Moon (2009)

Una de les millors òperes primes dels últims temps (premis BAFTA i Sitges). Duncan Jones -Graduat en filosofia a la Universitat de Wooster-, ha creat una pel·lícula singular de ciència ficció que recull les cites necessàries del gènere (espais tancats i claustrofòbics remeten a Alien i Blade Runner de Ridley Scott; GERTY, el robot intel·ligent anàleg a l'ordinador HAL-9000 de 2001, i Solaris d'Andrei Tarkovski), sense caure en la imitació, perquè els temes que planteja són nous, com l'enfocament crític sobre la moralitat d'algunes pràctiques científiques i/o empresarials, sobre si realment vivim lliurement o estem sotmesos als designis d'un pla perpetrat.

Per a la seva primera pel·lícula, Duncan Jones va rebutjar qualsevol suport que vengués la cinta. El fet de no portar el cognom del seu pare (ell no és altre que Zoey Bowie, el fill de David Bowie), i de rebutjar la participació de qualsevol actor famós que hagués pogut donar-li suport és sens dubte admirable. Malgrat la insistència de Kevin Spacey per formar part del projecte, Jones va preferir que un actor amb menys renom encarnés a Sam Bell, donant a Spacey l'oportunitat de prestar la veu a GERTY. El final es tanca deixant moltes qüestions en l'aire. Això desesperarà a molts i altres ens semblarà genial. Però és que el bon art sempre ha estat més una pregunta que una resposta. Cada un tindrà la seva.

Potser "Moon" deixi massa preguntes sense resposta i potser el seu inexpert autor no hagi sabut administrar l'intriga amb la suficient habilitat i eficàcia però, tot i així, la peli de Jones (o Bowie) és bona. Bastant bona. Del millor que ha donat la ciència-ficció en aquests últims 20 o 25 anys. I no exagero.

A continuació os deixo els trailers en castellà i anglès.

Poesia visual

Subtilesa i joc. Ambdues paraules tenen molt sentit en un comentari sobre "Desitjant Estimar", també coneguda com "In the Mood for Love". La primera perquè Wong Kar-Wai es mostra absolutament genial a l'hora de representar l'amor amb lleus pinzellades d'enorme riquesa. La segona perquè els protagonistes de la pel·lícula simulen en diverses ocasions que s'enamoren, que són infidels, que s'acomiaden per sempre, en definitiva, representen diversos papers o etapes dins d'aquest altre gran joc que és l'amor. 

Situada al Hong Kong dels anys seixanta, "In the Mood for Love" ("Dut Yeung cap wa", 2000) ens presenta dues persones que es traslladen al mateix bloc d'edificis i, casualment, estan vivint una situació molt semblant amb les seves respectives parelles, als quals cada vegada veuen menys. Així és com Chow, redactor en cap d'un diari local, i Li-Zhen, secretària en una firma d'exportació, començaran a fer amistat. Una cosa que anirà a més quan tots dos afrontin els fets: la dona d'ell i el marit d'ella estan tenint un romanç.

Wong Kar-Wai pretenia portar al màxim aquest doble joc d'amor i infidelitats, de necessitats i mentides, fent que els dos actors protagonistes interpretessin els quatre papers corresponents a les dues parelles, és a dir, Tony Leung i Maggie Cheung serien, alhora , tant la parella que enganya com la enganyada. Una idea que hauria confós encara més al públic que no aconsegueix entrar en aquesta pel·lícula, arriscat, que per bé o per a mal, el realitzador va creure convenient deixar en el tinter (encara que no del tot, només la versió "radical" de la idea). Com també va deixar fora, encara que arribés a rodar-lo, fins on arriben els dos protagonistes en aquest romàntic i perillós joc que s'inicien en la cafeteria, quan tots dos simulen que s'acaben d'assabentar de que les seves parelles els estan sent infidels. El director encerta, perquè no és necessari mostrar una cosa que, per poc que estiguis atent i immers en la història, se sobreentén a la perfecció (tornem a la subtilesa).

