Google Website Translator Gadget

diumenge, 26 de desembre del 2010

Saber renunciar


Avui, un bon amic m'explicava que havia estat fent neteja i llençant coses velles. Em tornava a transmetre, amb els seu comentaris, la idea de que per tornar a guardar coses al calaix, calia treure'n les velles, calia fer lloc i desfer-se de totes les coses innecessàries que hi guardava. I es que tots som una mica acaparadors. Guardem, per exemple, roba que no ens hem posat en anys. Doncs desfem-nos de la roba vella i així tindrem lloc pel vestit que ens ha regalat la mama, o pels jerseis gruixuts de temporada, o pel trepant d'oferta comprat al Lidl. De vegades resulta difícil desprendre's de coses que potser han estat molt importants en un passat, però sempre cal fer-ho. La idea sempre es la mateixa: renunciar a alguna cosa, per poder tenir-ne una de nova. No podem tenir-ho tot. Una de les característiques de la societat occidental es la incapacitat per al sofriment i la renuncia. La nostra civilització del confort i la comoditat no vol saber que, una societat incapaç de renunciar és una societat que avança cap a la seva pròpia descomposició. Què seria d'una societat que evita còmodament determinades formes de patiment, i de dir adéu a moltes coses. Finalment seré, per uns moments, menys ateu i os diré una frase atribuïda a Jesucrist: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi". 

Doncs jo, aprofitant que ara arriba el final del any, una època en que es sol fer reflexió del passat, i es pensa en nous propòsits de futur, faré autocrítica i em desfaré de coses que fa massa temps que son a dins dels meus calaixos, i d'aquesta manera hi  faré lloc, ja que sense espai lliure no hi podré guardar cap nova cosa. Us animo a fer el mateix.

Bones festes a tots. Espero que tingueu una bona entrada en el nou any 2011.

diumenge, 21 de novembre del 2010

MEMÒRIES DE LA XINA (Electric Shadows) (Meng ying tong nian)

.


Direcció: Xiao Jiang
País: Xina.
Any: 2004.
Durada: 96 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Jiang Yihong (Jiang Xuehua), Xia Yu (Mao Dabing), Li Haibin (Pa Daren), Guan Xiaotong (Ling Ling [Nena]), Zhang Yijing (Ling Ling [Adolescent]), Qi Zhongyang (Ling Ling [Dona ]), Wang Zhengjia (Mao Xiaobing), Zhang Haoqi (Bing Bing), Xia Yuqing (Pare de Xiaobing), Jiang Shan (Dona policia), Niu Zhenhua (Metge).
Guió: Xiao Jiang i Cheng Qingsong.
Producció: Huang Jianxin i Derek Yee Tung Sing.
Música: Zhao Lin.
Fotografia: Yang Dll i Chen Hong.
Muntatge: Lei Qin.
Direcció artística: Fu delin.
CRÍTICA per Julio Rodríguez Chico  (http://www.labutaca.net/redaccion/juliorodriguezchico.htm)
Reproduïr a Youtube (Xinès amb subtitols en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=8-Om1pht0LM



Fotogrames reparadors

  Un profund amor al cinema és el que es respira en cada un dels plans d'aquesta bonica pel lícula xinesa, senzilla en la seva construcció, molt humana en el tractament de les seves històries personals, i elegant en els seus aspectes artístics. Amb plantejaments meta-cinematogràfics, una vegada més el cinema apareix com a element fagocitador de la vida, però també com a memòria d'altres temps feliços, i com el vehicle de somnis i anhels mai plenament satisfets. I de teló de fons, la Xina comunista i una suau crítica a la seva revolució cultural i l'arribada de la televisió.


   Un accident ha fet que les vides de Ling Ling i Mao Xiaobing es creuin providencialment. Són joves units per la seva passió pel cinema, amb una infància alimentada per les històries romàntiques i les aventures heroiques, projectades sobre les grans pantalles dels cinemes a l'aire lliure. Carregats de bells records, però també de doloroses experiències per l'absència afectiva o per la trobada amb la cruesa de la vida. Tots dos patiran el dolor de la separació o la consciència de culpa que, però, no acabaran per agostejar una delicada sensibilitat ni un exemplar sentit del sacrifici.

  L'estructura de la pel lícula s'articula al voltant de quatre flashbacks que evoquen el passat de Ling Ling a partir dels seus diaris, des que la seva mare la va concebre fins al moment actual en què està detinguda per haver agredit, aparentment sense motiu, a Mao Xiaobing . Els protagonistes seran els dos narradors d'una entranyable història explicada des de l'òptica subjectiva i infantil, que es carrega dramàticament en la seva segona part fins amenaçar amb la tragèdia. Però això no és altra cosa que el sofriment que comporta el créixer, perquè el que està darrere d'aquesta "opera prima" de Xiao Jiang és un procés de maduració personal, la història d'unes vides que beuen del cinema i hi troben una finestra a l'esperança i la felicitat: la realitat dels seus curtes existències es construeix a partir del que la ficció els mostra, i en cada fotograma queden tancades unes vides congelades en el passat però mai mortes.

   En un sentit homenatge al cinema xinès clàssic i als bons sentiments, la pel lícula desborda nostàlgia
-impossible obviar la seva parentiu amb "Cinema Paradiso"-, amb passatges commovedors i moments molt humans, en els quals es barreja la suggestió que provoquen les estrelles del cinema amb el patriotisme enfront de l'enemic japonès, la necessitat d'uns afectes familiars amb prínceps destronats que miren amb recel a qui els fa ombra, la crueltat amb el que Caín amb el penediment silenciós i abnegat. Hi ha molta sensibilitat i alguns misteris que la mateixa història va desvetllant en el seu recorregut, amb una bella fotografia i una música melodiosa que potencia el líric i malenconiós. El guió manté la història amb solvència, tot i que es demora en excés en l'època infantil, i que es converteix en certa mesura previsible. Algunes llicències per generar coincidències que tanquin la història són permissibles, perquè al cap ia la fi estem més en el món dels somnis que en el del realisme cinematogràfic. Pel que fa a les interpretacions, treballar amb nens sempre té la seva dificultat, que es transforma en mèrit i frescor quan el resultat és satisfactori, com aquí succeeix, en la seva adolescència i joventut, els personatges mantenen el seu punt poètic en guanyar a contenció i interioritat.

  Fugint de les complicacions estètiques i narratives, Xiao Jiang aconsegueix amb tot una pel.lícula encantadora i tendra, sobre el cinema i la pròpia vida, sobre l'amor que sempre ve barrejat amb creus, i sobre l'esperança de retrobar la felicitat que un dia va experimentar un nen i que va quedar capturada en uns fotogrames, en uns prismàtics màgics o en el seu propi imaginari infantil. Agradarà als que busquin les emocions en el cinema, als que prefereixin les històries humanes, i als qui prefereixin una narrativa senzilla i gens pretensiosa.


Imatges de "Memòries de la Xina" - Copyright © 2004 Beijing Dadi Century Limited.Distribuïda a Espanya per Notro Films. Tots els drets reservats.

dijous, 18 de novembre del 2010

CARTA D'UN ESTUDIANT UNIVERSITARI AL PRESIDENT MONTILLA, SOBRE L’AJUT ALS NI-NI

Molt Honorable President Montilla,


M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen ... mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda.
És per això que m’agradaria demanar-li disculpes. Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar.
Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable. També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca.
Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència. Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.


Cordialment,

J.G.


P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia


(No l'he escrit jo, però penso que val la pena fer-la còrrer. L'enllaç original és el següent: http://joanguellserra.blogspot.com/2010/11/carta-de-disculpa-al-president-montilla.html )

dissabte, 6 de novembre del 2010

En defensa de la laïcitat!

