel·lícula simulen en diverses ocasions que s'enamoren, que són infidels, que s'acomiaden per sempre, en definitiva, representen diversos papers o etapes dins d'aquest altre gran joc que és l'amor. 

Situada al Hong Kong dels anys seixanta, "In the Mood for Love" ("Dut Yeung cap wa", 2000) ens presenta dues persones que es traslladen al mateix bloc d'edificis i, casualment, estan vivint una situació molt semblant amb les seves respectives parelles, als quals cada vegada veuen menys. Així és com Chow, redactor en cap d'un diari local, i Li-Zhen, secretària en una firma d'exportació, començaran a fer amistat. Una cosa que anirà a més quan tots dos afrontin els fets: la dona d'ell i el marit d'ella estan tenint un romanç.

Wong Kar-Wai pretenia portar al màxim aquest doble joc d'amor i infidelitats, de necessitats i mentides, fent que els dos actors protagonistes interpretessin els quatre papers corresponents a les dues parelles, és a dir, Tony Leung i Maggie Cheung serien, alhora , tant la parella que enganya com la enganyada. Una idea que hauria confós encara més al públic que no aconsegueix entrar en aquesta pel·lícula, arriscat, que per bé o per a mal, el realitzador va creure convenient deixar en el tinter (encara que no del tot, només la versió "radical" de la idea). Com també va deixar fora, encara que arribés a rodar-lo, fins on arriben els dos protagonistes en aquest romàntic i perillós joc que s'inicien en la cafeteria, quan tots dos simulen que s'acaben d'assabentar de que les seves parelles els estan sent infidels. El director encerta, perquè no és necessari mostrar una cosa que, per poc que estiguis atent i immers en la història, se sobreentén a la perfecció (tornem a la subtilesa).

Kar-Wai fa acompanyar la seva història amb una banda sonora que, igual que la seva pel·lícula, és senzillament deliciosa. Hi ha diversos temes que adornen seqüències d'una bella composició. No menys important, no menys essencial en la història que s'explica, és el magistral treball de fotografia, realitzat per Christopher Doyle i Mark Li Ping-Bing, aportant un altre toc més de bellesa a un film visualment extraordinari. Menció a part també per l'apartat de vestuari, que contribueix a que Maggie Cheung sigui tota una delícia per als nostres ulls. I és que el director de "Chungking Express" o "Happy Together" és únic per a compondre senzills plans de captivadora bellesa, valent-se de tots els recursos que té a la seva disposició (els esmentats, o la càmera lenta que mou els personatges al ritme de la música). És impossible per a l'espectador occidental conèixer-lo, però Kar-Wai també va emprar el menjar com a element útil perquè el públic no es perdés en la progressió temporal de la història (una mica confusa la primera vegada que es veu la pel·lícula, certament); pel que sembla , els alguns plats que apareixen en pantalla només es poden servir en moments determinats de l'any. Un detall sense importància, possiblement, però revelador de les intencions d'un realitzador que, això diu, roda gairebé sense guió.


D'altra banda, "In the Mood for Love" necessita per funcionar els seus dos brillants actors protagonistes. Tots dos estan meravellosos, elegants, impecables, d'una manera que només podem veure en una pantalla de cinema (que gran és el cinema!). La química entre ells és la base de la història i funciona a la perfecció. Cheung és possiblement qui ho té més difícil, ja que en bastants ocasions ha de resultar freda quan realment no vol, necessitant d'una subtilesa a l'hora d'interpretar que està a l'abast de molt poques actrius, esclatant en llàgrimes quan la situació ja la supera per complet; moments aquests que et trenquen el cor. Leung és un actor carismàtic i encantador com pocs, es fica a la butxaca a l'espectador gairebé immediatament, amb aquest somriure i aquesta mirada que el caracteritzen. El seu personatge no és el típic seductor però hi ha fases on bé podria estar interpretant a un, li sobren facultats per a això (de fet, quan juga a ser el marit de Cheung, tot just modifica el seu comportament, mentre que ella, sent l'esposa de Leung , sí que canvia visiblement). Tant un com l'altre estan immensos, però clar, és quan estan junts quan la pel·lícula aconsegueix el seu gloriós sostre. 

