Google Website Translator Gadget

dissabte, 31 de desembre del 2011

Resum












L’últim dia de l’any, els mitjans de comunicació, i de fet, tothom en general, es dedica a fer balanç del que ha donat de sí l’any que s’acaba.

Jo el que faré es simplement tenir un pensament per alguns essers estimats que ens han deixat (alguns, per desgracia, sense haver-hi pogut establir una gran relació d’amistat), ... però també tenim nouvinguts, que portaran grans moments als seu progenitors. També tindré un pensament per varis esdeveniments importants que han ocorregut en la meva vida, durant aquest últims 12 mesos. La veritat es que el 2011 va començar una mica malament per a mi, i malgrat que l’any no acaba amb grans alegries, estic relativament content, perquè al llarg d’aquest 365 dies he pogut fruir de moments excepcionals, he fet noves amistats, he fet viatges genials, he descobert sensacions noves, ... moments que per res de mon voldria canviar.

Així que m’acomiado d’aquest 2011 amb música, el combustible que mou el meu cos: una bonica cançó dels "The Pains of Being Pure At Heart"

Feliç any nou a tothom. 


dilluns, 24 d’octubre del 2011

"Tony Takitani" de Jun Ichikawa




















El director juny Ichikawa ve de la publicitat i va filmar la pel·lícula colze a colze amb el top fotògraf japonès Taishi Hirokawa. La música és del sempre excel·lent Ryuichi Sakamoto. El film està basat en un conte de Haruki Murakami.

Els primers minuts del film, una successió de fotografies en blanc i negre, seguida d'escenes-postals i una narració en off.

La impecable fotografia, l'asèpsia en la imatge, la simetria en els enquadraments, l'economia en el relat. Tot et porta a descobrir una pel·lícula bella.

Sota una nova llum, el conte de Murakami sobre un home solitari, introvertit, il·lustrador tècnic, -tot per pura convicció- encaixa perfectament amb el que es veu a la pantalla. Sota aquesta mateixa llum, l'arribada d'una dona a la seva vida i la seva posterior vida marital exhibeix una fascinant brillantor. Aquella brillantor dels anuncis comercials de productes de disseny, amb parelles de disseny i somriures de disseny. Tot allò també és aquí, sostingut per una d'aquestes històries que Murakami conta tan bé. Històries sobre solituds i desassossec, megaciutats i microcosmos.

Tot brilla amb sofisticada opacitat i en to tènue, de colors tot just distingibles i d'un piano sempitern amb prou feines diferenciable d'un xiuxiueig, el vent o algun batec. Tony Takitani, tot i no comprendre aquesta obsessió de la seva dona per la roba, l'estima i la necessita per tenir un ordre en la seva vida. Ella, tot i comprendre que no necessita tota aquesta roba, no pot controlar el seu desig compulsiu per seguir comprant.

La pel·lícula té el seu punt de trencament en una escena amb la senyora Takitani en el seu acte, portant la seva angoixa, ansietat i inseguretat a coll, i una volta en “U” emportant-se el seu futur. L'escena està coronada per una presa zenital del capot del vehicle, minimalista en la forma, minimalista en el fons. Superba. El anunci comercial d'automòbil mai somiat.

En la seva època, Flashdance d'Adrian Lyne va ser considerada el videoclip més llarg de la història. En la seva època aquesta frase tenia connotació sarcàstica i minimitzant. Flashdance és avui un film de culte.
No sé si Tony Takitani arribarà a ser-ho algun dia. Sí que sé que és el més bell anunci comercial que s'hagi fet per a un conte. Un bell film.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Amor Fati
















Nietzsche considera que l'home pot -si vol- fortificar i engrandir, enmig de les adversitats més brutals i encara enmig de la malaltia ("mai he estat tan feliç amb mi mateix com en les èpoques més malaltes i més doloroses de la meva vida") . "La meva fórmula per expressar la grandesa en l'home és amor fati (amor al destí): el no voler que res sigui diferent, ni en el passat, ni en el futur, ni per tota l'eternitat. No només suportar el necessari, i menys encara dissimular-ho, sinó estimar-lo "

Alguns dels mals decisius que ens afligeixen són inevitables. No estan en el nostre poder. Mor una persona estimada, i no vam poder fer res per evitar-ho. Diverses corrents de pensament -entre elles el estoïcisme i el budisme- conflueixen a subratllar la necessitat d'acceptar les circumstàncies adverses i el dolor. Acceptar el canvi, encara que és dolorós. Acceptar que el dolor és part de la vida. Pateixo, llavors existeixo. "De homes és sentir els mals, i feblesa no patir", diu un refrany popular.