Davant la visita a Barcelona, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.
Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!

http://www.jonotespero.cat/

dimecres, 29 de setembre del 2010

Entrevista

A un hombre de unos 70 años le está entrevistando un periodista en plena calle.
El hombre entrevistado se expresa del siguiente modo:

Soy hijo de exiliados.
Hasta los 27 años y poco antes de la transición no pude volver a España por culpa del dictador Franco.
A mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarlo.
Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas.
Ahora tengo 70 años.
Hace meses me sacaron el 30 % de un pulmón.
Mi mujer es inmigrante.
Tengo tres hijos con ella.
De los tres sólo trabaja una, la del medio,... pero no cobra nada.
Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación.
La mayor se acaba de divorciar.
Mi yerno se daba a las drogas y al alcohol y la ha dejado con dos niños.
El pequeño de mis hijos aún no se ha ido de casa y además se ha casado con una divorciada y la ha traído a vivir con nosotros.
Esa señora antes trabajaba, tenía muy buen puesto, pero desde que vino a mi casa ya no hace nada.
Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo.
Y para colmo este año, con lo de la crisis, casi no nos hemos podido ir de vacaciones, y si me apuras... ni he podido celebrar que España ha ganado el Mundial.

El periodista pone los ojos muy redondos y comenta:
Majestad, no creo que su situación sea tan mala.




divendres, 17 de setembre del 2010

Internacional

Divendres, 1:26pm. Hauria d’estar tornant a Lleida, però he decidit quedar-me a Lausanne, amb l’alegria evident de la meva germana Eva i la seva amiga Aida (bé, jo ja la considero amiga meva, també, jeje).

Ahir vam sortir a donar un volt per la nit, a un bar a fer unes cerveses (eren gerres de 1,5 litres) i uns billars. Es força curiós sortir per la nit i arribar a casa sense olor a fum, i es que aquí fa uns anys que està prohibit fumar als locals públics, així que sortir es tot un plaer per mi. Desprès de tancar el local a les 2am del matí (força tard per l’estàndard europeu) vam anar direcció cap a una discoteca on hi vam trobar una festa d’estudiants d’hostaleria. Tots sabem som son aquestes festes, així que quant me van dir que ens convidaven a anar a un pis a fer unes copes no ho vaig dubtar i vaig dir que si. Era el típic pis d’estudiant d’arquitectura, amb decoració minimalista, i un mac!!  Aquí es veuen més que a Espanya, tot i que fins ara, la gent que treballava amb Autocad havia d’instal·lar un segon sistema operatiu en Windows. Al pis vam estar fent unes copes amb tot d’estudiants d’arreu del mon: Canadà,Alemanya, Belize, Suïssa, ... i nosaltres, representants d’Espanya i del Marroc. Va estar força bé, tot i que el meu francès es nul i el meu angles fa cagar, jeje.

Avui estic fent una mica de feina a casa del Loic, el nostre amfitrió, reparant un ordinador de la seva mare, i acabant de posar a punt el portàtil de l’Eva, la meva germana, de cara al nou curs acadèmic que començarà el proper dimarts. De seguida que acabi marxo cap a Montreux a fer una foto d’una estàtua del Freddy Mercury (ja es una tradició per mi) i una mini-visita al Chateau de Chinon (un lloc molt típic). Després tocarà una mica de turisme per alguna ciutat propera, i de cara a la nit, concert de Gotan Project...i gratis!!.

Demà cap a Lleida...si no hi tornen a haver canvis, jeje.

 Desktop Wallpaper · Gallery · Travels 
 Chateau de Chillon Montreux
Castell de Chinon





dimecres, 15 de setembre del 2010

Vi

Diuen que quant algú es molt puntual, té puntualitat suïssa. Totalment verídic. Aquí a Suïssa tothom es extremadament puntual. Per exemple: ahir dilluns, en una visita guiada, el guia va començar a caminar a les 15 hores 0 minuts 0 segons, sense ni tant sols fer una ullada al seu rellotge. Rellotge que no vaig veure que fos un Rolex. Rolex, la marca que ha pagat una bona quantitat de diners per a que la super moderna biblioteca de la EPFL (escola politècnica federal de lausanne) portes el seu nom, Rolex Learning Center. 

Avui dimarts he fet un tomb per diversos pobles propers a Lausanne. Un d’ells, especialment interessant es Vevey. Aquí hi va viure els seus últims anys el artista Charles Chaplin, i en un dels passeigs del litoral hi ha una bonica estàtua de la seva figura. També he fet una volta per la carretera de “La corniche” on es tenen unes vistes espectaculars del litoral, amb tot de terrasses plenes de raïms madurs preparats per la verema, en breus dies. Aquí hi ha una gran producció de vi, especialment vi blanc. Hauré de comprar una botella per beure-la un dia d’aquest amb els meus amics, i una altra per casa dels meus pares. 


Demà dimecres tinc el dia lliure. Deixaré d’acompanyar a les noies (la meva germana Eva i la seva amiga Aida) i passaré el dia fora.  Avui he acompanyat a les noies a buscar allotjament, en residencies. En una d’elles, de les més barates, tenen una llista d’espera de més de 900 persones. Increïble. I aquesta nit hem sopat una raclette. Mai havia fruït d’aquesta forma de cuinar, així que en un primer moment m’he fet mal, però a partir de la segona copa de vi blanc ja ho he fet millor.

Demà no sé on aniré. Ja ho decidiré una vegada assegut al volant, com tantes altres vegades he fet, jeje, però de ben segur aniré en un primer moment a veure l’estàtua de Freddy Mercury a Montreaux, on tenia la seva segona casa. Al costat del llac hi ha una estàtua on hi tinc diverses fotos, i  demà no serà pas l’excepció. Això ja es una costum per mi. Una bona costum, jeje.

A veure que tal va el dia.
Salut a tothom.

Charles Chaplin en Vevey

dimarts, 14 de setembre del 2010

Benvingudes

Ahir es dilluns i toca anar a les sessions de benvinguda de l'escola universitària federal de Lausanne. Després d'un justet esmorzar amb croissants farcits d'aire, hem anat a una de les aules, on se suposava que hi haurien unes sessions didàctiques, però de seguida tot a fet un tomb radical cap a una sèrie de jocs, destinats a una
coneixença forçada entre l'alumnat nou (erasmus, bachelors i masters). Al cap de 5 minuts ja no he aguantat més i he marxat a fer turisme. Després d'una breu visita a un centre comercial per comprar adaptadors d'endoll suïs a endoll europeu, he anat a donar una volta per la riba del llac Leman. Hi han una sèrie de pobles
riberencs que tenen tot de parcel•les de terra conreable a les faldes de la muntanya que toca el llac. Estan farcides de plantacions de raïm, per fer vi. Es molt semblant al que ja havia vist a Alemanya, al riu Rin. Impressionant. Hi ha una petita carretera secundaria que voreja el llac, tot passant entre les terrasses de vinya, i demà intentaré recórrer-la sencera. Al migdia he tornat a la universitat per a fer un mos amb la meva germana, la seva companya Aida, i la Betty, una companya de universitat a Sant Cugat, que també està d'erasmus aquí a Laussane. Una vegada degustat un fantàstic menú de kebab, hem anat a fer un mini-tour de 2 hores per la ciutat. Això si, el tour ha començat a les 3pm en punt, i es que aquí la puntualitat es increïble. Per la nit, un sopar familiar força animat i cap a dormir que estic mort.

diumenge, 12 de setembre del 2010

De vacances

Ja hi tornem a ser. Ara feia dies que no sortia del pais. Abans de tot, i com sempre dic, entre la meva ortografia i el teclat (en aquest cas un Apple en frances), em resulta força dificil de redactar amb un correcte català, jeje.

Aquest any, la meva germana Eva ha pogut optar per un curs Erasmus a la escola politécnica universitaria de Lausanne, Suïssa. Ahir de bon mati vam carregar el meu vehicle d'empresa amb bosses, ordenadors, impressores, roba per 6 mesos, de la meva germana Eva i la seva companya de facultat Aida, i cap a Lausanne. Son aproximadament uns 1000 Kms en cotxe. Tot i aixi, vam arribar força bé, després de fer les escales tècniques habituals i una mini-visita a una ciutat molt boniqueta anomenada Annecy.

