Google Website Translator Gadget

divendres, 18 de juny de 2010

Muse, l'AVE i el Vi


Soc al tren. L’AVE es un gran invent. Pots anar de Lleida a Madrid en poc mes de dues hores, deixant enrere un dia de merda per poder arribar a la capital del regne, fer el check-in en un cèntric hostal de la Gran Via, i dirigir-nos cap a l’estadi  del Atlètic de Madrid, on ens espera el de vegades anomenat millor grup rock del segle XXI.

Per parts. El tren. Recordeu: si agafeu el bitllet amb antelació podreu gaudir d’un bon descompte i podreu viatjar en categoria preferent, en lloc d’agafar classe turista. I es que en "classe preferent" tens certs avantatges, com per exemple la “Sala Club”, on pots gaudir de beguda i coses per picar de franc, sense límit, en un ambient còmode, mentre esperes l’hora de la partida. Una vegada agafes el tren, a la classe preferent serveixen beguda i dinar o berenar o sopar. El que no serveixen es el seny necessari per evitar tirar-te per sobre el menjar i la beguda. Ara, mentre escric aquestes línies, tinc els pantalons nous acabats d’estrenar a dins de la bossa, i es que ni tant sols la tintoreria on ahir els vaig portar han pogut treure les taques de vi. La pitjor part se la va endur el seient i la paret del vagó. Quina vergonya que vaig passar:

-          - Senyoreta, pot venir un moment?
-         -  Que li passa?
-         -  Mmmm...un desastre (mentre miro tot el que hi havia abans a la meva safata, ara escampat per sobre meu)

Vigileu amb les safates. Llisquen!!

Una vegada superat el mal tràngol, i amb un cert sentiment de tranquil·litat, pensant que no pot passar-me res mes dolent, agafem el metro i cap al Hostal. Som tres amics. El meu benvolgut company de feina Èric (una excel·lent persona, bon paio), el seu amic Victor (un altrebon tio), i jo mateix (bueno...que opinin els demés, sobre mi). Els tres cap al hostal. L’establiment el vaig trobar per Internet (com sempre). Està situat a “La Gran Via” cantonada amb “Sant Bernardo”.  Està totalment renovat, amb Internet per wifi, però força barat, sense luxes.

Deixem l’equipatge i busquem una tintoreria pels meus nous flamants pantalons blaugrana (texans amb taques de vi, jeje).

Una vegada dipositats i visualitzada la cara escèptica de la dependenta, en veure l’estat de la roba, ens dirigim cap a les proximitats del estadi Ramón Calderón, on aconseguim trobar un bar on fer un mos per anar cap al concert ben preparats. El menú? El típic: una canya de cervesa amb la seva corresponent tapa (de truita) i un entrepà de calamars a la romana. Va ser la nostra primera vegada. Repetirem.

Una vegada saciats, cap al concert. Concert? Quin concert? El concert de Muse!!!. De lo milloret del panorama actual. El cel de tarda amenaça pluja, i va una mica de vent gèlid. Potser tindrem fred, així que per si de cas portem jaquetes. Primer escalfen a la gent els del grup “The Big Pink”. Nosaltres arribem just per escoltar el seu últim tema, un dels singles del seu últim disc. No estan malament. Seiem i de seguit surten els principals teloners: "The Editors". M'enlluernen. Ja els coneixia. Tinc un parell de discs seus, però el seu directe em resulta brutal. Em deixen un cos ben flamejat. La tarda no pot acabar millor.

La nit. Les 22:15, i "Muse" surt al escenari. Brutals. Primer apareixen tot un grup d’una mena de ocupes, amb pancartes que diuen “Ells no ens controlaran”. I comença l’espectacle. Un total de dues hores i quart de pell de gallina. Carai que bé que sonen aquestos nois en directe.

Una vegada dopats de bon rock, comença la processó de sortida i cap al metro. 44.000 persones son moltes, i si un gran nombre d’elles volen agafar el metro no es gaire fàcil arribar-hi. Després de moltes empentes, petjades, i  noies voluptuoses pegades a mi, i no precisament pel meu natural encant i atractiu  (XD),   aconseguim arribar a la nostra llar temporal. Un merescut relax, encara amb el bon gust de boca que els nois de Muse ens han deixat.

Al dia següent (avui) no gran cosa. Feina, feina, feina,... i després a dinar, al costat del estadi del “Real Madrid”, el Santiago Bernabeu, amb el nostre company de feina de la delegació de Madrid, el Paco, que ens porta a un restaurant de tapes on solia anar el famós cantant Julio Iglesias de jove, quant encara era futbolista del “Real Madrid”.  Només tinc una paraula: boníssim.

I després, cap a l’AVE, cua per canviar bitllets de tornada per uns d’algun tren anterior (ens sobra temps), impossibilitat de canvi, recollida de texans bruts (impossibilitat de llevar les taques de vi), tornada a l’estació d’Atocha, el relax de la Sala Club del AVE, i cap a Lleida que hi falta gent!.

Per als que no conegueu el grup: 

i també aquesta: 

ahhhh.....i els meus estimats The Editors:

;)

Publica un comentari a l'entrada