Google Website Translator Gadget

dimecres, 23 de juny del 2010

Atención Madrugadores!!!

Hoy me levanté temprano, me vestí lentamente, agarré mi casco y mis
guantes, me fui silenciosamente al garaje, arranqué la moto y procedí a
sacarla del garaje.

Al salir me encontré una lluvia torrencial, toda la calle inundada y un
ventarrón helado que soplaba al menos a unos 100 km/h.

Volví a meter la moto en el garaje, puse la radio y me enteré de que el
mal tiempo iba a durar todo el día.

Entré de nuevo en mi casa, me desvestí silenciosamente y me deslicé
dentro de la cama.

Despacito me acurruqué contra la espalda de mi mujer, y le susurré al
oído: '¡El tiempo afuera está horrible!'

Ella acariciándome, me contestó medio dormida:
"Ya lo sé. ¿Te puedes creer que el gilipollas de mi marido se ha ido en
moto? "



Nota: También se aplica para los que salen temprano a Correr, en Bici,
Cazar u otros menesteres similares.

divendres, 18 de juny del 2010

Muse, l'AVE i el Vi


Soc al tren. L’AVE es un gran invent. Pots anar de Lleida a Madrid en poc mes de dues hores, deixant enrere un dia de merda per poder arribar a la capital del regne, fer el check-in en un cèntric hostal de la Gran Via, i dirigir-nos cap a l’estadi  del Atlètic de Madrid, on ens espera el de vegades anomenat millor grup rock del segle XXI.

Per parts. El tren. Recordeu: si agafeu el bitllet amb antelació podreu gaudir d’un bon descompte i podreu viatjar en categoria preferent, en lloc d’agafar classe turista. I es que en "classe preferent" tens certs avantatges, com per exemple la “Sala Club”, on pots gaudir de beguda i coses per picar de franc, sense límit, en un ambient còmode, mentre esperes l’hora de la partida. Una vegada agafes el tren, a la classe preferent serveixen beguda i dinar o berenar o sopar. El que no serveixen es el seny necessari per evitar tirar-te per sobre el menjar i la beguda. Ara, mentre escric aquestes línies, tinc els pantalons nous acabats d’estrenar a dins de la bossa, i es que ni tant sols la tintoreria on ahir els vaig portar han pogut treure les taques de vi. La pitjor part se la va endur el seient i la paret del vagó. Quina vergonya que vaig passar:

-          - Senyoreta, pot venir un moment?
-         -  Que li passa?
-         -  Mmmm...un desastre (mentre miro tot el que hi havia abans a la meva safata, ara escampat per sobre meu)

Vigileu amb les safates. Llisquen!!

Una vegada superat el mal tràngol, i amb un cert sentiment de tranquil·litat, pensant que no pot passar-me res mes dolent, agafem el metro i cap al Hostal. Som tres amics. El meu benvolgut company de feina Èric (una excel·lent persona, bon paio), el seu amic Victor (un altrebon tio), i jo mateix (bueno...que opinin els demés, sobre mi). Els tres cap al hostal. L’establiment el vaig trobar per Internet (com sempre). Està situat a “La Gran Via” cantonada amb “Sant Bernardo”.  Està totalment renovat, amb Internet per wifi, però força barat, sense luxes.

Deixem l’equipatge i busquem una tintoreria pels meus nous flamants pantalons blaugrana (texans amb taques de vi, jeje).

Una vegada dipositats i visualitzada la cara escèptica de la dependenta, en veure l’estat de la roba, ens dirigim cap a les proximitats del estadi Ramón Calderón, on aconseguim trobar un bar on fer un mos per anar cap al concert ben preparats. El menú? El típic: una canya de cervesa amb la seva corresponent tapa (de truita) i un entrepà de calamars a la romana. Va ser la nostra primera vegada. Repetirem.

Una vegada saciats, cap al concert. Concert? Quin concert? El concert de Muse!!!. De lo milloret del panorama actual. El cel de tarda amenaça pluja, i va una mica de vent gèlid. Potser tindrem fred, així que per si de cas portem jaquetes. Primer escalfen a la gent els del grup “The Big Pink”. Nosaltres arribem just per escoltar el seu últim tema, un dels singles del seu últim disc. No estan malament. Seiem i de seguit surten els principals teloners: "The Editors". M'enlluernen. Ja els coneixia. Tinc un parell de discs seus, però el seu directe em resulta brutal. Em deixen un cos ben flamejat. La tarda no pot acabar millor.

La nit. Les 22:15, i "Muse" surt al escenari. Brutals. Primer apareixen tot un grup d’una mena de ocupes, amb pancartes que diuen “Ells no ens controlaran”. I comença l’espectacle. Un total de dues hores i quart de pell de gallina. Carai que bé que sonen aquestos nois en directe.

Una vegada dopats de bon rock, comença la processó de sortida i cap al metro. 44.000 persones son moltes, i si un gran nombre d’elles volen agafar el metro no es gaire fàcil arribar-hi. Després de moltes empentes, petjades, i  noies voluptuoses pegades a mi, i no precisament pel meu natural encant i atractiu  (XD),   aconseguim arribar a la nostra llar temporal. Un merescut relax, encara amb el bon gust de boca que els nois de Muse ens han deixat.

Al dia següent (avui) no gran cosa. Feina, feina, feina,... i després a dinar, al costat del estadi del “Real Madrid”, el Santiago Bernabeu, amb el nostre company de feina de la delegació de Madrid, el Paco, que ens porta a un restaurant de tapes on solia anar el famós cantant Julio Iglesias de jove, quant encara era futbolista del “Real Madrid”.  Només tinc una paraula: boníssim.