Un ex-company de facultat de les noies, en Loïc, ens ha allotjat molt amablement a casa seva. Es una xulada (veieu fotos: http://www.swisscastles.ch/Vaud/chateau/vennes_d.html )

Després de descarregar els equipatjes, i de sopar una mica, en Loïc ens va portar a fer uns beures a la zona de marxa deLausanne, amb tot de bars i gent al carrer. Per cert, als bars de copes de Lausanne no es permet fumar: genial!!!

Avui diumenge hem anat a donar un vol per la facultat, futura segona casa de les noies, on tenen una fantàstica biblioteca amb unes formes curves impresionants:

http://www.rolexlearningcenter.ch/the_building/


Ara anirem a fer un mos i a donar una volta per la riba del llac Leman, amb els Alps just al horitzo.



Salut, gent!!

diumenge, 5 de setembre del 2010

Electric Light Orchestra - Stranger (Sub. Español)


Fa dies que no publico res. Caldrà rependre-ho. Començarem amb aquesta cançó amb un curiós missatge al principi, amb una veu que es sent abans no sona la cançó, que només es pot entendre si reprodueixes el vinil en sentit invers :P

El missatge diu: M'estàs reproduïnt al revés (jeje).

La cançó es d'un mític grup anglés dels 70-80: La Electric Light Orchestra, i aquesta es una de les seves millors cançons dels 80 (segons la meva humil opinió).

doncs som-hi.


dimecres, 23 de juny del 2010

Atención Madrugadores!!!

Hoy me levanté temprano, me vestí lentamente, agarré mi casco y mis
guantes, me fui silenciosamente al garaje, arranqué la moto y procedí a
sacarla del garaje.

Al salir me encontré una lluvia torrencial, toda la calle inundada y un
ventarrón helado que soplaba al menos a unos 100 km/h.

Volví a meter la moto en el garaje, puse la radio y me enteré de que el
mal tiempo iba a durar todo el día.

Entré de nuevo en mi casa, me desvestí silenciosamente y me deslicé
dentro de la cama.

Despacito me acurruqué contra la espalda de mi mujer, y le susurré al
oído: '¡El tiempo afuera está horrible!'

Ella acariciándome, me contestó medio dormida:
"Ya lo sé. ¿Te puedes creer que el gilipollas de mi marido se ha ido en
moto? "



Nota: También se aplica para los que salen temprano a Correr, en Bici,
Cazar u otros menesteres similares.

divendres, 18 de juny del 2010

Muse, l'AVE i el Vi


Soc al tren. L’AVE es un gran invent. Pots anar de Lleida a Madrid en poc mes de dues hores, deixant enrere un dia de merda per poder arribar a la capital del regne, fer el check-in en un cèntric hostal de la Gran Via, i dirigir-nos cap a l’estadi  del Atlètic de Madrid, on ens espera el de vegades anomenat millor grup rock del segle XXI.

Per parts. El tren. Recordeu: si agafeu el bitllet amb antelació podreu gaudir d’un bon descompte i podreu viatjar en categoria preferent, en lloc d’agafar classe turista. I es que en "classe preferent" tens certs avantatges, com per exemple la “Sala Club”, on pots gaudir de beguda i coses per picar de franc, sense límit, en un ambient còmode, mentre esperes l’hora de la partida. Una vegada agafes el tren, a la classe preferent serveixen beguda i dinar o berenar o sopar. El que no serveixen es el seny necessari per evitar tirar-te per sobre el menjar i la beguda. Ara, mentre escric aquestes línies, tinc els pantalons nous acabats d’estrenar a dins de la bossa, i es que ni tant sols la tintoreria on ahir els vaig portar han pogut treure les taques de vi. La pitjor part se la va endur el seient i la paret del vagó. Quina vergonya que vaig passar:

-          - Senyoreta, pot venir un moment?
-         -  Que li passa?
-         -  Mmmm...un desastre (mentre miro tot el que hi havia abans a la meva safata, ara escampat per sobre meu)

Vigileu amb les safates. Llisquen!!

Una vegada superat el mal tràngol, i amb un cert sentiment de tranquil·litat, pensant que no pot passar-me res mes dolent, agafem el metro i cap al Hostal. Som tres amics. El meu benvolgut company de feina Èric (una excel·lent persona, bon paio), el seu amic Victor (un altrebon tio), i jo mateix (bueno...que opinin els demés, sobre mi). Els tres cap al hostal. L’establiment el vaig trobar per Internet (com sempre). Està situat a “La Gran Via” cantonada amb “Sant Bernardo”.  Està totalment renovat, amb Internet per wifi, però força barat, sense luxes.

Deixem l’equipatge i busquem una tintoreria pels meus nous flamants pantalons blaugrana (texans amb taques de vi, jeje).

Una vegada dipositats i visualitzada la cara escèptica de la dependenta, en veure l’estat de la roba, ens dirigim cap a les proximitats del estadi Ramón Calderón, on aconseguim trobar un bar on fer un mos per anar cap al concert ben preparats. El menú? El típic: una canya de cervesa amb la seva corresponent tapa (de truita) i un entrepà de calamars a la romana. Va ser la nostra primera vegada. Repetirem.

Una vegada saciats, cap al concert. Concert? Quin concert? El concert de Muse!!!. De lo milloret del panorama actual. El cel de tarda amenaça pluja, i va una mica de vent gèlid. Potser tindrem fred, així que per si de cas portem jaquetes. Primer escalfen a la gent els del grup “The Big Pink”. Nosaltres arribem just per escoltar el seu últim tema, un dels singles del seu últim disc. No estan malament. Seiem i de seguit surten els principals teloners: "The Editors". M'enlluernen. Ja els coneixia. Tinc un parell de discs seus, però el seu directe em resulta brutal. Em deixen un cos ben flamejat. La tarda no pot acabar millor.

La nit. Les 22:15, i "Muse" surt al escenari. Brutals. Primer apareixen tot un grup d’una mena de ocupes, amb pancartes que diuen “Ells no ens controlaran”. I comença l’espectacle. Un total de dues hores i quart de pell de gallina. Carai que bé que sonen aquestos nois en directe.

Una vegada dopats de bon rock, comença la processó de sortida i cap al metro. 44.000 persones son moltes, i si un gran nombre d’elles volen agafar el metro no es gaire fàcil arribar-hi. Després de moltes empentes, petjades, i  noies voluptuoses pegades a mi, i no precisament pel meu natural encant i atractiu  (XD),   aconseguim arribar a la nostra llar temporal. Un merescut relax, encara amb el bon gust de boca que els nois de Muse ens han deixat.

Al dia següent (avui) no gran cosa. Feina, feina, feina,... i després a dinar, al costat del estadi del “Real Madrid”, el Santiago Bernabeu, amb el nostre company de feina de la delegació de Madrid, el Paco, que ens porta a un restaurant de tapes on solia anar el famós cantant Julio Iglesias de jove, quant encara era futbolista del “Real Madrid”.  Només tinc una paraula: boníssim.

I després, cap a l’AVE, cua per canviar bitllets de tornada per uns d’algun tren anterior (ens sobra temps), impossibilitat de canvi, recollida de texans bruts (impossibilitat de llevar les taques de vi), tornada a l’estació d’Atocha, el relax de la Sala Club del AVE, i cap a Lleida que hi falta gent!.

Per als que no conegueu el grup: 

i també aquesta: 

ahhhh.....i els meus estimats The Editors:

;)

dilluns, 14 de juny del 2010

Aranyes


Fa uns dies, dins de l'aparcament cobert on guardo el meu cotxe, vaig descobrir al obrir la porta del Ferrari una petita aranya, d’aspecte ferotge, però d’alguna manera també amb aspecte de no fer mal ni a una mosca. Suposo que al veure’s sorpresa per un paio com jo, tant prop, va decidir d’amagar-se en algun racó ocult, però com que estava en el marc de la porta del cotxe, li va ser molt fàcil ficar-se dins. Jo em vaig afanyar a fer-la fora (no m’agrada matar bestioles). Sorprenentment, va fer un tomb de 180 graus i va sortir tota sola del habitacle. Vaig seure, i una vegada tancada la porta, vaig arrencar.