A aquesta acceptació del dolor el budisme la va anomenar “desinterès” i l'estoïcisme, “amor fati” (amor pels fets). L'amor fati no és l'acceptació passiva de la resignació sinó l'acceptació valent del que passa. El que és inevitable no ha de lamentar-se en excés. Una cosa que ja ha passat no pot canviar-se, de manera que és inútil perdre temps pensant que podria haver estat d'una altra manera. Els mals inevitables cal suportar-los i reservar la nostra energia per estalviar-nos els mals evitables.

Amor fati és una frase llatina que es tradueix «amor del destí» o «l'amor a la destinació». S'utilitza per descriure l'actitud de qui veu tot el que li passa a la vida, inclòs el sofriment i la pèrdua, com a positiu. És a dir, un sent que tot el que passa forma part del procés en el que el destí arriba al seu objectiu final, i així ha de ser considerat com a bo. D'altra banda, es caracteritza per l'acceptació dels esdeveniments que ocorren en la vida.

 "No pretenguis que el que succeeix succeeixi com vols, sinó estima'l tal com succeeix, i tindràs sort. Educar és això: aprendre a estimar les coses tal com vénen", va dir Epictet.
L'inconvenient, és clar, és que no sempre és possible estimar tot el que ens passa. Segur que Epictet podria suportar tan impassiblement el suïcidi del seu millor amic? Com podríem voler 'tal com ve' la violació d'un nen? És fàcil suposar que a la fórmula d'Epictet li falten algunes dosis de realisme. A més, no està molt clar que el camí cap a la saviesa i la serenitat hagi de transcórrer necessàriament per les dolces sorres de la resignació. Nietzsche, un destemperat enemic de l'ideal ascètic, va sostenir igualment que la fórmula per expressar la grandesa de l'home és l'Amor Fati: "No voler que res sigui diferent, ni en el passat ni en el futur".

Em quedo amb les paraules del gran filòsof, polític i eloqüent orador romà, Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca:

"Ningú em sembla més desgraciat que el que
mai va experimentar una desgràcia. Pensa que
entre els mals que semblen tan terribles, no hi ha
cap que no puguem vèncer, cap sobre el
qual no hagin triomfat els grans homes.
¡Sapiguem triomfar també nosaltres sobre alguna cosa! "

I per ilustrar musicalment aquesta entrada en el meu blog, aquesta cançó de l’Ernest Green, conegut en l'escena musical com Washed Out.


Dont try, you'll find
Was not your fault
The goal, reach out
The choice is yours to find

Design, you've got
The life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find

Relax, slow down
They'll hope, design
Even though he's hard to forgive
When you can't just fall in love
Just to know your thoughts you know that
You'll be all right in time

Design, you've got
Your life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find

Design, you've got
The life to guide
Your faith decides
The world's your goal to find

dissabte, 14 de maig del 2011

Estiuejar















El filòsof alemany Wilhem Schmid ha publicat un assaig titulat "La felicitat: tot el que ha de saber sobre això i per què no és el més important a la vida". La recerca de la felicitat és quelcom que obsessiona amb més o menys intensitat a la majoria dels éssers humans, sigui quina sigui la seva condició o origen.

L'assaig de Schmid és interessant perquè formula d'una manera molt clara una cosa que està en la ment de moltes persones -de moltíssimes, diria jo- d'una manera difusa i inconcreta: que la felicitat, per ser plena i tenir sentit, ha d'incloure de alguna manera la infelicitat. Perquè, encara que tots sabem en el fons que si visquéssim una felicitat plena en tots els moments de la vida, aquesta de sobte se'ns semblaria no desitjable i aniríem darrere d'una altra cosa, no podem sinó fer tot el possible (medicaments, teràpies, esforços) per fer desaparèixer tot el que ens causa dolor, tristesa i infelicitat. El debat que obre Schmid és, d'una manera molt simplificada, com aconseguir que els lògics i inevitables vaivens de l'existència -malalties, ruptures, pèrdua dels éssers estimats, etcètera- no ens causin una infelicitat insuperable i no ens submergeixin en una malenconia profunda que ens impedeixi gaudir de les brins de felicitat que la vida ens ofereix al costat dels sense sabors. En paraules de Schmid, "la millor premissa per a això és admetre per principi que l'altra part de la vida, la infelicitat, té dret a existir".

