Poesia visual

Subtilesa i joc. Ambdues paraules tenen molt sentit en un comentari sobre "Desitjant Estimar", també coneguda com "In the Mood for Love". La primera perquè Wong Kar-Wai es mostra absolutament genial a l'hora de representar l'amor amb lleus pinzellades d'enorme riquesa. La segona perquè els protagonistes de la pel·lícula simulen en diverses ocasions que s'enamoren, que són infidels, que s'acomiaden per sempre, en definitiva, representen diversos papers o etapes dins d'aquest altre gran joc que és l'amor. 

Situada al Hong Kong dels anys seixanta, "In the Mood for Love" ("Dut Yeung cap wa", 2000) ens presenta dues persones que es traslladen al mateix bloc d'edificis i, casualment, estan vivint una situació molt semblant amb les seves respectives parelles, als quals cada vegada veuen menys. Així és com Chow, redactor en cap d'un diari local, i Li-Zhen, secretària en una firma d'exportació, començaran a fer amistat. Una cosa que anirà a més quan tots dos afrontin els fets: la dona d'ell i el marit d'ella estan tenint un romanç.

Wong Kar-Wai pretenia portar al màxim aquest doble joc d'amor i infidelitats, de necessitats i mentides, fent que els dos actors protagonistes interpretessin els quatre papers corresponents a les dues parelles, és a dir, Tony Leung i Maggie Cheung serien, alhora , tant la parella que enganya com la enganyada. Una idea que hauria confós encara més al públic que no aconsegueix entrar en aquesta pel·lícula, arriscat, que per bé o per a mal, el realitzador va creure convenient deixar en el tinter (encara que no del tot, només la versió "radical" de la idea). Com també va deixar fora, encara que arribés a rodar-lo, fins on arriben els dos protagonistes en aquest romàntic i perillós joc que s'inicien en la cafeteria, quan tots dos simulen que s'acaben d'assabentar de que les seves parelles els estan sent infidels. El director encerta, perquè no és necessari mostrar una cosa que, per poc que estiguis atent i immers en la història, se sobreentén a la perfecció (tornem a la subtilesa).

Kar-Wai fa acompanyar la seva història amb una banda sonora que, igual que la seva pel·lícula, és senzillament deliciosa. Hi ha diversos temes que adornen seqüències d'una bella composició. No menys important, no menys essencial en la història que s'explica, és el magistral treball de fotografia, realitzat per Christopher Doyle i Mark Li Ping-Bing, aportant un altre toc més de bellesa a un film visualment extraordinari. Menció a part també per l'apartat de vestuari, que contribueix a que Maggie Cheung sigui tota una delícia per als nostres ulls. I és que el director de "Chungking Express" o "Happy Together" és únic per a compondre senzills plans de captivadora bellesa, valent-se de tots els recursos que té a la seva disposició (els esmentats, o la càmera lenta que mou els personatges al ritme de la música). És impossible per a l'espectador occidental conèixer-lo, però Kar-Wai també va emprar el menjar com a element útil perquè el públic no es perdés en la progressió temporal de la història (una mica confusa la primera vegada que es veu la pel·lícula, certament); pel que sembla , els alguns plats que apareixen en pantalla només es poden servir en moments determinats de l'any. Un detall sense importància, possiblement, però revelador de les intencions d'un realitzador que, això diu, roda gairebé sense guió.

D'altra banda, "In the Mood for Love" necessita per funcionar els seus dos brillants actors protagonistes. Tots dos estan meravellosos, elegants, impecables, d'una manera que només podem veure en una pantalla de cinema (que gran és el cinema!). La química entre ells és la base de la història i funciona a la perfecció. Cheung és possiblement qui ho té més difícil, ja que en bastants ocasions ha de resultar freda quan realment no vol, necessitant d'una subtilesa a l'hora d'interpretar que està a l'abast de molt poques actrius, esclatant en llàgrimes quan la situació ja la supera per complet; moments aquests que et trenquen el cor. Leung és un actor carismàtic i encantador com pocs, es fica a la butxaca a l'espectador gairebé immediatament, amb aquest somriure i aquesta mirada que el caracteritzen. El seu personatge no és el típic seductor però hi ha fases on bé podria estar interpretant a un, li sobren facultats per a això (de fet, quan juga a ser el marit de Cheung, tot just modifica el seu comportament, mentre que ella, sent l'esposa de Leung , sí que canvia visiblement). Tant un com l'altre estan immensos, però clar, és quan estan junts quan la pel·lícula aconsegueix el seu gloriós sostre. 

En resum, estem davant d'una cinta de meravellosa factura, un preciós i subtil drama romàntic que posiciona al seu director com un dels directors més fascinants dels últims temps. 

¿Ens podem enamorar d'una pel·lícula?