En resum, estem davant d'una cinta de meravellosa factura, un preciós i subtil drama romàntic que posiciona al seu director com un dels directors més fascinants dels últims temps. 
¿Ens podem enamorar d'una pel·lícula?

dissabte, 31 de desembre del 2011

Resum












L’últim dia de l’any, els mitjans de comunicació, i de fet, tothom en general, es dedica a fer balanç del que ha donat de sí l’any que s’acaba.

Jo el que faré es simplement tenir un pensament per alguns essers estimats que ens han deixat (alguns, per desgracia, sense haver-hi pogut establir una gran relació d’amistat), ... però també tenim nouvinguts, que portaran grans moments als seu progenitors. També tindré un pensament per varis esdeveniments importants que han ocorregut en la meva vida, durant aquest últims 12 mesos. La veritat es que el 2011 va començar una mica malament per a mi, i malgrat que l’any no acaba amb grans alegries, estic relativament content, perquè al llarg d’aquest 365 dies he pogut fruir de moments excepcionals, he fet noves amistats, he fet viatges genials, he descobert sensacions noves, ... moments que per res de mon voldria canviar.

Així que m’acomiado d’aquest 2011 amb música, el combustible que mou el meu cos: una bonica cançó dels "The Pains of Being Pure At Heart"

Feliç any nou a tothom. 


dilluns, 24 d’octubre del 2011

"Tony Takitani" de Jun Ichikawa




















El director juny Ichikawa ve de la publicitat i va filmar la pel·lícula colze a colze amb el top fotògraf japonès Taishi Hirokawa. La música és del sempre excel·lent Ryuichi Sakamoto. El film està basat en un conte de Haruki Murakami.

Els primers minuts del film, una successió de fotografies en blanc i negre, seguida d'escenes-postals i una narració en off.

La impecable fotografia, l'asèpsia en la imatge, la simetria en els enquadraments, l'economia en el relat. Tot et porta a descobrir una pel·lícula bella.

Sota una nova llum, el conte de Murakami sobre un home solitari, introvertit, il·lustrador tècnic, -tot per pura convicció- encaixa perfectament amb el que es veu a la pantalla. Sota aquesta mateixa llum, l'arribada d'una dona a la seva vida i la seva posterior vida marital exhibeix una fascinant brillantor. Aquella brillantor dels anuncis comercials de productes de disseny, amb parelles de disseny i somriures de disseny. Tot allò també és aquí, sostingut per una d'aquestes històries que Murakami conta tan bé. Històries sobre solituds i desassossec, megaciutats i microcosmos.

Tot brilla amb sofisticada opacitat i en to tènue, de colors tot just distingibles i d'un piano sempitern amb prou feines diferenciable d'un xiuxiueig, el vent o algun batec. Tony Takitani, tot i no comprendre aquesta obsessió de la seva dona per la roba, l'estima i la necessita per tenir un ordre en la seva vida. Ella, tot i comprendre que no necessita tota aquesta roba, no pot controlar el seu desig compulsiu per seguir comprant.

La pel·lícula té el seu punt de trencament en una escena amb la senyora Takitani en el seu acte, portant la seva angoixa, ansietat i inseguretat a coll, i una volta en “U” emportant-se el seu futur. L'escena està coronada per una presa zenital del capot del vehicle, minimalista en la forma, minimalista en el fons. Superba. El anunci comercial d'automòbil mai somiat.