I, no obstant, també hi ha molta gent amb una predisposició genètica per a la felicitat. Tots coneixem a algú que té sempre el somriure a la cara i que és capaç de contar les més grans desgràcies com si fossin anècdotes sense importància. Es com per sentir una enveja sense límits per aquestes persones.

Una vegada vaig sentir en una conversa un comentari que se'm va quedar gravat. Parlant d'un conegut, algú va dir: "Aquest ha vingut a la vida a estiuejar". Des de llavors sempre m'imagino a aquesta raça de perpetus estiuejants, vestits incongruentment d'estiu però calçats amb patins de gel, lliscant al ritme d'un vals d'Offenbach, sobre la fràgil superfície de la vida, mentre sota la capa de gel, els altres, pobres éssers malenconiosos i preocupats, tremolant de fred, ens debatem en silenci entre la por i l'esperança, mentre paguem els plats trencats de la vida dels altres, que continuen patinant feliços, totalment aliens al que passa sota els seus peus.

(Adaptació d'un text de Isabel Coixet, directora de cinema)

diumenge, 8 de maig del 2011

Ríe y el mundo reirá contigo. Llora y llorarás solo.



El film ganó el premio del jurado en el Festival de Cannes de 2004, impulsado por un entusiasmado Tarantino. La cinta recorrió festivales por todo el mundo ganando adeptos allí donde se proyectaba, hasta que llegó a la pasada edición del festval catalán, donde se alzó con el gran premio del jurado.

El film es una maravilla visual que mezcla magistralmente violencia, humor y dramatismo en cantidades perfectamente dosificadas por Chan-wook, que ha sido comparado en multitud de ocasiones con el director norteamericano David Fincher. El relato cuenta con una complejidad en el uso de la cámara paralela a su enrevesada estructura argumental. El film está repleto de momentos inolvidables para nuestra retina, dando la sensación de que cada secuencia, cada plano tiene la intención de sorprendernos, creando un conjunto final formidable. Al terminar el visionado uno tiene la sensación de no haber estado jamás ante semejante espectáculo visual. Pero ojo, el film no se basa únicamente en su preciosismo formal, el argumento es digno de mención debido a su perfecto encaje final, en este complicado y perfecto puzzle que es OLDBOY.



Las interpretaciones de Min-sik Choi como Oh Dae-su, el tipo que ha sido encerrado durante 15 años en una habitación sin saber el motivo, Yu Ji-Tae como el puede que no tan malvado Lee Woo-jin y de Kang Hye-jeong como la bella e ingenua Mi-do, de la que es imposible no enamorarse, forman un triángulo narrativo impresionante, donde el amor, la venganza, el destino y el paso del tiempo adoptan también un papel importante en la trama. La dirección artística es digna de mención (atención a los detalles como los colores de las cajas o la habitación donde está encerrado Oh Dae-su), pero sobretodo, tras el visionado de la película de Chan-wook, aparte de un puñado de momentos desgarradores, lo que permanece danzante en la mente del incauto espectador es la magistral pieza musical del también surcoreano Jo Yeong-wook, que desde el primer plano te agarra y te lleva de la mano a lo largo de la película, sin un tema musical concreto y cuyo climax final se produce con el genial tema "The last Waltz" que hará saltar las lágrimas a mas de uno. Las notas de este músico configuran la banda sonora de la película, como una de las mejores que se han oído en los últimos tiempos, si no la mejor.



El film, es la segunda parte de la llamada "Trilogía de la venganza", que completan Simpathy for Mr. Vegeance y la aun inédita Simpathy por Lady Vegeance. OLDBOY se estrenó con tan solo 5 copias en todo el país, clara muestra de la ignorancia, estupidez y falta de confianza en una película como OLDBOY, una obra maestra, una película que emana magia por todos los poros, un film que es... puro cine. Hace poco leí que en EE.UU ya se estaba preparando el irremediable remake, con Nicolas Cage como protagonista, hecho triste e inncesesario que demuestra cual es el cancer del septimo arte en los últimos añós, la falta de ideas.

Y perdonen tanto entusiasmo, pero es que cuando a uno le da con una película... vayan a verla, están tardando. Y si es posible intenten no dejarse influenciar por aquellos que no ven más allá de sus narices.

