Aranyes

Fa uns dies, dins de l'aparcament cobert on guardo el meu cotxe, vaig descobrir al obrir la porta del Ferrari una petita aranya, d’aspecte ferotge, però d’alguna manera també amb aspecte de no fer mal ni a una mosca. Suposo que al veure’s sorpresa per un paio com jo, tant prop, va decidir d’amagar-se en algun racó ocult, però com que estava en el marc de la porta del cotxe, li va ser molt fàcil ficar-se dins. Jo em vaig afanyar a fer-la fora (no m’agrada matar bestioles). Sorprenentment, va fer un tomb de 180 graus i va sortir tota sola del habitacle. Vaig seure, i una vegada tancada la porta, vaig arrencar.

Al anar conduint, de tarda, camí de la consulta d’un bon amic dentista, amb l’ intenció d’anar a fer una cervesa i discutir en general sobre la sura vida del Home solter, em va sorprendre la visió de la petita aranya, caminant per damunt del capó. Devia de trobar-se molt avorrida dins del meu pàrquing, i va decidir acompanyar-me  a donar un tomb per Lleida. Una vegada finalitzada la jornada, vaig tornar cap a casa i ja no hi vaig pensar mes en el petit aràcnid.

Grossa va ser la meva sorpresa al dia següent, en trobar-me la meva petita amiga dins el vehicle, tota bufona ella, mirant-me amb cara desafiant, passejant pel volant del meu auto. A pesar dels meus intents de foragitar-la, ella va creure convenient amagar-se en les parts internes del tablier. Com que tampoc no m’importunava massa la seva companyia, vaig deixar-la en pau i em vaig dirigir a la feina, a la qual feia tard, com cada dia (sort que sempre acabo recuperant sobradament els minuts que sempre faig tard, sinó el meu cap en faria fora!) .

Al sortir de la feina, ja sense tanta sorpresa, la meva petita amiga m’esperava damunt del tablier, segurament amb una forta sensació d’escalfor al seu cos, ja que em veig obligat a deixar cada dia en Ferrari al sol colpidor de l’estiu lleidatà, al que estem acostumats la gent de la Terra ferma. Així que vaig encendre l’estèreo, vaig baixar la finestra, aire condicionat a potencia màxima, i cap a casa. Com que la meva petita copilot devia de notar l’airet que entrava pel carrer, a través de la finestra oberta, va decidir de donar un tomet pel marc de la porta. Va ser llavors quant va passar el que havia de passar, i es que em vaig decidir a fer-la fora de la meva vida. Ja feia massa temps que compartíem habitacle, i aquella relació no aportava res de bo a cap dels dos. El més sà es que ella anés a explorar altres mons, on trobar aliment i tot allò que pugues anel·lar, y jo tornaria a la meva soledat diària, sense animals domèstics de cap mena. Li vaig donar una empenteta i cap al carrer. Vaig pujar el vidre i allà es va acabar tot.

Després d’aquell dia, al seure al volant del cotxe, miro si ella hi es, amb una certa sensació d’esperança, com trobant a faltar aquell ésser, que ni tant sols era capaç de comunicar-se amb mi, però que d’alguna forma havia format part de la meva vida durant un temps. I es que no es la primera vegada que faig fora de la meva vida alguna “aranya”. De vegades ens veiem obligats a foragitar-les, en el seu propi benefici, evitant una mort segura per “inanició”, o potser alguna forma pitjor de mort. Suposo que en un moment o altre de la nostra vida, tots podem veure’ns en la situació de tenir que foragitar una “aranya”. Que fas? Ho deixes corre per un dies? A l’espera de que ella mateixa marxi cap alguna altra banda?, on pugui gaudir d’un bon àpat de mosques, mosquits, o lo que li vingui de gust?.  No....crec que el millor es prendre nosaltres mateixos la decisió. Ser valents. Donar-li una millor vida, malgrat la soledat a la que ens veurem avocats després.

Avui, pensava en aquestes i d’altres coses, tot tornant cap a casa, l’he vist damunt del tablier del cotxe. En un primer moment m’ha semblat una aparició irreal, però no. Allà estava, amb aquell posat ferotge que tant m’havia atret, tot esperant alguna cosa de mi. De sobte, ha decidit marxar corrents, fent petits salts (es increïblement àgil), fins que s’ha amagat en un dels conductes de la ventilació. No l’he seguit. No se que faré demà. Ella, d’alguna manera, ha decidit tornar amb mi, així que la deixaré compartir una part de la seva minúscula vida amb mi. No crec que mai pugui aportar-li res de bo, però alguna cosa haurà vist en mi (o en el meu Ferrari, jeje) que l’ha fet aferrar-se, i no defallir. I com deia una antiga cançó d’un grup musical català, de meitats dels 80, em pregunto ara on ets, i què estaràs fent.

Bé...prou de desvariejar.  J