Kar-Wai fa acompanyar la seva història amb una banda sonora que, igual que la seva pel·lícula, és senzillament deliciosa. Hi ha diversos temes que adornen seqüències d'una bella composició. No menys important, no menys essencial en la història que s'explica, és el magistral treball de fotografia, realitzat per Christopher Doyle i Mark Li Ping-Bing, aportant un altre toc més de bellesa a un film visualment extraordinari. Menció a part també per l'apartat de vestuari, que contribueix a que Maggie Cheung sigui tota una delícia per als nostres ulls. I és que el director de "Chungking Express" o "Happy Together" és únic per a compondre senzills plans de captivadora bellesa, valent-se de tots els recursos que té a la seva disposició (els esmentats, o la càmera lenta que mou els personatges al ritme de la música). És impossible per a l'espectador occidental conèixer-lo, però Kar-Wai també va emprar el menjar com a element útil perquè el públic no es perdés en la progressió temporal de la història (una mica confusa la primera vegada que es veu la pel·lícula, certament); pel que sembla , els alguns plats que apareixen en pantalla només es poden servir en moments determinats de l'any. Un detall sense importància, possiblement, però revelador de les intencions d'un realitzador que, això diu, roda gairebé sense guió.

D'altra banda, "In the Mood for Love" necessita per funcionar els seus dos brillants actors protagonistes. Tots dos estan meravellosos, elegants, impecables, d'una manera que només podem veure en una pantalla de cinema (que gran és el cinema!). La química entre ells és la base de la història i funciona a la perfecció. Cheung és possiblement qui ho té més difícil, ja que en bastants ocasions ha de resultar freda quan realment no vol, necessitant d'una subtilesa a l'hora d'interpretar que està a l'abast de molt poques actrius, esclatant en llàgrimes quan la situació ja la supera per complet; moments aquests que et trenquen el cor. Leung és un actor carismàtic i encantador com pocs, es fica a la butxaca a l'espectador gairebé immediatament, amb aquest somriure i aquesta mirada que el caracteritzen. El seu personatge no és el típic seductor però hi ha fases on bé podria estar interpretant a un, li sobren facultats per a això (de fet, quan juga a ser el marit de Cheung, tot just modifica el seu comportament, mentre que ella, sent l'esposa de Leung , sí que canvia visiblement). Tant un com l'altre estan immensos, però clar, és quan estan junts quan la pel·lícula aconsegueix el seu gloriós sostre. 

En resum, estem davant d'una cinta de meravellosa factura, un preciós i subtil drama romàntic que posiciona al seu director com un dels directors més fascinants dels últims temps. 

¿Ens podem enamorar d'una pel·lícula?

Resum

L’últim dia de l’any, els mitjans de comunicació, i de fet, tothom en general, es dedica a fer balanç del que ha donat de sí l’any que s’acaba.

Jo el que faré es simplement tenir un pensament per alguns essers estimats que ens han deixat (alguns, per desgracia, sense haver-hi pogut establir una gran relació d’amistat), ... però també tenim nouvinguts, que portaran grans moments als seu progenitors. També tindré un pensament per varis esdeveniments importants que han ocorregut en la meva vida, durant aquest últims 12 mesos. La veritat es que el 2011 va començar una mica malament per a mi, i malgrat que l’any no acaba amb grans alegries, estic relativament content, perquè al llarg d’aquest 365 dies he pogut fruir de moments excepcionals, he fet noves amistats, he fet viatges genials, he descobert sensacions noves, ... moments que per res de mon voldria canviar.

Així que m’acomiado d’aquest 2011 amb música, el combustible que mou el meu cos: una bonica cançó dels "The Pains of Being Pure At Heart"

Feliç any nou a tothom. 

"Tony Takitani" de Jun Ichikawa

El director juny Ichikawa ve de la publicitat i va filmar la pel·lícula colze a colze amb el top fotògraf japonès Taishi Hirokawa. La música és del sempre excel·lent Ryuichi Sakamoto. El film està basat en un conte de Haruki Murakami.