(by Dani Lebowski:  http://danilebowski.blogspot.com)



dilluns, 2 de maig del 2011

Mi trabajo es gratis, el tuyo no.




















Pues si. Cansado estoy de nuevo, como siempre. No es la primera amistad que he perdido por culpa de ser informático, ni será la última. Aunque ya no suelo hacer de "Pringao Informático" a veces hago excepciones con algunas personas que son muy buenos amigos, familiares o VIPS.

Eso me pasó. Hace dos semanas vino un muy buen amigo porque el PC le fallaba. Se le reiniciaba solo. Después de muchas pruebas encontré que el problema estaba en un módulo de memoria RAM. Eso ya lleva sus buenas tres o cuatro horas. Haciendo "test mem" y trabajando con un módulo sólo hasta encontrar el fallo.

Una vez encontrado el fallo le instalé de cero Windows 7 (él tenía Windows XP). Así que una instalación de cero de Windows 7 (cuando yo siempre intento instalar GNU/Linux). Y luego instalar todo el software necesario: Flash para los vídeos de Youtube, codecs de audio y vídeo, compresores, descompresores (7Zip), Antivirus (AVG Free), Suite Ofimática (Open Office), etc, etc. Con todo el tiempo que conlleva descargar e instalar el software (cuenta otras tres o cuatro horas que hay que sumar a las anteriores).

Le entrego el PC y cuando llega a su casa resulta que el sonido no funciona. Su tarjeta de sonido no es compatible con Windows 7. Yo al no poner audio no me dí cuenta del problema. Así que le consigo una tarjeta Sound Blaster live 5.1 de 128 bits. Se la doy para que él mismo la instale. La instala pero le pide los drivers. Le envío los drivers por correo... En fin.. trabajo gratuito. No le cobré absolutamente NADA.

Y esta semana soy yo el que necesita sus servicios. Él trabaja de instalador de pladur. Yo necesito poner unos 80m2 de pladur en mi piso. Compro el pladur, la cinta, la masilla, todo lo necesario. Lo llamo para preguntarle precio pensando que me iba a hacer un precio "AMIGO". Además de por ser buenos amigos porque hace dos semanas yo le ayudé a él sin cobrar nada.

Le digo que yo tengo TODO el material. Que sólo es venir y ponerlo. No tiene que comprar ni pladur ni subirlo, NADA. Total que me dice que él cobra 12€ el metro cuadrado. Pero a mí, por ser "amigo" me lo deja a 10€ el metro cuadrado. 80m2 por 10€ el metro cuadrado: 800€. Dos o tres días de trabajo, sin tener que desembolsar nada (no tiene ningún gasto por su parte, yo le pongo todo el material) y me cobra 800€ !!!! (precio amigo).

Casos así son los que luego hacen que me comporte como un hijo de puta cuando alguien me pide soporte técnico gratuito. Pero la culpa no es suya. El tonto soy yo por no valorar mi trabajo.

¿Mi trabajo no vale dinero? No me gano yo la vida en esta rama laboral? ¿Qué diferencia hay entre sus horas de trabajo y las mías?

-anónimo-

divendres, 22 d’abril del 2011

Amor i llibres.









(First in Catalan, and below in English)

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment als Països Catalans les parelles es regalen una rosa i un llibre.

Tradicionalment i des del segle XV, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa vermella "com la sang" i un llibre. La presència del llibre és deguda a que la diada coincideix amb el Dia internacional del llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare.

A tots els que tingueu un amor esperant una rosa, os animo a que a més de la flor. regaleu un poema.

Aquí en va un de català:

Amor, em plau la teva veu tan fina
(Miquel Martí i Pol)

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

Bona diada de Sant Jordi, a tots i a totes.



Saint George (Diòspolis, Palestine, v. 270 - Nicomedia, Bithynia, 303) was a Roman soldier converted to Christianity and died as a martyr, not wanting to abjure their faith. It is revered in most Christian denominations and Islam, becoming one of the most popular saints, especially during the Middle Ages. However, its historicity is disputed and probably is a legendary character.

The St. George's Day commemorates the death of this saint on April 23 in 303. It is traditionally a day when the Catalan Countries couples are given a rose and a book.