I després, cap a l’AVE, cua per canviar bitllets de tornada per uns d’algun tren anterior (ens sobra temps), impossibilitat de canvi, recollida de texans bruts (impossibilitat de llevar les taques de vi), tornada a l’estació d’Atocha, el relax de la Sala Club del AVE, i cap a Lleida que hi falta gent!.

Per als que no conegueu el grup: 

i també aquesta: 

ahhhh.....i els meus estimats The Editors:

;)

dilluns, 14 de juny del 2010

Aranyes


Fa uns dies, dins de l'aparcament cobert on guardo el meu cotxe, vaig descobrir al obrir la porta del Ferrari una petita aranya, d’aspecte ferotge, però d’alguna manera també amb aspecte de no fer mal ni a una mosca. Suposo que al veure’s sorpresa per un paio com jo, tant prop, va decidir d’amagar-se en algun racó ocult, però com que estava en el marc de la porta del cotxe, li va ser molt fàcil ficar-se dins. Jo em vaig afanyar a fer-la fora (no m’agrada matar bestioles). Sorprenentment, va fer un tomb de 180 graus i va sortir tota sola del habitacle. Vaig seure, i una vegada tancada la porta, vaig arrencar.

Al anar conduint, de tarda, camí de la consulta d’un bon amic dentista, amb l’ intenció d’anar a fer una cervesa i discutir en general sobre la sura vida del Home solter, em va sorprendre la visió de la petita aranya, caminant per damunt del capó. Devia de trobar-se molt avorrida dins del meu pàrquing, i va decidir acompanyar-me  a donar un tomb per Lleida. Una vegada finalitzada la jornada, vaig tornar cap a casa i ja no hi vaig pensar mes en el petit aràcnid.

Grossa va ser la meva sorpresa al dia següent, en trobar-me la meva petita amiga dins el vehicle, tota bufona ella, mirant-me amb cara desafiant, passejant pel volant del meu auto. A pesar dels meus intents de foragitar-la, ella va creure convenient amagar-se en les parts internes del tablier. Com que tampoc no m’importunava massa la seva companyia, vaig deixar-la en pau i em vaig dirigir a la feina, a la qual feia tard, com cada dia (sort que sempre acabo recuperant sobradament els minuts que sempre faig tard, sinó el meu cap en faria fora!) .

Al sortir de la feina, ja sense tanta sorpresa, la meva petita amiga m’esperava damunt del tablier, segurament amb una forta sensació d’escalfor al seu cos, ja que em veig obligat a deixar cada dia en Ferrari al sol colpidor de l’estiu lleidatà, al que estem acostumats la gent de la Terra ferma. Així que vaig encendre l’estèreo, vaig baixar la finestra, aire condicionat a potencia màxima, i cap a casa. Com que la meva petita copilot devia de notar l’airet que entrava pel carrer, a través de la finestra oberta, va decidir de donar un tomet pel marc de la porta. Va ser llavors quant va passar el que havia de passar, i es que em vaig decidir a fer-la fora de la meva vida. Ja feia massa temps que compartíem habitacle, i aquella relació no aportava res de bo a cap dels dos. El més sà es que ella anés a explorar altres mons, on trobar aliment i tot allò que pugues anel·lar, y jo tornaria a la meva soledat diària, sense animals domèstics de cap mena. Li vaig donar una empenteta i cap al carrer. Vaig pujar el vidre i allà es va acabar tot.

Després d’aquell dia, al seure al volant del cotxe, miro si ella hi es, amb una certa sensació d’esperança, com trobant a faltar aquell ésser, que ni tant sols era capaç de comunicar-se amb mi, però que d’alguna forma havia format part de la meva vida durant un temps. I es que no es la primera vegada que faig fora de la meva vida alguna “aranya”. De vegades ens veiem obligats a foragitar-les, en el seu propi benefici, evitant una mort segura per “inanició”, o potser alguna forma pitjor de mort. Suposo que en un moment o altre de la nostra vida, tots podem veure’ns en la situació de tenir que foragitar una “aranya”. Que fas? Ho deixes corre per un dies? A l’espera de que ella mateixa marxi cap alguna altra banda?, on pugui gaudir d’un bon àpat de mosques, mosquits, o lo que li vingui de gust?.  No....crec que el millor es prendre nosaltres mateixos la decisió. Ser valents. Donar-li una millor vida, malgrat la soledat a la que ens veurem avocats després.

Avui, pensava en aquestes i d’altres coses, tot tornant cap a casa, l’he vist damunt del tablier del cotxe. En un primer moment m’ha semblat una aparició irreal, però no. Allà estava, amb aquell posat ferotge que tant m’havia atret, tot esperant alguna cosa de mi. De sobte, ha decidit marxar corrents, fent petits salts (es increïblement àgil), fins que s’ha amagat en un dels conductes de la ventilació. No l’he seguit. No se que faré demà. Ella, d’alguna manera, ha decidit tornar amb mi, així que la deixaré compartir una part de la seva minúscula vida amb mi. No crec que mai pugui aportar-li res de bo, però alguna cosa haurà vist en mi (o en el meu Ferrari, jeje) que l’ha fet aferrar-se, i no defallir. I com deia una antiga cançó d’un grup musical català, de meitats dels 80, em pregunto ara on ets, i què estaràs fent.
Bé...prou de desvariejar.  J