Al anar conduint, de tarda, camí de la consulta d’un bon amic dentista, amb l’ intenció d’anar a fer una cervesa i discutir en general sobre la sura vida del Home solter, em va sorprendre la visió de la petita aranya, caminant per damunt del capó. Devia de trobar-se molt avorrida dins del meu pàrquing, i va decidir acompanyar-me  a donar un tomb per Lleida. Una vegada finalitzada la jornada, vaig tornar cap a casa i ja no hi vaig pensar mes en el petit aràcnid.

Grossa va ser la meva sorpresa al dia següent, en trobar-me la meva petita amiga dins el vehicle, tota bufona ella, mirant-me amb cara desafiant, passejant pel volant del meu auto. A pesar dels meus intents de foragitar-la, ella va creure convenient amagar-se en les parts internes del tablier. Com que tampoc no m’importunava massa la seva companyia, vaig deixar-la en pau i em vaig dirigir a la feina, a la qual feia tard, com cada dia (sort que sempre acabo recuperant sobradament els minuts que sempre faig tard, sinó el meu cap en faria fora!) .

Al sortir de la feina, ja sense tanta sorpresa, la meva petita amiga m’esperava damunt del tablier, segurament amb una forta sensació d’escalfor al seu cos, ja que em veig obligat a deixar cada dia en Ferrari al sol colpidor de l’estiu lleidatà, al que estem acostumats la gent de la Terra ferma. Així que vaig encendre l’estèreo, vaig baixar la finestra, aire condicionat a potencia màxima, i cap a casa. Com que la meva petita copilot devia de notar l’airet que entrava pel carrer, a través de la finestra oberta, va decidir de donar un tomet pel marc de la porta. Va ser llavors quant va passar el que havia de passar, i es que em vaig decidir a fer-la fora de la meva vida. Ja feia massa temps que compartíem habitacle, i aquella relació no aportava res de bo a cap dels dos. El més sà es que ella anés a explorar altres mons, on trobar aliment i tot allò que pugues anel·lar, y jo tornaria a la meva soledat diària, sense animals domèstics de cap mena. Li vaig donar una empenteta i cap al carrer. Vaig pujar el vidre i allà es va acabar tot.

Després d’aquell dia, al seure al volant del cotxe, miro si ella hi es, amb una certa sensació d’esperança, com trobant a faltar aquell ésser, que ni tant sols era capaç de comunicar-se amb mi, però que d’alguna forma havia format part de la meva vida durant un temps. I es que no es la primera vegada que faig fora de la meva vida alguna “aranya”. De vegades ens veiem obligats a foragitar-les, en el seu propi benefici, evitant una mort segura per “inanició”, o potser alguna forma pitjor de mort. Suposo que en un moment o altre de la nostra vida, tots podem veure’ns en la situació de tenir que foragitar una “aranya”. Que fas? Ho deixes corre per un dies? A l’espera de que ella mateixa marxi cap alguna altra banda?, on pugui gaudir d’un bon àpat de mosques, mosquits, o lo que li vingui de gust?.  No....crec que el millor es prendre nosaltres mateixos la decisió. Ser valents. Donar-li una millor vida, malgrat la soledat a la que ens veurem avocats després.

Avui, pensava en aquestes i d’altres coses, tot tornant cap a casa, l’he vist damunt del tablier del cotxe. En un primer moment m’ha semblat una aparició irreal, però no. Allà estava, amb aquell posat ferotge que tant m’havia atret, tot esperant alguna cosa de mi. De sobte, ha decidit marxar corrents, fent petits salts (es increïblement àgil), fins que s’ha amagat en un dels conductes de la ventilació. No l’he seguit. No se que faré demà. Ella, d’alguna manera, ha decidit tornar amb mi, així que la deixaré compartir una part de la seva minúscula vida amb mi. No crec que mai pugui aportar-li res de bo, però alguna cosa haurà vist en mi (o en el meu Ferrari, jeje) que l’ha fet aferrar-se, i no defallir. I com deia una antiga cançó d’un grup musical català, de meitats dels 80, em pregunto ara on ets, i què estaràs fent.
Bé...prou de desvariejar.  J

dimarts, 4 de maig del 2010

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi

Tot i que se m'han adelantat (ella ja ho sap), també vull publicar aquest petit texte de Isabel Coixet:

Algunes persones diuen “t’estimo” i volen dir “m’he encapritxat de tu, em fas gràcia, et trobo a faltar quan no hi ets, penso en tu, no m’avorreixo amb tu, m’agrada la música que t’agrada, m’ho passo bé, em poses a mil, m’encanta que em recomanis pel·lícules, he somiat amb tu, m’encanta que viatgem, m’intriguen els teus secrets, m’agraden les teves cames, m’agrada el teu cul, em produeixes tendresa, a vegades t’estrangularia…”

Altres diuen “t’estimo” i volen dir “tinc por d’estar sol/a, no em deixis, m’avorreixo, no sé com encarar el futur, no se si t’estimo més que estimo un/a altre/a, no sé què és exactament estimar, m’agrada que m’estimis, m’agrada el so de la teva veu quan em dius que m’estimes, no vull sentir que no tinc a ningú que em digui que m’estima”.

I altres, poques, diuen “t’estimo” i volen dir exactament això.”



Feliç Sant Jordi a tothom!


dilluns, 5 d’abril del 2010

La estadística en la Fórmula 1 o cómo vender humo


alonso_malasia.jpg

Ya ha pasado casi una semana, pero el pasado miércoles en un periódico de tirada nacional se vendió un titular a bombo y platillo: Alonso empata con Senna a 614 puntos. Lo primero que pensé fue, ya estamos otra vez vendiendo humo (reconozco que lo pensé sin leer la noticia al completo), aunque he de reconocer que tras el pensamiento inicial lo primero que me vino a la cabeza es que con 25 puntos por victoria la tabla de puntos conseguidos en la Fórmula 1 era más falsa que una moneda de madera.
Pero claro, el Gran Premio de Malasia estaba ahí y había que calentar…neumáticos, supongo. Ayer,todos sabemos lo que ocurrió y también podemos decir que Fernando Alonso sigue empatado con Ayrton Senna en la tabla. Por delante de español y brasileño, el heptacampeón del mundo, Michael Schumacher y el profesor Alain Prost.
Pero comencé a leer y me encontré con mi propio error. El periodista si que mencionaba la ventaja sustancial del nuevo sistema de puntuación, pero encontraba la razón para matizarlo. Eso sí, a mi modo de ver, cometía algún error de bulto. Para justificar que los de los 25 puntos no es tan importante nos tenemos que ir a otra tabla estadística. La que habla de media de puntos en las carreras disputadas.
Para llegar a 614 puntos Ayrton Senna invirtió 161 carreras, Fernando Alonso, 141. Más o menos, una temporada más. Arreglado. Ya podemos dar por echo que Alonso ha superado a Senna. En esto, el Kaiser es el mejor. A pesar de sus 251 carreras, sus puntos en la Fórmula 1, 1378, le permiten ser el mejor con una media de 5,49 puntos por carrera.
¿Y dónde veo los errores de bulto?. Pues en la omisión. Se omite que Fernando Alonso ha disputado gran parte de su carrera con el sistema de puntuación anterior a 2010 (10-8-6-4-3-2-1), y también se olvida, que por su parte, Ayrton Senna compitió con el sistema de 9 puntos por victoria. Sistema que pasó a 10 en 1991.
Todo esto para decir que ciertas estadísticas están simplemente obsoletas. De nada sirve que se saquen cuando a uno le convenga y cuando no, queden en el fondo de un baúl. Fernando Alonso no necesita comparaciones con Ayrton Senna. Incluso cuando hablamos de Campeonatos del Mundo en el palmarés de los pilotos es difícil hablar de quién fue mejor y quién peor, así que hacerlo con una tabla de puntos que ni siquiera sigue el mismo patrón para todos, pues es una insensatez. Si alguien consiguiera convertir esa tabla repartiendo igualdad de puntos para todos, ahí, volveríamos a hablar.