Els primers minuts del film, una successió de fotografies en blanc i negre, seguida d'escenes-postals i una narració en off.

La impecable fotografia, l'asèpsia en la imatge, la simetria en els enquadraments, l'economia en el relat. Tot et porta a descobrir una pel·lícula bella.

Sota una nova llum, el conte de Murakami sobre un home solitari, introvertit, il·lustrador tècnic, -tot per pura convicció- encaixa perfectament amb el que es veu a la pantalla. Sota aquesta mateixa llum, l'arribada d'una dona a la seva vida i la seva posterior vida marital exhibeix una fascinant brillantor. Aquella brillantor dels anuncis comercials de productes de disseny, amb parelles de disseny i somriures de disseny. Tot allò també és aquí, sostingut per una d'aquestes històries que Murakami conta tan bé. Històries sobre solituds i desassossec, megaciutats i microcosmos.

Tot brilla amb sofisticada opacitat i en to tènue, de colors tot just distingibles i d'un piano sempitern amb prou feines diferenciable d'un xiuxiueig, el vent o algun batec. Tony Takitani, tot i no comprendre aquesta obsessió de la seva dona per la roba, l'estima i la necessita per tenir un ordre en la seva vida. Ella, tot i comprendre que no necessita tota aquesta roba, no pot controlar el seu desig compulsiu per seguir comprant.

La pel·lícula té el seu punt de trencament en una escena amb la senyora Takitani en el seu acte, portant la seva angoixa, ansietat i inseguretat a coll, i una volta en “U” emportant-se el seu futur. L'escena està coronada per una presa zenital del capot del vehicle, minimalista en la forma, minimalista en el fons. Superba. El anunci comercial d'automòbil mai somiat.

En la seva època, Flashdance d'Adrian Lyne va ser considerada el videoclip més llarg de la història. En la seva època aquesta frase tenia connotació sarcàstica i minimitzant. Flashdance és avui un film de culte.

No sé si Tony Takitani arribarà a ser-ho algun dia. Sí que sé que és el més bell anunci comercial que s'hagi fet per a un conte. Un bell film.

Amor Fati

Nietzsche considera que l'home pot -si vol- fortificar i engrandir, enmig de les adversitats més brutals i encara enmig de la malaltia ("mai he estat tan feliç amb mi mateix com en les èpoques més malaltes i més doloroses de la meva vida") . "La meva fórmula per expressar la grandesa en l'home és amor fati (amor al destí): el no voler que res sigui diferent, ni en el passat, ni en el futur, ni per tota l'eternitat. No només suportar el necessari, i menys encara dissimular-ho, sinó estimar-lo "

Alguns dels mals decisius que ens afligeixen són inevitables. No estan en el nostre poder. Mor una persona estimada, i no vam poder fer res per evitar-ho. Diverses corrents de pensament -entre elles el estoïcisme i el budisme- conflueixen a subratllar la necessitat d'acceptar les circumstàncies adverses i el dolor. Acceptar el canvi, encara que és dolorós. Acceptar que el dolor és part de la vida. Pateixo, llavors existeixo. "De homes és sentir els mals, i feblesa no patir", diu un refrany popular.

A aquesta acceptació del dolor el budisme la va anomenar “desinterès” i l'estoïcisme, “amor fati” (amor pels fets). L'amor fati no és l'acceptació passiva de la resignació sinó l'acceptació valent del que passa. El que és inevitable no ha de lamentar-se en excés. Una cosa que ja ha passat no pot canviar-se, de manera que és inútil perdre temps pensant que podria haver estat d'una altra manera. Els mals inevitables cal suportar-los i reservar la nostra energia per estalviar-nos els mals evitables.