Traditionally, and from the fifteenth century in Catalonia Sant Jordi is the day of lovers, and it is customary that couples are given a red rose, "like blood" and a book. The presence of the book is due to the day that coincides with World Book Day, which since 1930 commemorates the death of Miguel de Cervantes and Shakespeare.
To all who have a love waiting for a rose, I encourage that, in addition to a rose, presents a poem.

Here I propose a Catalan poem that I like:

Love, I'm glad your voice so fine
(Miquel Martí i Pol)

Love, I'm glad your voice so fine
and your look surprised, interrogative,
when the hardness of the tender bosom
Sweet me the hardness of the hands.
I'm glad to know you're at my side, quiet,
to read you on your lips, the desire
and see you trembling, unsatisfied,
If any trampling destroys the silence.
Because new taste that captivates and lingers,
has been sheltered in your uncertain look
and you're spicy as the shortly ripe fruit
when you play with your eyes, not to be pure.
with eyes open so intensely.

Good Saint George's Day to all boys and girls.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Tú i jo tenim alguna cosa en comú

Resultado de imagen de collide howie day

De vegades les trobades no surten com s'esperen, altres, ni tan sols es realitzen. Pensaments premeditats que més tard prenen rumbs diferents. Trobades trencades i trobades que no haurien d'haver existit.
Una cosa semblant passa amb 'Collide', una lletra amarga en notes musicals desitjables compostes per Howie Day.

L'alba aquesta començant
Una llum brilla completament ...
Tu estàs tot just despertant
i jo estic embolicat en tu.


Sóc obert, tu ets tancada.
On jo vagi, tu hi aniràs.
Em preocupa no tornar a veure la teva cara
il·luminada una altra vegada.

Fins i tot els millors cauen de vegades.
Fins i tot les paraules equivocades semblen rimar.
Fora del dubte que omple la meva ment
d'alguna manera trobo
que tu i jo tenim alguna cosa en comú

Sóc callat, tu saps.
Dónes una primera impressió
He trobat que estic espantat
de saber que sempre estic en la teva ment

Fins i tot els millors cauen de vegades
Fins i tot quan les estrelles es neguen a brillar de tornada, quan tu caus en el temps.
D'alguna manera trobo
que tu i jo tenim alguna cosa en comú.

No t'aturis aquí
He perdut el meu lloc
Estic a prop, darrere teu

Fins i tot els millors cauen de vegades.
Fins i tot les paraules equivocades semblen rimar.
Fora del dubte que omple la meva ment
d'alguna manera trobo
que tu i jo tenim alguna cosa en comú.

Finalment trobes que tu i jo tenim alguna cosa en comú
Finalment trobes que tu i jo tenim alguna cosa en comú.

dilluns, 28 de març del 2011

La crua realitat


Aquí teniu la millor part de la película "La crua realitat" (The ugly true), amb un petit monoleg força clarificador.  Noies, pujeu el volum i preneu nota!!

Here in english, for my english friends:


...i per altra banda, pels nois, fer feliç a una dona és fàcil. Només es necessita ser:

1) Amic
2) Company
3) Amant
4) Germà
5) Pare
6) Mestre
7) Educador
8) Cuiner
9) Mecànic
10) Plomer
11) Decorador d'interiors
12) Estilista
13) Electricista
14) Sexòleg
15) Ginecòleg - Obstetre
16) Psicòleg
17) Psiquiatra
18) Terapeuta
19) Audaç
20) Simpàtic
21) Atlètic
22) Afectuós
23) Atent
24) Cavaller
25) Intel·ligent
26) Imaginatiu
27) Creatiu
28) Dolç
29) Fort
30) Comprensiu
31) Tolerant
32) Prudent
33) Ambiciós
34) Capaç
35) Valent
36) Decidit
37) Confiable
38) Respectuós
39) Apassionat
40) I. ... Sobre Tot ... Molt Solvent
41) creies que això era tot? ...  No, amic
el pitjor de tot és que cal ser ENDEVINADOR!!! per saber que és el que volen.
De la mateixa manera, cal posar atenció a:
* No ser gelós, però tampoc desinteressat.
* Portar-se bé amb la seva família, però no dedicar més temps que a ella.
* Donar-li el seu espai, però mostrar-se preocupat per on ha estat ella.