diumenge, 21 de març del 2010

Blog de Eduard Punset » Es preferible el amor al alimento






Autor: Eduard Punset 21 Marzo 2010
Un colaborador de mi blog recordó a sus lectores un experimento cruel; se arrancó de su madre a una mona recién nacida para que compartiera sus primeras semanas de vida entre un robot –parecido a una mona de verdad de la que podía extraerse leche– y otro robot similar, pero con piel suave de lanilla que abrigaba del frío. La cría sólo dejaba a este último el tiempo justo para alimentarse con el otro robot y volver a buscar enseguida el contacto de la lanilla que parecía envolver no sólo su cuerpo, sino su vida y sus sueños. Como dijo el inteligente comunicador del blog, “es preferible el amor al alimento”.
¿Por qué no entienden esto nuestra pareja, nuestra empresa o el Gobierno? ¿Tan difícil es constatar que la vieja sentencia del fundador de la psicología moderna William James sigue vigente? Desde la infancia andamos buscando a lo largo de toda la vida el reconocimiento y el amor del resto del mundo. No obstante, nos han metido con sangre y fuego que sólo vale la pena competir por el interés y el dinero.
Les reproduzco a continuación el e-mail que acaba de enviar un biólogo candidato a un puesto en la productora audiovisual Redes, después de haberse quedado, por culpa de la crisis, sin trabajo. Sólo quería unas aclaraciones, pero su encuesta estaba tan alejada de lo que William James tenía en la cabeza a comienzos del siglo pasado que hacía falta machacar el alma para seguir ayudándolo a buscar un trabajo: “Necesito saber: 1. Cuál sería exactamente mi función. 2. Qué comisión tendría por cliente conseguido. 3. En qué lugar físico estaría ubicado. 4. Tengo entendido que, de ser así, tendríamos vinculación por contrato mercantil”.
Experimento que el psicólogo norteamericano Harry Harlow realizó en con crías de macacos Rhesus (imagen: revista LIFE).
Casualmente, el mismo día se recibió en la sede de la productora una notificación de otro candidato, esta vez de una psicóloga, que decía lo siguiente: “Me han dicho aquí, en la empresa en que trabajo en Huelva, que no podrán renovarme mi contrato a partir de mayo porque la crisis los obliga a efectuar ajustes de plantilla. Ahora bien, estoy tan entusiasmada con todos los proyectos de la productora que quisiera estar al cien por cien cuando fuera posible, inclusive antes de mayo”.
La primera misiva es perfectamente legal y su interés, incuestionable. ¿Cómo no pretender, a la hora de buscar un puesto de trabajo con o sin crisis, saber con exactitud los interrogantes que se plantean en la carta? Es más, la sugerencia de la otra candidata al puesto olvida puntualizar cláusulas del contrato que podrían ser posteriormente fuente de confusión y decepciones.
Ahora bien, me gustaría pedirles a mis lectores que, con la mano en el corazón, elijan a un candidato o a la otra para un puesto de trabajo imaginado. Se trata de dos finalistas en este concurso virtual cuyos historiales han sido cotejados y analizados sobradamente. En igualdad de condiciones de conocimientos adquiridos y pretensiones, ¿a quién elegirían: al biólogo o a la psicóloga?
Yo creo que no lo dudaría, porque han burocratizado tanto nuestra vida los que supuestamente están para protegerla que han eliminado las huellas del amor y del afecto cuando entramos o salimos del trabajo, del ascensor, de una calle a la que han removido las entrañas, de un aeropuerto o del AVE sin preguntar jamás a los peatones, taxistas o tenderos cómo les afecta la decisión de intervenir.
La gran mayoría de las personas se pasa la vida, efectivamente, buscando el reconocimiento y el amor del resto del mundo, mientras que una minoría se dedica a borrarlo de la faz de la Tierra. ¿Se imaginan cómo podría ser la vida si todos buscáramos lo mismo?

diumenge, 7 de març del 2010

Lo que me ha llegado por correo, de un español enojado.

Lo que me ha llegado por correo, de un español enojado: 



Zapatero ha anunciado que dará un portátil con pantalla táctil a cada alumno de primaria. Así, sin importarle el coste, ni que estemos en crisis, ni que para qué coño usa un crío de 10 años un portátil con internet en clase, si no es para estar en el tuenti, o si el profesor estará preparado para usar ese chisme o la asignatura, para poder impartirla de forma informática. Porque en mi universidad, de Ingeniería Industrial, tenemos suerte si el profesor tiene las transparencias de la asignatura en el ordenador. No se ha preocupado de si hay enchufes en las clases, ni del pastuzo que cuesta, ni del medio ambiente.

Sólo se ha preocupado de conseguir votos, de salir en la tele, y de que seguro que de cada portátil que pagaremos entre todos, él se llevará un euro. Como hacen todos, el PSOE y el PP. Porque nadie ha dicho que eso es una soberana subnormalidad que nos va a salir por un ojo de la cara. Ni en el parlamento, ni en la televisión. Porque son todos iguales, porque lo único que les importa es lo que roban, y hacen como que discuten, pero en subirse el sueldo siempre están de acuerdo. Y ya me han tocado los cojones, ellos y quien apoya a unos o a otros.

Que ahora prohíben dar bolsas por el medio ambiente, porque esas bolsas van a la basura.. Sí señor, de hecho, las usamos para tirar la basura. Eso sí que es reutilizar las cosas. Ahora tendremos que comprar bolsas de basura, con lo que el plástico que tiraremos será el mismo. Ahora sí, pagaremos la bolsa de basura y la bolsa reusable del Carrefour.

Igual que pagamos a precio de oro la energía que se genera con las energías renovables, placas solares y molinos eólicos. Que son tan caras de construir y de mantenimiento, que si no la subvencionamos (vamos, la pagamos entre todos), no sale rentable. Que son complicadas de construir, no dan una mierda de energía, tienen una vida de pocos años, y después hay que tirarlo todo, y eso sí contamina un huevo. Porque todo el mundo que sabe un poco, sabe desde hace tiempo que la energía más limpia y más barata es la nuclear. Pero nos han comido la cabeza y nos la siguen comiendo. Porque como en La Muela, el político de turno cobra por cada molinillo.

Hoy me tiene hasta los cojones la banca, que nos ha metido en una crisis dando hipotecas de 200.000 euros a gente con un sueldo de 600 y presentando como aval un chupa chups, y ahora cierran el grifo cuando ya se han hecho de oro. Y me los tocan los gilipollas que se lo compraron, sin preocuparse de si algún día lo podrían pagar. Y los miles de interesados que han especulado con el suelo y con la vivienda. Y ahora nadie lo paga, pero todos nos echamos las manos a la cabeza.

Y el PP y la patronal proponen como medida abaratar el despido y reducir el paro. Y nadie les dice que se reduzca el sueldo su puta madre, que ellos tienen el sueldo seguro, y los otros cuando se hicieron de oro no se quejaban, pero ahora quieren que el despido les salga gratis.

Porque estoy hasta los cojones de que la SGAE y un montón de soplagaitas como el Ramoncín y el Bardem y su puta madre seguido de su novia y todos sus compañeros, que se dicen progresistas pero tienen su casa de lujo en Miami y su yatecito en el puerto, me cobren a mí un canon por cada CD, disco duro, móvil, MP3, impresora o por cada libro que cojo prestado de una biblioteca pública, y el Gobierno les deja porque si dices algo en contra de ellos salen hablando mal de ti, y te hacen perder las elecciones.

Así que nadie les dice ladrones, que es lo que son. Que además hacen una mierda de películas que no tienen argumento, y sólo venden entradas porque sale el Hugo Silva en pelotas. Y para más huevos, una de las autoras de semejantes bodrios es la Ministra de Cultura. Tiene cojones la cosa.