Amor fati és una frase llatina que es tradueix «amor del destí» o «l'amor a la destinació». S'utilitza per descriure l'actitud de qui veu tot el que li passa a la vida, inclòs el sofriment i la pèrdua, com a positiu. És a dir, un sent que tot el que passa forma part del procés en el que el destí arriba al seu objectiu final, i així ha de ser considerat com a bo. D'altra banda, es caracteritza per l'acceptació dels esdeveniments que ocorren en la vida.

 "No pretenguis que el que succeeix succeeixi com vols, sinó estima'l tal com succeeix, i tindràs sort. Educar és això: aprendre a estimar les coses tal com vénen", va dir Epictet.

L'inconvenient, és clar, és que no sempre és possible estimar tot el que ens passa. Segur que Epictet podria suportar tan impassiblement el suïcidi del seu millor amic? Com podríem voler 'tal com ve' la violació d'un nen? És fàcil suposar que a la fórmula d'Epictet li falten algunes dosis de realisme. A més, no està molt clar que el camí cap a la saviesa i la serenitat hagi de transcórrer necessàriament per les dolces sorres de la resignació. Nietzsche, un destemperat enemic de l'ideal ascètic, va sostenir igualment que la fórmula per expressar la grandesa de l'home és l'Amor Fati: "No voler que res sigui diferent, ni en el passat ni en el futur".

Em quedo amb les paraules del gran filòsof, polític i eloqüent orador romà, Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca:

"Ningú em sembla més desgraciat que el que

mai va experimentar una desgràcia. Pensa que

entre els mals que semblen tan terribles, no hi ha

cap que no puguem vèncer, cap sobre el

qual no hagin triomfat els grans homes.

¡Sapiguem triomfar també nosaltres sobre alguna cosa! "

I per ilustrar musicalment aquesta entrada en el meu blog, aquesta cançó de l’Ernest Green, conegut en l'escena musical com Washed Out.

Dont try, you'll find

Was not your fault

The goal, reach out

The choice is yours to find

Design, you've got

The life to guide

Your faith decides

The world's your goal to find

Relax, slow down

They'll hope, design

Even though he's hard to forgive

When you can't just fall in love

Just to know your thoughts you know that

You'll be all right in time

Design, you've got

Your life to guide

Your faith decides

The world's your goal to find

Design, you've got

The life to guide

Your faith decides

The world's your goal to find

Estiuejar

El filòsof alemany Wilhem Schmid ha publicat un assaig titulat "La felicitat: tot el que ha de saber sobre això i per què no és el més important a la vida". La recerca de la felicitat és quelcom que obsessiona amb més o menys intensitat a la majoria dels éssers humans, sigui quina sigui la seva condició o origen.

L'assaig de Schmid és interessant perquè formula d'una manera molt clara una cosa que està en la ment de moltes persones -de moltíssimes, diria jo- d'una manera difusa i inconcreta: que la felicitat, per ser plena i tenir sentit, ha d'incloure de alguna manera la infelicitat. Perquè, encara que tots sabem en el fons que si visquéssim una felicitat plena en tots els moments de la vida, aquesta de sobte se'ns semblaria no desitjable i aniríem darrere d'una altra cosa, no podem sinó fer tot el possible (medicaments, teràpies, esforços) per fer desaparèixer tot el que ens causa dolor, tristesa i infelicitat. El debat que obre Schmid és, d'una manera molt simplificada, com aconseguir que els lògics i inevitables vaivens de l'existència -malalties, ruptures, pèrdua dels éssers estimats, etcètera- no ens causin una infelicitat insuperable i no ens submergeixin en una malenconia profunda que ens impedeixi gaudir de les brins de felicitat que la vida ens ofereix al costat dels sense sabors. En paraules de Schmid, "la millor premissa per a això és admetre per principi que l'altra part de la vida, la infelicitat, té dret a existir".

I, no obstant, també hi ha molta gent amb una predisposició genètica per a la felicitat. Tots coneixem a algú que té sempre el somriure a la cara i que és capaç de contar les més grans desgràcies com si fossin anècdotes sense importància. Es com per sentir una enveja sense límits per aquestes persones.