I molt important és ...
* No oblidar les dates ...
-D'Aniversari
-Aniversari de noces
-De boda
-Graduació
-Sant
-Menstruació
-Data del primer petó
-Aniversari de la tia i del germà o germana més estimada
-Aniversari dels avis i de la millor amiga

Malauradament, el complir al peu de la lletra aquestes instruccions NO garanteix al 100% la felicitat d'ella, perquè podria sentir-se immersa en una vida de sufocant perfecció i fugir amb el primer desgraciat vividor que trobi.

Déu va dir: ¡¡¡¡Estíma-la!!!! ... PERÒ MAI VA DIR QUE CALIA ENTRENDRE-LA!!!!

Noies, hem pregunteu com fer feliç a un home? 
FER FELIÇ A UN HOME ÉS FÀCIL.  Es necessita:

1) Sexe
2) Menjar
3) Cervesa


Som ... o no som una ganga?

diumenge, 27 de març del 2011

No es preocupin ... és perfectament segur.











El novembre passat va aparèixer a la xarxa el teaser tràiler d'un curtmetratge conegut sota el nom de Blinky. Sota la direcció de Ruairí Robinson, la seva premissa ens temptejava aleshores la història d'un nen (Max Records, de Where the Wild Things Are) i el seu robot, encara que no precisament en l'estil "per a tota la família" que es podria esperar. Hi havia alguna cosa estranya, freak, en el material, que feia dubtar de la dolça aparença presentada. I tant que no estàvem preparats per al següent material, que indaga les dinàmiques de l'oci tecnològic i com s'afecta l'experiència simplement perquè l'usuari en qüestió vol canviar ràpidament la seva joguina per la següent versió.

Aquesta història us recordarà amb tota seguretat a la esplèndida IA de Steven Spielberg, però amb un gir desagradable i truculent. Encara que no tots els plànols del robot estan assolits del tot, podem afirmar que en conjunt estem davant un producte de molta qualitat, tant narrativa com visual. La construcció del suspens fins a l'última escena ens farà pensar en el director com un valor a tenir en compte en el futur.

Ruairí Robinson va ser durant una etapa un contendent ferm per fer-se amb la direcció de la versió d'acció real d'Akira, però com és lògic, el seu escàs bagatge cinematogràfic va afectar negativament a les seves possibilitats. El curtmetratge és pertorbador i inquietant, però alhora és un interessant estudi sobre com podem empatitzar amb un objecte inanimat com Blinky.

Us recomano a ulls clucs el visionat del curt, i espero que m'expliqueu que us a semblat. Us recomano que espereu a ser a casa per veure-ho tranquil.lament, no fos cas que el vostre cap comenci a mirar-vos malament.


dijous, 17 de març del 2011

Cables




















Hi ha cançons que des de la primera escolta et diuen alguna cosa, sense saber molt bé de què parlen. La meva cançó d'avui és una d'aquestes. Cançó malenconiosa i trista però que tracta de treure la positivitat i l'esperança en moments molt durs. Suposo que quan ho has viscut i fas les coses de cor és més fàcil que surtin cançons tan bones com aquesta, i que aconsegueixin donar tot el que es pretén. "Wires" és un gran tema de Athlete, que va ser compost al costat de Chris Martin de Coldplay i dedicat a la filla de Joel Pott (cantant de Athlete), nascuda prematurament i víctima d'atacs epilèptics.

Lletra:
Tens cables entrant. Tens cables, sortint per la teva pell. Tens llàgrimes, formant camins. Tens llàgrimes que estan espantades pels fets. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar, veig que hi ha esperança aquí, en una caixa de plàstic. He vist llums de Nadal, es reflecteixen en els teus ulls. Tens cables entrant. Tens cables, sortint per la teva pell. Hi ha sang seca, en el teu canell. La teva sang seca està a la punta dels meus dits. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Primera nit de la teva vida, acomodant-te per tu mateixa. Mirant-te ara, però tu mai ho sabràs. Ho veig en els teus ulls, ho veig en els teus ulls. Et posaràs bé. Ho veig en els teus ulls, ho veig en els teus ulls. Et posaràs bé. Et posaràs bé.
Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Veig que hi ha esperança aquí, en una caixa de plàstic. He vist llums de Nadal, es reflecteixen en els teus ulls. Corrent a través dels corredors, portes automàtiques. He d'arribar a tu, he de veure això passar. Primera nit de la teva vida, acomodant-te per tu mateixa.
Mirant-te ara, però tu mai ho sabràs.



Athlete és una banda indie rock de 4 amics (des dels 14 anys), del sud de Londres.