En la seva època, Flashdance d'Adrian Lyne va ser considerada el videoclip més llarg de la història. En la seva època aquesta frase tenia connotació sarcàstica i minimitzant. Flashdance és avui un film de culte.
No sé si Tony Takitani arribarà a ser-ho algun dia. Sí que sé que és el més bell anunci comercial que s'hagi fet per a un conte. Un bell film.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Amor Fati
















Nietzsche considera que l'home pot -si vol- fortificar i engrandir, enmig de les adversitats més brutals i encara enmig de la malaltia ("mai he estat tan feliç amb mi mateix com en les èpoques més malaltes i més doloroses de la meva vida") . "La meva fórmula per expressar la grandesa en l'home és amor fati (amor al destí): el no voler que res sigui diferent, ni en el passat, ni en el futur, ni per tota l'eternitat. No només suportar el necessari, i menys encara dissimular-ho, sinó estimar-lo "

Alguns dels mals decisius que ens afligeixen són inevitables. No estan en el nostre poder. Mor una persona estimada, i no vam poder fer res per evitar-ho. Diverses corrents de pensament -entre elles el estoïcisme i el budisme- conflueixen a subratllar la necessitat d'acceptar les circumstàncies adverses i el dolor. Acceptar el canvi, encara que és dolorós. Acceptar que el dolor és part de la vida. Pateixo, llavors existeixo. "De homes és sentir els mals, i feblesa no patir", diu un refrany popular.

A aquesta acceptació del dolor el budisme la va anomenar “desinterès” i l'estoïcisme, “amor fati” (amor pels fets). L'amor fati no és l'acceptació passiva de la resignació sinó l'acceptació valent del que passa. El que és inevitable no ha de lamentar-se en excés. Una cosa que ja ha passat no pot canviar-se, de manera que és inútil perdre temps pensant que podria haver estat d'una altra manera. Els mals inevitables cal suportar-los i reservar la nostra energia per estalviar-nos els mals evitables.

Amor fati és una frase llatina que es tradueix «amor del destí» o «l'amor a la destinació». S'utilitza per descriure l'actitud de qui veu tot el que li passa a la vida, inclòs el sofriment i la pèrdua, com a positiu. És a dir, un sent que tot el que passa forma part del procés en el que el destí arriba al seu objectiu final, i així ha de ser considerat com a bo. D'altra banda, es caracteritza per l'acceptació dels esdeveniments que ocorren en la vida.

 "No pretenguis que el que succeeix succeeixi com vols, sinó estima'l tal com succeeix, i tindràs sort. Educar és això: aprendre a estimar les coses tal com vénen", va dir Epictet.
L'inconvenient, és clar, és que no sempre és possible estimar tot el que ens passa. Segur que Epictet podria suportar tan impassiblement el suïcidi del seu millor amic? Com podríem voler 'tal com ve' la violació d'un nen? És fàcil suposar que a la fórmula d'Epictet li falten algunes dosis de realisme. A més, no està molt clar que el camí cap a la saviesa i la serenitat hagi de transcórrer necessàriament per les dolces sorres de la resignació. Nietzsche, un destemperat enemic de l'ideal ascètic, va sostenir igualment que la fórmula per expressar la grandesa de l'home és l'Amor Fati: "No voler que res sigui diferent, ni en el passat ni en el futur".

Em quedo amb les paraules del gran filòsof, polític i eloqüent orador romà, Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca:

"Ningú em sembla més desgraciat que el que
mai va experimentar una desgràcia. Pensa que
entre els mals que semblen tan terribles, no hi ha
cap que no puguem vèncer, cap sobre el
qual no hagin triomfat els grans homes.
¡Sapiguem triomfar també nosaltres sobre alguna cosa! "

I per ilustrar musicalment aquesta entrada en el meu blog, aquesta cançó de l’Ernest Green, conegut en l'escena musical com Washed Out.


Dont try, you'll find
Was not your fault
The goal, reach out
The choice is yours to find

Design, you've got
The life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find

Relax, slow down
They'll hope, design
Even though he's hard to forgive
When you can't just fall in love
Just to know your thoughts you know that
You'll be all right in time

Design, you've got
Your life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find

Design, you've got
The life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find