Resulta que el criminal soy yo, por usar internet, por poner el emule, por usarlo para decir lo que me da la gana y para buscar más información que la que me dan mascada en las noticias de las tres, que la mitad del telediario es deporte y la otra mitad el tiempo, con un par de anuncios en medio, del jefe de la cadena, camuflados como noticias. Soy un delincuente por intentar pensar por mí mismo. Porque me quejo de que nos roben y nos toreen, y aun encima nos dejemos.

Igual que nos dejamos meter miedo, para intentarnos vender vacunas y mascarillas, diciendo que viene una pandemia mundial de gripe del cerdo, ahora gripe A. Igual que antes los mismos dijeron que venía la gripe aviar. Y qué curioso que las dos veces, quien anunció al mundo que habría millones de muertos, sea el dueño de la fabrica de las vacunas y secretario del gobierno de George Bush. Millones de dosis de un medicamento llamado Tamiflu, que por lo que se sabe ha matado a más gente de la que ha salvado. Pero todos callan, y si me fuerzas, le hacen el bombo.

Demostrando que hay idiotas en todos lados, ahora el PP ha pedido que los padres tengan que autorizar a alguien con menos de 18 años antes de que puedan hacerse socios del tuenti o del facebook. Lo que significaría que una niña de 16 años puede abortar sin pedirle permiso a los padres, y un crío de 17 asesinar a alguien sin ir a la cárcel. Pero no pueden subir sus fotos en pelotas hechas delante del espejo. Que ya de paso sirve para que las vea el chico que te gusta... y el que no te gusta, sus amigos pajeros, y todos los cerdos pederastas de internet. Porque éste es el país donde todo el mundo hace las cosas sin pensar, tengas 16 años y lleves un calentón, o tengas 50 y seas ministro.

Pero es mejor discutir sobre si yo hablo catalán, o tú gallego, de que yo soy vasco y tú insular. Es mucho mejor que reconocer que somos un país de burros, de los últimos países en educación, con una tasa de abandono escolar que asusta, y donde estamos volviendo a que la gente no sepa apenas escribir y mucho menos sumar. Porque si yo digo "me gusta pensar, me gusta saber cosas", me miran raro, porque aquí está mejor visto ser un completo analfabeto. Y los de arriba contentos, así no piensas y votarás lo que te digamos y te venderemos lo que queramos.

Todo ello sin que la televisión diga absolutamente nada, sin que nadie haga nada. Eso sí, el fútbol y los toros que no falten, y el programa de marujeo, donde si se pegan, mejor. Un programa de callejeros o todos los que lo imitan, donde se vea gente drogándose y yéndose de fiesta, que eso da audiencia, y la audiencia es publicidad, y vende. Y siempre es lo mismo, todo por dinero.

Nos estamos acostumbrando a ver muertes y asesinatos a sangre fría en televisión. Ya a casi nadie le escandaliza. Y aún tengo que aguantar que insinúen que la moral de los periodistas es superior, que es una profesión muy respetable, mientras los de la tele venden cada día sus principios por un punto de audiencia.

Así que escribo esto. Siento haberme extendido mucho. Si no te gusta, pues bórralo. Me da igual que lo reenvíes o que no. Sólo sé que alguien tiene que decirlo y que lo digo porque ya me han tocado los cojones.

VERDADES:

Lo que pasa en España es que los "sociatas" y "peperos"después de dejar el país practicamente en bancarrota y profundamente desunido, han convencido a muchos españoles de que España es un "paraiso" y de que en otros paises como Canada, Gran Bretaña y sobre todo EEUU la gente no tiene sanidad, no tienen derechos, hay mucha delincuencia y mucha pobreza. Esta propaganda se consigue teniendo una Nación de ignorantes , analfabetos y chupones.
Vamos a contar algunas verdades sobre USA:

A un español le cuesta la gasolina más del triple que a un estadounidense.
A un español le cuesta la tarifa del telefono movil el doble que a un estadounidense.
A un español le cuesta la electricidad un 80% más cara que a un estadounidense.
A un español le cuesta las comisiones bancarias y mantenimiento de tarjetas de credito un 80% más caras que a un estadounidense
Un coche que a un estadounidense le cuesta 2.000 dolares a un español le cuesta 18.000 euros
El IVA en USA es de un 2% la parte del estado y un 4% la parte estatal. En total un 6% PARA TODOS LOS PRODUCTOS cuando en España es de un 16% para muchos productos y ahora la van a subir a un 18%.
Los impuestos "especiales" sobre tabaco y alcohol no existen en USA. En España llegan a alcanzar el 320% del valor del producto.
En USA las empresas no pagan algo equivalente al IAE (Impuestos de Actividades Económicas) español.
El impuesto de circulación del vehículo que pagamos los españoles tampoco existe (aparte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc). En USA, en algunas ciudades, pagan algo llamado STICKER que faculta para aparcar durante una año en todos los parkings municipales y vale alrededor de 15 dolares.
Las tasas e impuestos municipales son casi inexistentes en USA.
Los estadounidenses no pagan IBI
Un estadounidense no paga IRPF si sus ingresos son menos de 3.000 dolares al mes.
Un español paga más del doble que un estadounidense por los seguros de hogar y coche.
El sueldo medio en USA es el triple del sueldo medio en España
Un estadounidense no paga nada parecido al impuesto de Sucesiones y Donaciones que está en vigor aún en muchas autonomías en España.
Los españoles pagamos 86.000 concejales, casi 9.000 alcaldes, 17 Presidentes de Autonomías , más de 300 "ministros" autonómicos , casi 1.600 parlamentarios autonómicos, 350 diputados en Cortes, 300 Senadores, 200 parlamentarios en Estrasburgo, 26 Ministros, 200 Directores Generales, más 2.000 asesores, más de 300.000 liberados sindicales , etc.., etc..., etc... Casi hay un funcionario, pensionista o chupoptero de los presupuestos cada 3 habitantes. En USA hay un funcionario cada 145 habitantes .

En USA no existe Sanidad pública (del Estado) para aquellos que ganen más de 2500 $ al mes, pero no te quitan nada de impuestos en este campo, mientras a un español le quitan de media de su sueldo con destino a sufragar la sanidad publica unos 300 euros mensuales y la empresa paga otros 400 más como mínimo. Con esos 700 euros mensuales (unos 1.000 $) cualquier estadounidense se paga un seguro privado del máximo nivel (los equivalentes a ADESLAS, SANITAS, etc... pueden costar en USA unos 350 $ mensuales).

Las escuelas suelen ser públicas y de buen nivel. Los libros los tienen los alumnos en concepto de "prestamo" y no deben comprarlos .
Y además, asesinos como los etarras, los que violan y matan niñas, etc... pueden ser ejecutados (y como mínimo no vuelven a ver la luz del sol)".

dimarts, 23 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Diumenge 21 i Dilluns 22

Dia de tornada a casa. Després de passar tot el dia voltant pel carrer, d'una forma força pausada, tastant les últimes delicatessen i notant l'aire marítim a la cara desde la plataforma dels típics Tramvies que amb calma van recorrent les principals avingudes de la ciutat, agafo les maletes del hotel i amb un Bus-Shuttle vaig cap a l'estació del Airport-Express, el tren que uneix el aeroport amb la ciutat. Desde aquí puc facturar els 22 Kgs de maletorro que porto. Quin descans!!.
 
Al aeroport m'acompanya la meva amiga Waina, que tant bé s'ha portat amb mi. Fem un cafè i ens diem adéu. Ara cap a passar el control de passaports. Cap problema. I ara cap al avió.
 
En l'avió, aconsegueixo dormir una mica i en arribar a Zurich, cap a córrer. L'avió cap a BCN surt en breus moments!. 
 
Una vegada a Barcelona, descobreixo amb sorpresa que ja no cal esperar una eternitat a les maletes. Ara a la nova terminal T1 tot va força més ràpida. Menys mal. I la meva maleta es de les primeres. Després, el meu amic Sergio me passa a recollir i cap al barri de Sants, on faig un entrepà de truita de patates, amb el pa sucat amb tomata, i una cervesa, que me l'he guanyada, jeje.
 
I ara cap a Lleida.
 