Video de "Wires":

dimarts, 15 de març del 2011

Nimfes i llops


cartel

Direcció i guió: M. Night Shyamalan.
País: USA.
Any: 2006.
Durada: 110 min.
Génere: Thriller fantástico, drama.
Interpretació: Paul Giamatti (Cleveland Heep), Bryce Dallas Howard (Story), Bob Balaban (Harry Farber), Jeffrey Wright (Sr. Dury), Sarita Choudhury (Anna), Freddy Rodríguez (Reggie), Bill Irwin (Sr. Leeds), Jared Harris, Mary Beth Hurt (Sra. Bell), Noah Gray-Cabey (Joey).
Producció: M. Night Shyamalan y Sam Mercer.
Música: James Newton Howard.
Fotografía: Christopher Doyle.



M. Night Shyamalan és un dels pocs directors capaços de crear actituds trobades i molt poca indiferència.


Un dels personatges de la pel lícula -i com és obvi, un crític de cinema- afirma que "No queda ni un indici d'originalitat en el món".


Sense desprendre's d'una gelor poc característica en els contes de fades, "La jove de l'aigua" transmet una tristesa absoluta en cada pla tancat, cada enfocament i cada color, fins al punt que ni una festa pot animar l'apagada vida que porten els seus personatges i que es reflecteix en els seus jardins, les seves portes i les seves habitacions. Un estil molt propi i que hauria de ser valorat més que res en aquesta època de projectils creuats i de recaptacions que destrossen talents.


  El millor de "La jove de l'aigua", a part de pronunciar sense tremolor les seves intencions, és la seva condició autèntica del gènere, del que el "fantàstic" sempre ha estat i hauria de ser ara: no un cúmul de sobresalts i sorpreses d'últim minut, sinó l'única forma de que l'home pugui criticar el seu món sense represàlies i espantar-de les realitats que mai afirmaria estant despert, i de la manera més lírica, evasiva, precisa i universal possible. Perquè de palestins i israelians, israelians i libanesos, només entenen i volen entendre uns pocs, però de nimfes, llops ferotges i homes-arbre sabem tots.


Interessant intro:
http://www.youtube.com/watch?v=MbTPwyhYfow


Trailer en castellà:



Trailer en anglés:



font: Almudena Muñoz Pérez

dissabte, 12 de març del 2011

Els llocs on hauríem d'haver anat.

Moltes vegades volem una segona oportunitat. De vegades no ho mereixem. El sentiment de pesar, desitjant una nova oportunitat, és comú quan una parella es separa. Qui té la culpa en general busca la simpatia, ja que s'ha adonat, retrospectivament, dels seus errors.

Quan les parelles es trenquen, en general ho manegen en una de dues maneres. O bé s'empenten a oblidar-se de l'altre i seguir endavant, o es rebolquen en la depressió, aguantant. No crec que sigui bona cap de les dues opcions. Tractant d'oblidar significa desfer-se de totes les experiències i lliçons. Rebolcar-se en la depressió significa no acceptar i créixer amb aquestes experiències i lliçons. Quan Becky diu "No vaig a fer res de tot això" -«I will do neither»- està dient, puc seguir endavant, sense oblidar perquè.

dijous, 10 de març del 2011

Jo, per la casa dels meus somnis ... Mato!!!




DREAM HOME  (HONG KONG, 2010)

TÍTOL ORIGINAL: Wai Dor Llei Ah Yut Ho
DIRECTOR: Pang Ho-Cheung
PRODUCTOR: Conroy Chan, Josie Ho, Subi Liang
GUIÓ: Pang Ho-Cheung
REPARTIMENT: Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang
WEB: http://www.dreamhome.asia/
IMDB: http://www.imdb.es/title/tt1407972/










Una altra de les sorpreses del passat Festival de Sitges, la Hong Kong Dream Home dirigida per Pang Ho-Cheung, amb els premis de Millors Efectes de Maquillatge i de Millor Actriu per Josie Ho, dins de la secció oficial.

L'inici del film ja ens avisa que hi haurà triperia i de la bona al llarg dels 96 minuts que dura, i és que comença amb la protagonista Cheng Lai-sheung (Josie Ho) assassinant el vigilant de seguretat d'un edifici vestida amb una granota de treball i utilitzant com a arma mortífera unes brides.