Una vegada vaig sentir en una conversa un comentari que se'm va quedar gravat. Parlant d'un conegut, algú va dir: "Aquest ha vingut a la vida a estiuejar". Des de llavors sempre m'imagino a aquesta raça de perpetus estiuejants, vestits incongruentment d'estiu però calçats amb patins de gel, lliscant al ritme d'un vals d'Offenbach, sobre la fràgil superfície de la vida, mentre sota la capa de gel, els altres, pobres éssers malenconiosos i preocupats, tremolant de fred, ens debatem en silenci entre la por i l'esperança, mentre paguem els plats trencats de la vida dels altres, que continuen patinant feliços, totalment aliens al que passa sota els seus peus.

(Adaptació d'un text de Isabel Coixet, directora de cinema)

Ríe y el mundo reirá contigo. Llora y llorarás solo.

El film ganó el premio del jurado en el Festival de Cannes de 2004, impulsado por un entusiasmado Tarantino. La cinta recorrió festivales por todo el mundo ganando adeptos allí donde se proyectaba, hasta que llegó a la pasada edición del festval catalán, donde se alzó con el gran premio del jurado.

El film es una maravilla visual que mezcla magistralmente violencia, humor y dramatismo en cantidades perfectamente dosificadas por Chan-wook, que ha sido comparado en multitud de ocasiones con el director norteamericano David Fincher. El relato cuenta con una complejidad en el uso de la cámara paralela a su enrevesada estructura argumental. El film está repleto de momentos inolvidables para nuestra retina, dando la sensación de que cada secuencia, cada plano tiene la intención de sorprendernos, creando un conjunto final formidable. Al terminar el visionado uno tiene la sensación de no haber estado jamás ante semejante espectáculo visual. Pero ojo, el film no se basa únicamente en su preciosismo formal, el argumento es digno de mención debido a su perfecto encaje final, en este complicado y perfecto puzzle que es OLDBOY.



Las interpretaciones de Min-sik Choi como Oh Dae-su, el tipo que ha sido encerrado durante 15 años en una habitación sin saber el motivo, Yu Ji-Tae como el puede que no tan malvado Lee Woo-jin y de Kang Hye-jeong como la bella e ingenua Mi-do, de la que es imposible no enamorarse, forman un triángulo narrativo impresionante, donde el amor, la venganza, el destino y el paso del tiempo adoptan también un papel importante en la trama. La dirección artística es digna de mención (atención a los detalles como los colores de las cajas o la habitación donde está encerrado Oh Dae-su), pero sobretodo, tras el visionado de la película de Chan-wook, aparte de un puñado de momentos desgarradores, lo que permanece danzante en la mente del incauto espectador es la magistral pieza musical del también surcoreano Jo Yeong-wook, que desde el primer plano te agarra y te lleva de la mano a lo largo de la película, sin un tema musical concreto y cuyo climax final se produce con el genial tema "The last Waltz" que hará saltar las lágrimas a mas de uno. Las notas de este músico configuran la banda sonora de la película, como una de las mejores que se han oído en los últimos tiempos, si no la mejor.



El film, es la segunda parte de la llamada "Trilogía de la venganza", que completan Simpathy for Mr. Vegeance y la aun inédita Simpathy por Lady Vegeance. OLDBOY se estrenó con tan solo 5 copias en todo el país, clara muestra de la ignorancia, estupidez y falta de confianza en una película como OLDBOY, una obra maestra, una película que emana magia por todos los poros, un film que es... puro cine. Hace poco leí que en EE.UU ya se estaba preparando el irremediable remake, con Nicolas Cage como protagonista, hecho triste e inncesesario que demuestra cual es el cancer del septimo arte en los últimos añós, la falta de ideas.

Y perdonen tanto entusiasmo, pero es que cuando a uno le da con una película... vayan a verla, están tardando. Y si es posible intenten no dejarse influenciar por aquellos que no ven más allá de sus narices.

(by Dani Lebowski:  http://danilebowski.blogspot.com)