Resultat: el viatge val la pena. Ho he passat molt bé.
Per tornar-hi.
 
Adéu!!

Viatge a Hong Kong - Dissabte 20

Avui he estat voltant com sempre, però he agafat un dels ferrys que creuen l'estret entre l'illa principal i el continent. Es tracta d'una flotilla de vells transbordadors que estan en actiu desde fa més de 50 anys. Si teniu ocasió de veure una pel·lícula antiga, que vaig veure fa anys, "El mon de Suzie Wong" (http://www.imdb.com/title/tt0054483/), veureu el Hong Kong dels anys 60 i els vells ferrys ja hi eren, amb el mateix color i el mateix so. Ha estat molt emocionant.
 
Avui també ha tocat fer un altre cop el de sempre: caminar, voltar, provar coses noves, com per exemple el menjar fet al carrer. Tot sovint es millor no fer cas de les olors, i tastar els deliciosos menjars fregits al instant en líquids, que poden haver estat en el passat oli, però que potser ja fa massa torns que no s'ha canviat. De totes maneres, per aquí se'n gasta molt d'oli. Per la nit sempre veus gent carretejant garrafes metàl·liques buides d'oli o cartrons.
 
A l'hora de dinar he fet una sopeta i diverses carns en salsa amb un gran vol d'arròs blanc amb verdures. mmmmm ... yum!
 
També he anat a veure la "simfonia de llums". Es tracta d'un espectacle que fan cada dia a les 8 de la tarda. Una quarantena d'edificis de l'illa de Hong Kong emeten llums i làsers d'acord amb una música que sona en la costa de Kowloon. Resulta bastant espectacular. Sempre hi ha un munt de gent mirant-ho.
Ho podeu veure al Youtube a: http://www.youtube.com/watch?v=DcA_IHEEIBU
Ahh!! i entre 7 milions de persones que viuen a Hong Kong, i contra tot pronòstic, m'he tornat a trobar amb El Josep Gombau, l'entrenador dels Kitchee i la seva dona la Romina Pastor. Resulta força sorprenent, jeje. Son molt majos.
 
 
Després he anat a veure una peli estil Imax, al Museu de l'Espai, i cap a Mong Kok, un barri on pots comprar tota mena de coses i on hi ha un "mercadillo" diari de "Fakes", de material no original, moneders, rellotges, i d'altres coses, tot copia, jeje.
Un bon refresc a base de fruita i boletes d'arròs, i cap a casa.`
 
Demà es el dia de la tornada. Espero que no hem passi com quant vaig tornar del Japó, que al aeroport de Kasai se me van quedar una part del bitllet del vol de l'escala a Frankfurt i vam haver de comprar 2 bitllets nous per poder tornar, a part del munt d'hores tirats al aeroport.
 
Ens veiem a Lleida!!

dilluns, 22 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Divendres 19

Avui he passat el dia al Ocean Park. Es un parc d'atraccions, estil Port Aventura. Quin munt de gent!!. Ull: cal que tingueu en compte que no he anat mai a Port Aventura, així que només sé de oïda que s'hi fan moltes cues. Aquí, a l'hora d'entrar a certes atraccions, com la d'un aquari gegant amb centenars d'animals, havies de moure't amb la gent. Era una riuada humana. Crec que tinc fotos. Ja les veureu al meu picasa. Tot i això, un dia divertit. El moment curiós ha estat quan he conegut una parella catalana. La noia li estava dient al noi: Aquest noi (me senyalava) sembla català (bon ull). Jo me giro i els hi dic: de on sou? Després del primer moment de sorpresa, ens presentem i descobreixo que a aquesta parella ja la havia vist abans. Son uns dels protagonistes d'un dels capítols del programa de televisió de Cuatro "Callejeros Viajeros". En un dels programes, emetien un reportatge sobre gent que viu a Hong Kong. Aquest noi, que entrenava a una de les seccions menors del Futbol Club Barcelona, el fan fitxar els d'un equip de la lligueta que fan a Hong Kong. A ell i 4 jugadors més catalans. Amb les dones, van decidir acceptar l'oferta i cap Àsia. Li han ofert renovar i s'ho està pensant. Son molt simpàtics. L'any passat, el noi va estar entrenat un equip a Dubai. Quina vidorra!!.
Aquí teniu els links per veure el reportatge (son 7 parts):
 
 
I després, amb manual a la mà, hem buscat un restaurant d'una llista dels millors locals barats de la ciutat. Em acabat en un restaurant indi, on he fet un curri de Dahl (llenties, algo picant) i un té indi (mes aviat normalet, amb llet). Estava força bo. Ara, no hi aneu amb manies. Es tracta d'un petit local, i menges al carrer, amb no massa salubritat, jeje. De totes maneres, boníssim.

Viatge a Hong Kong - Dijous 18

Avui ha estat un dia de passeig per jardins. He anat a diversos jardins de la ciutat. En especial un d'ells, d'un estil tipus japonès. Tant de bo algun dia puguem tenir, a les nostres ciutats, jardins tant ben cuidats i respectats com aquest. Cal reconèixer que els habitants de Hong Kong estan molt mes civilitzats que nosaltres.
 
Un dels jardins està situat on just hi havia la ciutat murallada de Kowloon, fins la seva demolició, la ciutat més densament poblada del mon. Vieu foto del abans i foto del després. Increïble

divendres, 19 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Dimecres 17 (Part 2)

Finalment vaig aconseguir entrar a la petita regió semi-independent de Macau, la nova "Las Vegas" d'Àsia, amb casinos com els de la original, amb tot de taules on gastar petites fortunes amb jocs d'atzar, i on pots comprar tot allò innecessari, però que mola, jeje. Només hi he estat unes poques hores, i al final no he vist la vella Macao, però no passa res. Quin fart de fer cues. Al arribar a Hong Kong, he fet dues vegades la mateixa cua perquè tenia un dels papers d'immigració equivocat. La meva amiga Waina, que també ha anat a Macao amb mi, ha hagut d'esperar un munt d'estona, la pobra, ja que ella te una cua preferent d'entrada al país, i els garrulos estrangers com jo hem de passar amb el poble planer, jeje.  Això sí: totes les cues estan totalment controlades per dotzenes de policies i assistents. Impossible despistar-se, però cal vigilar amb els Tailandesos, ja que es volen colar sempre, jeje. Al tornar a Hong Kong hem estat a la zona de marxa nocturna, on es troben tota la White People (europeus i americans) i pots fer unes cerveses pel carrer. Es com estar a una zona de marxa de la platja tarragonina, a Espanya, jeje. He menjat un deliciós Häagen-Dazs de Bailey's i a plegar, cap a casa. Demà toca passeig per la city.

dijous, 18 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Dimecres 17 (Part 1)

Ara si que he viscut l'autèntic Hong Kong Lifestyle. He volgut agafar un Ferry Turbojet que en 1 hora el porta a la veïna Macau, antiga colònia dels portuguesos, i actual "Las Vegas" d'Àsia. Lo del lifestyle es perquè m'ha tocat fer cua a tot arreu, i no pas poca cua! A més, al ser un territori amb un sistema independent, cal fer control de passaport a la sortida de Hong Kong, i a l'entrada de Macau. Son les 4 de la tarda, el meu ferry de tornada es a les 8 i encara no he entrat a Macau!

Viatge a Hong Kong - Dimarts 16

Avui he agafat un dels vell tramvies per anar a agafar el petit Peak Tram que puja vertiginosament la muntanya de Victoria Peak. Llàstima de la vista. Continua fent boira i plugim, però puc veure una mica les espectaculars vistes. A dalt de tot del pic hi tenen muntat un gran complex de botigues i restaurants, i un museu de figures realistes de gent famosa. No em puc resistir i em faig una foto amb el James Bond (Pierce Brosnan). Per cert, passejant pels carrers del centre, resulta increïble veure la gent fent llargues cues per entrar a pagar una pasta llarga en alguna de les cares botigues de marca, com Louis Vuitton, o d'altres, i les esperes asseguts en còmodes cadires a les luxoses joieries que abunden per aquí. Clar que no tothom pot entrar a gastar la pasta d'aquesta manera, però les coses han canviat a Xina i hi ha una nova classe social de gent amb un cert poder adquisitiu que es pot permetre moure's en luxosos vehicles i pagar costosos articles en botigues obertes fins la mitjanit, mentrestant les dones empleades a les cases de gent de diners, les housekeepers, passen el diumenge, dia festiu per elles, sota els porxos d'algun gran edifici, totes juntes, damunt de llençols, al terra, perquè no tenen casa pròpia on anar.

