Google Website Translator Gadget

diumenge, 16 de desembre del 2012

Per què cridem? / Why we shout?














Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:
- Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?
- Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:
- Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:
-  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:
- Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.


Aquest conte i d'altres, els podeu trobar a "Rondalles de la vora del foc", i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

(English version)
A teacher asked his disciples, why people shouted when angry?. After thinking a while, one of them said:


- People cry when they get angry because they lose the nerves.

The teacher said how it was possible to call someone who was so close to you? Wouldn't it be more wise  to speak with more quietly voice?
- I repeat: Why shout someone when you are angry?

None response from the disciples convinced the teacher, who finally decided to speak:
- When two people are angry, have the hearts far away and to cover this long distance they have to shout, is the way that they can hear. When more angry they are, more stronger they will have to shout.

Then the teacher asked again
- What happens when two people fall in love? They spoken softly, without screaming, because their hearts are very close and the distance between them is very small.

When you are more in love, whisper instead of talk, and look, nothing more. This is what happens when we are close to loved ones.

For ended said:
- When you argue, don't let your hearts away. Don't say words that may put more distance between you two, because there will come a day when the distance will be so great that you will not know how back again.


diumenge, 22 d’abril del 2012

Sant Jordi


Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.            

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot mans i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.              
               
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

(Text extret del Costumari Català de Joan Amades)

La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment als Països Catalans les parelles es regalen una rosa i un llibre.

Feliç diada a tots i totes.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Si vas ràpid, trigaràs tot el dia
















El protagonista d'aquest conte filipí descobrirà que les presses no sempre són bones conselleres. Vols saber com va arribar a aquesta conclusió?

En un petit poble al costat del mar, vivia un home en una cabanya. Un matí va decidir anar a recol•lectar cocos. Així que es va aixecar d'hora, va agafar el seu cavall i se'n va anar al costat de la platja, on hi havia moltes palmeres. Quan va arribar, va veure que havia tingut molta sort perquè les palmeres estaven plenes de cocos. Amb algunes dificultats va pujar a la que tenia més a prop i va anar agafant els cocos que hi havia a la copa. Quan va acabar amb aquesta, va fer el mateix amb la segona palmera. I així va seguir fins que va tenir una muntanya molt gran de cocos. L'home estava molt content perquè havia aconseguit molts cocos. Els va ser col•locant sobre la seva muntura, però hi havia tants que gairebé no cabien i el pobre animal anava molt carregat.
Va començar a caminar cap al poble, però com que no estava molt segur del camí que havia pres, va decidir preguntar a un noi amb qui es va creuar:
- Escolta noi, et puc fer una pregunta? - El jove, que semblava molt despert, es va parar i li va contestar amb un somriure:
- És clar.
- Saps quant de temps trigaré a arribar al poble per aquest camí?
El noi va mirar a l'home i després al seu cavall. I després de pensar un moment va respondre:
- Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Però si vas ràpid, trigaràs tot el dia.
I sense dir res més va seguir el seu camí.
L'home es va quedar sorprès amb aquesta resposta i no li va creure. Per això va decidir esperonar al seu cavall per anar més de pressa. Però al cap de pocs metres va haver de parar. Amb les presses, els cocos que sobresortien li havien caigut. Així que va lligar el cavall i va tornar a col•locar els cocos al seu lloc. Per recuperar el temps que havia perdut, va fer que el cavall encara anés més ràpid. Però els cocos van tornar a caure, encara més de pressa que abans. I així va seguir una i altra vegada tot el camí. Recollia els cocos, feia anar més de pressa el cavall i tornaven a caure. Per això, quan va arribar al poble ja era de nit.
Ja a casa es va lamentar del que li havia costat tornar i va donar la raó al noi amb qui s'havia creuat. Si no hagués anat amb tantes presses, els cocos no se li haurien caigut i hagués arribat molt abans.

dilluns, 26 de març del 2012

Moon (2009)













Una de les millors òperes primes dels últims temps (premis BAFTA i Sitges). Duncan Jones -Graduat en filosofia a la Universitat de Wooster-, ha creat una pel·lícula singular de ciència ficció que recull les cites necessàries del gènere (espais tancats i claustrofòbics remeten a Alien i Blade Runner de Ridley Scott; GERTY, el robot intel·ligent anàleg a l'ordinador HAL-9000 de 2001, i Solaris d'Andrei Tarkovski), sense caure en la imitació, perquè els temes que planteja són nous, com l'enfocament crític sobre la moralitat d'algunes pràctiques científiques i/o empresarials, sobre si realment vivim lliurement o estem sotmesos als designis d'un pla perpetrat.

Per a la seva primera pel·lícula, Duncan Jones va rebutjar qualsevol suport que vengués la cinta. El fet de no portar el cognom del seu pare (ell no és altre que Zoey Bowie, el fill de David Bowie), i de rebutjar la participació de qualsevol actor famós que hagués pogut donar-li suport és sens dubte admirable. Malgrat la insistència de Kevin Spacey per formar part del projecte, Jones va preferir que un actor amb menys renom encarnés a Sam Bell, donant a Spacey l'oportunitat de prestar la veu a GERTY. El final es tanca deixant moltes qüestions en l'aire. Això desesperarà a molts i altres ens semblarà genial. Però és que el bon art sempre ha estat més una pregunta que una resposta. Cada un tindrà la seva.