 

A partir d'aquí la pel lícula es desenvolupa en tres línies temporals intercalades a través de constants flashbacks, cosa que al principi aconsegueix que en algun moment no sàpigues situar l'escena en el seu moment en el temps. En primer lloc se'ns mostra l'actualitat, que no és altra que Cheng Lai-sheung dins d'un edifici situat a Victoria Bay aniquilant a totes les persones que li és possible amb el seu cinturó d'eines i molta imaginació.

La segona línia temporal ens situa en els dies previs als fets que estan esdevenint actualment i en el qual se'ns presenta la protagonista com una pluriempleada amb la obsessió d'estalviar per comprar un pis amb vistes a Victoria Bay. Després de molt temps lluitant per aconseguir els diners per poder pagar l'entrada del pis, arribant a deixar morir el seu pare per cobrar l'herència, arriba el moment somiat i es disposa a comprar-lo, un cop allà descobreix que els propietaris del pis, a causa de la bombolla immobiliària, han decidit pujar el preu del pis a tal extrem que li és impossible la seva adquisició.

Finalment se'ns presenta a una Cheng Lai-sheung en la seva infància, vivint en uns pisos de pescadors a Victoria Bay, els quals ha d'abandonar en contra de la seva voluntat a causa de l'especulació immobiliària i a les pressions dels seus propietaris, el que ens fa entendre les ganes de la protagonista a adquirir un pis en aquesta zona.

La història, tot i tenir algunes llacunes i algun moment mancat d'interès, aconsegueix fer-te entendre els motius pels quals la protagonista ha arribat a l'extrem en el qual es troba en l'actualitat, extrem que sens dubte és el més destacable de la pel.lícula.

I és que la nostra Serial Killer de les brides ens delecta amb un festí de morts a quina d'elles més brutal, sense escatimar en gore, sang, vísceres i humor negre, i que aconsegueixen que tinguis d'aplaudir totes i cadascuna d'elles.

"Dream Home" reuneix tots els ingredients perquè els amants del gènere gaudim d'una pel.lícula gamberra i extremadament violenta, banyada en sang i crítica social dirigida a l'economia i el sector immobiliari.

(font: http://elultimoblogalaizquierda.blogspot.com)

dimecres, 19 de gener del 2011

Comparación entre la eyaculación e Internet




La base de la Sociedad de la Información somos los tíos, así es....

La cantidad de información que pasa durante una eyaculación es infinitamente mayor que la que viaja a través de los más veloces dispositivos de conexión.

Desde hoy los hombres pueden estar orgullosos de las prestaciones de su órgano genital. Obviamente no por una suerte de banal machismo. Pero saber que el pene es muchísimo más eficiente que los más recientes inventos tecnológicos, es motivo de satisfacción.

Quien sostiene esta extravagante y gratificante hipótesis es un oscuro estudioso, quien se preocupa por demostrarla con incontestables cálculos científicos en mano.

Ante todo hay que partir de algunas sumarias consideraciones de biología. El genoma humano está formado por unas 3.120.000.000 parejas de adenina-timina y guanina-citosina. Hay cuatro diferentes posibilidades de combinación, que pueden ser representadas utilizando dos bits (00, 01, 10, 11). En un espermatozoide está la mitad del genoma (la otra mitad es la del óvulo femenino), es decir 1.560.000.000.

Durante una normal eyaculación se producen y envían millones de espermatozoides. Considerando un valor bajísimo, pesimista, de 200.000 espermatozoides, el cálculo es simple: 1.560.000.000 x 2 bits x 200.000, de lo cual resulta la fantástica cantidad de 624.000.000.000.000.000 de datos o, dicho en otros términos... ¡78.000 Terabytes!

¿Y la amplitud de banda? ¡Simple! Tomando en cuenta que una eyaculación dura alrededor de cinco segundos, basta hacer la división y se obtiene el fantástico ancho de banda del pene: ¡15.600 Tbps! ¡Los más poderosos backbones de Internet, con sus "miserables" 0,005 Tbps resultan literalmente humillados!

Lástima que no entre en detalles como:

- los típicos problemas de conectividad
- la tarifa plana
- grandes ventajas de la multiplexación de canales (aunque a la
propietaria de la tarifa plana no le guste)
- origen del término enfermedades de transmisión sexual
- las muy viejas cuestiones: ancho de banda, thoroughput (es decir:
rendimiento), distancia sin atenuación, etc.