Google Website Translator Gadget

dissabte, 14 de maig de 2011

Estiuejar


El filòsof alemany Wilhem Schmid ha publicat un assaig titulat "La felicitat: tot el que ha de saber sobre això i per què no és el més important a la vida". La recerca de la felicitat és quelcom que obsessiona amb més o menys intensitat a la majoria dels éssers humans, sigui quina sigui la seva condició o origen.

L'assaig de Schmid és interessant perquè formula d'una manera molt clara una cosa que està en la ment de moltes persones -de moltíssimes, diria jo- d'una manera difusa i inconcreta: que la felicitat, per ser plena i tenir sentit, ha d'incloure de alguna manera la infelicitat. Perquè, encara que tots sabem en el fons que si visquéssim una felicitat plena en tots els moments de la vida, aquesta de sobte se'ns semblaria no desitjable i aniríem darrere d'una altra cosa, no podem sinó fer tot el possible (medicaments, teràpies, esforços) per fer desaparèixer tot el que ens causa dolor, tristesa i infelicitat. El debat que obre Schmid és, d'una manera molt simplificada, com aconseguir que els lògics i inevitables vaivens de l'existència -malalties, ruptures, pèrdua dels éssers estimats, etcètera- no ens causin una infelicitat insuperable i no ens submergeixin en una malenconia profunda que ens impedeixi gaudir de les brins de felicitat que la vida ens ofereix al costat dels sense sabors. En paraules de Schmid, "la millor premissa per a això és admetre per principi que l'altra part de la vida, la infelicitat, té dret a existir".

I, no obstant, també hi ha molta gent amb una predisposició genètica per a la felicitat. Tots coneixem a algú que té sempre el somriure a la cara i que és capaç de contar les més grans desgràcies com si fossin anècdotes sense importància. Es com per sentir una enveja sense límits per aquestes persones.

Una vegada vaig sentir en una conversa un comentari que se'm va quedar gravat. Parlant d'un conegut, algú va dir: "Aquest ha vingut a la vida a estiuejar". Des de llavors sempre m'imagino a aquesta raça de perpetus estiuejants, vestits incongruentment d'estiu però calçats amb patins de gel, lliscant al ritme d'un vals d'Offenbach, sobre la fràgil superfície de la vida, mentre sota la capa de gel, els altres, pobres éssers malenconiosos i preocupats, tremolant de fred, ens debatem en silenci entre la por i l'esperança, mentre paguem els plats trencats de la vida dels altres, que continuen patinant feliços, totalment aliens al que passa sota els seus peus.

(Adaptació d'un text de Isabel Coixet, directora de cinema)
Publica un comentari a l'entrada