Potser "Moon" deixi massa preguntes sense resposta i potser el seu inexpert autor no hagi sabut administrar l'intriga amb la suficient habilitat i eficàcia però, tot i així, la peli de Jones (o Bowie) és bona. Bastant bona. Del millor que ha donat la ciència-ficció en aquests últims 20 o 25 anys. I no exagero.

A continuació os deixo els trailers en castellà i anglès.



diumenge, 15 de gener del 2012

Poesia visual




Subtilesa i joc. Ambdues paraules tenen molt sentit en un comentari sobre "Desitjant Estimar", també coneguda com "In the Mood for Love". La primera perquè Wong Kar-Wai es mostra absolutament genial a l'hora de representar l'amor amb lleus pinzellades d'enorme riquesa. La segona perquè els protagonistes de la pel·lícula simulen en diverses ocasions que s'enamoren, que són infidels, que s'acomiaden per sempre, en definitiva, representen diversos papers o etapes dins d'aquest altre gran joc que és l'amor. 

Situada al Hong Kong dels anys seixanta, "In the Mood for Love" ("Dut Yeung cap wa", 2000) ens presenta dues persones que es traslladen al mateix bloc d'edificis i, casualment, estan vivint una situació molt semblant amb les seves respectives parelles, als quals cada vegada veuen menys. Així és com Chow, redactor en cap d'un diari local, i Li-Zhen, secretària en una firma d'exportació, començaran a fer amistat. Una cosa que anirà a més quan tots dos afrontin els fets: la dona d'ell i el marit d'ella estan tenint un romanç.

Wong Kar-Wai pretenia portar al màxim aquest doble joc d'amor i infidelitats, de necessitats i mentides, fent que els dos actors protagonistes interpretessin els quatre papers corresponents a les dues parelles, és a dir, Tony Leung i Maggie Cheung serien, alhora , tant la parella que enganya com la enganyada. Una idea que hauria confós encara més al públic que no aconsegueix entrar en aquesta pel·lícula, arriscat, que per bé o per a mal, el realitzador va creure convenient deixar en el tinter (encara que no del tot, només la versió "radical" de la idea). Com també va deixar fora, encara que arribés a rodar-lo, fins on arriben els dos protagonistes en aquest romàntic i perillós joc que s'inicien en la cafeteria, quan tots dos simulen que s'acaben d'assabentar de que les seves parelles els estan sent infidels. El director encerta, perquè no és necessari mostrar una cosa que, per poc que estiguis atent i immers en la història, se sobreentén a la perfecció (tornem a la subtilesa).

Kar-Wai fa acompanyar la seva història amb una banda sonora que, igual que la seva pel·lícula, és senzillament deliciosa. Hi ha diversos temes que adornen seqüències d'una bella composició. No menys important, no menys essencial en la història que s'explica, és el magistral treball de fotografia, realitzat per Christopher Doyle i Mark Li Ping-Bing, aportant un altre toc més de bellesa a un film visualment extraordinari. Menció a part també per l'apartat de vestuari, que contribueix a que Maggie Cheung sigui tota una delícia per als nostres ulls. I és que el director de "Chungking Express" o "Happy Together" és únic per a compondre senzills plans de captivadora bellesa, valent-se de tots els recursos que té a la seva disposició (els esmentats, o la càmera lenta que mou els personatges al ritme de la música). És impossible per a l'espectador occidental conèixer-lo, però Kar-Wai també va emprar el menjar com a element útil perquè el públic no es perdés en la progressió temporal de la història (una mica confusa la primera vegada que es veu la pel·lícula, certament); pel que sembla , els alguns plats que apareixen en pantalla només es poden servir en moments determinats de l'any. Un detall sense importància, possiblement, però revelador de les intencions d'un realitzador que, això diu, roda gairebé sense guió.


D'altra banda, "In the Mood for Love" necessita per funcionar els seus dos brillants actors protagonistes. Tots dos estan meravellosos, elegants, impecables, d'una manera que només podem veure en una pantalla de cinema (que gran és el cinema!). La química entre ells és la base de la història i funciona a la perfecció. Cheung és possiblement qui ho té més difícil, ja que en bastants ocasions ha de resultar freda quan realment no vol, necessitant d'una subtilesa a l'hora d'interpretar que està a l'abast de molt poques actrius, esclatant en llàgrimes quan la situació ja la supera per complet; moments aquests que et trenquen el cor. Leung és un actor carismàtic i encantador com pocs, es fica a la butxaca a l'espectador gairebé immediatament, amb aquest somriure i aquesta mirada que el caracteritzen. El seu personatge no és el típic seductor però hi ha fases on bé podria estar interpretant a un, li sobren facultats per a això (de fet, quan juga a ser el marit de Cheung, tot just modifica el seu comportament, mentre que ella, sent l'esposa de Leung , sí que canvia visiblement). Tant un com l'altre estan immensos, però clar, és quan estan junts quan la pel·lícula aconsegueix el seu gloriós sostre. 

En resum, estem davant d'una cinta de meravellosa factura, un preciós i subtil drama romàntic que posiciona al seu director com un dels directors més fascinants dels últims temps. 
¿Ens podem enamorar d'una pel·lícula?