Viatge a Hong Kong - Dilluns 15

Avui m'he fet un fart de voltar per la city. No gaire a dir. Només lo curiós que resulta la curosa organització de tot plegat. Aquí, la cura per la higiene es màxima. Per tot arreu pots veure petits cartellets, en portes, baranes, etc, indicant que son esterilitzades regularment. Als mostradors dels hotels, de les botigues, pots veure petits dosificadors de gel desinfectant per les mans. Tothom que està constipat porta una mascareta medica per evitar contagiar la resta de la gent. De cartells indicant aquestes coses n'hi han a tots els llocs públics. Resulta difícil tenir un accident. Totes les baranes, les escales, terres amb probabilitats d'estar molls, tot està correctament senyalitzat. Quan ets al metro, les veus que anuncien les arribades i les sortides dels combois, no es cansen de dir que vigilis amb l'espai entre l'andana i el vagó, o que sempre t'agafis a la barana de les escales mecàniques. Tot plegat fa que tothom estigui més segur. Per la nit he vist els focs d'artifici a Victoria's Bay. Tot un espectacle on també hi participen les llums i làsers dels edificis del skyline de Hong Kong. Es el colofó a 15 dies de celebracions de l'any nou, l'any del tigre.

Viatge a Hong Kong - Diumenge 14 (Part 2)

Bé. He quedat a les 14:00 amb la guia autòctona que em fa els tours privats per Hong Kong. Com que tinc molt de temps (son les 12:30), me'n vaig a fer una volteta per la platja. La gent, en aquestes dates de cap d'any xinés, sol ficar al exterior de les cases tot de cosetes roges (color protector, de bona sort) amb símbols  que representen figures protectors de la canalla i ofrenes com fruita. Veieu les fotos del meu àlbum a Picasa. Finalment, ja cansadet, trobo un acollidor restaurant d'estil americà on faig una refrescant Heineken, tot esperant la guia. Finalment (amb retràs) arriba amb una típica bicicleta xinesa i m'acompanya a casa seva, on agafem una segona bici i anem a buscar una parada de bus. Llàstima no poder-me fer fotos amb la bici mida xinesa. Jo tot plegadet, pedalejant, conduint erràticament, com si estigués trompa, i mentrestant agafo el manillar amb una mà, amb l'altra duc un paraigües, perquè aquí plou cada dia, i ara mateix no es pas una excepció.
Vam agafar un bus cap a un recinte de monasteris budistes on hi ha el buda assegut més gran del món. Aquesta visita em recorda la que vaig fer al Fuji-yama, quant vaig anar a Japan: no vaig poder veure el mont Fuji perquè hi havia molta boira. Aquí també en fa molta avui però es veu amb una certa claredat la descomunal figura del gran buda. Després de la visita al complex de temples, i havent tocat una mica uns tambors mida gegant, que em sembla que donen bona sort, passem per una zona on hi han uns bastons d'encens que fan més de 2 metres, i cap al bus un altre cop. Del bus a la bicicleta i després cap a sopar a casa de la meva amiga xinesa, convidat per la seva mare. De sopar fan gambes picants amb verdures, gambes amb salsa, peix al vapor, sopa, verdures amb una mena de vinagre, i altres delícies, i em donen un típic sobret amb diners, estil aguinaldo, que es sol donar a la canalla per any nou (adjunto una foto dels que m'han donat). Tot just es un euro al canvi, però em fa molta il·lusió, jeje.
Una vegada acabat el sopar toca tornar amb ferry cap a Hong Kong. Amb tot plegat, m'he perdut la desfilada que fan a la ciutat, però demà no em perdo els focs d'artifici a la Baia Victoria.
Adéu

diumenge, 14 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Diumenge

Diumenge, 14 de febrer, Sant Valentí, patró dels enamorats. Els que em coneixeu bé recordareu que els Sant Valentí no se'm donen bé, jeje (recordes, Sergio? al bar parrots?, jeje ... val més riure que plorar, jeje).
Ara, tard com sempre, estic esperant el Ferry ràpid que m'ha de portar a l'illa de Lantau, on hi ha el Budda exterior més gran del mon. Però crec que tindré un problema: avui havia d'agafar un teleferic i he vist que està fora de servei ... mmm ... que hi farem!.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Dissabte 13

Avui ha estat un dia familiar. A pesar de que només conec per internet a la meva amiga de Hong Kong, i de passada a la seva germana, avui les dues m'han dut a dinar amb el papa, i a sopar a casa del germa del papa, amb la dona, la tieta, els cusins, els gossets ... 10 persones!!.  Ara sí que puc dir que he tastat el menjar xinés original. Quina vergonya que he passat. Resulta complicat menjar educadament amb els palets que fan anar, y el tipus de menjar, jeje, però tot era bonissim. Per sort, en un moment donat en que un tros de menjar m'ha volat cap a terra, ningú se'n ha adonat i els gossets han fet la feina bruta de netejar el terra, que per cert el tenien netissim (es descalcen en entrar a casa).
 
Avui també he donat caritat, a monjos i a crios (fins i tot han volgut fer-se una foto amb mí!!), i he recorregut el mercat tradicional de flors que hi ha a Mong Kok, típic en any nou llunar. El passeig en cotxe per la ciutat també ha estat interessant. Demà toca anar a dinar a casa de la mama y del padastre, però només serem 5 persones. Mes fàcil que es fixin en la meva "destresa" amb els chop-sticks. Cal anar-hi amb Ferry, i de pas veuré l'illa (Lantau, molt verda).
 
Per cert: vaig actualitzant a diari les fotos que vaig fent a http://picasaweb.google.com/realanakin .
 
Apa...adeu.

divendres, 12 de febrer del 2010

Viatge a Hong Kong - Dia 2

Al "personal entertaintment" de la meva butaca clase turista, del Airbus A340 que em porta cap a Hong Kong esta sonant Heroes de David Bowie. Es curios el traste aquest. Es una petita pantalla personal amb accés a tota una biblioteca multimedia. Ara feia dies que no pujava a un vol de llarg recorregut. Per sort ja no recordava l'incomoditat d'questes places d'espai reduit. Ja no sé on ficar les cames!.
Sempre he fet els viatges de llarga durada en parella, però aquesta vegada no. I es que ja deu de fer més de 7 mesos que torno a estar solter. Però bé...la vida de vegades et dona llimones. Pots fer mala cara o ... un suc de llimona.
Redeu! Quin café més horrible que m'acaben de servir amb l'esmortzar!
Com que he viatjat de nit no he pogut fer cap altra cosa que intentar descansar i dormir en l'obscuritat que regnava a bord. Així que no m'he pogut dedicar a la lectura de l'unic llibre que he pogut salvar de la retallada de pes de l'equipatge. Un llibre molt interessant que me va regalar abans d'ahir una persona molt especial (una abraçada d'òs de part del bitxo n.3, desde alguna part del cel de l'India).
En el recopiltori de David Bowie qu estic escoltant trobo a faltar la cançò China Girl, ... jeje ... recordeu que no vol dir "noia xinessa", sino "noia de porcellana", tal i com una bona amiga me va dir fa un munt de temps. Una amiga que per alguna raó que ara desconec m'està fent el buit. Alguna n'hauré fet (tinc antecedents). Espero que un dia d'quest me digui quelcom. Desde aquí dalt, també una salutació per tu.

Bé ... ja no em queda gaire per arribar. Continuem escoltant al Bowie: Slow Burn.

Adeu a tots.