Comparación entre la eyaculación e Internet

La base de la Sociedad de la Información somos los tíos, así es....

La cantidad de información que pasa durante una eyaculación es infinitamente mayor que la que viaja a través de los más veloces dispositivos de conexión.

Desde hoy los hombres pueden estar orgullosos de las prestaciones de su órgano genital. Obviamente no por una suerte de banal machismo. Pero saber que el pene es muchísimo más eficiente que los más recientes inventos tecnológicos, es motivo de satisfacción.

Quien sostiene esta extravagante y gratificante hipótesis es un oscuro estudioso, quien se preocupa por demostrarla con incontestables cálculos científicos en mano.

Ante todo hay que partir de algunas sumarias consideraciones de biología. El genoma humano está formado por unas 3.120.000.000 parejas de adenina-timina y guanina-citosina. Hay cuatro diferentes posibilidades de combinación, que pueden ser representadas utilizando dos bits (00, 01, 10, 11). En un espermatozoide está la mitad del genoma (la otra mitad es la del óvulo femenino), es decir 1.560.000.000.

Durante una normal eyaculación se producen y envían millones de espermatozoides. Considerando un valor bajísimo, pesimista, de 200.000 espermatozoides, el cálculo es simple: 1.560.000.000 x 2 bits x 200.000, de lo cual resulta la fantástica cantidad de 624.000.000.000.000.000 de datos o, dicho en otros términos... ¡78.000 Terabytes!

¿Y la amplitud de banda? ¡Simple! Tomando en cuenta que una eyaculación dura alrededor de cinco segundos, basta hacer la división y se obtiene el fantástico ancho de banda del pene: ¡15.600 Tbps! ¡Los más poderosos backbones de Internet, con sus "miserables" 0,005 Tbps resultan literalmente humillados!

Lástima que no entre en detalles como:

- los típicos problemas de conectividad
- la tarifa plana
- grandes ventajas de la multiplexación de canales (aunque a la
propietaria de la tarifa plana no le guste)
- origen del término enfermedades de transmisión sexual
- las muy viejas cuestiones: ancho de banda, thoroughput (es decir:
rendimiento), distancia sin atenuación, etc.

Saber renunciar

Avui, un bon amic m'explicava que havia estat fent neteja i llençant coses velles. Em tornava a transmetre, amb els seu comentaris, la idea de que per tornar a guardar coses al calaix, calia treure'n les velles, calia fer lloc i desfer-se de totes les coses innecessàries que hi guardava. I es que tots som una mica acaparadors. Guardem, per exemple, roba que no ens hem posat en anys. Doncs desfem-nos de la roba vella i així tindrem lloc pel vestit que ens ha regalat la mama, o pels jerseis gruixuts de temporada, o pel trepant d'oferta comprat al Lidl. De vegades resulta difícil desprendre's de coses que potser han estat molt importants en un passat, però sempre cal fer-ho. La idea sempre es la mateixa: renunciar a alguna cosa, per poder tenir-ne una de nova. No podem tenir-ho tot. Una de les característiques de la societat occidental es la incapacitat per al sofriment i la renuncia. La nostra civilització del confort i la comoditat no vol saber que, una societat incapaç de renunciar és una societat que avança cap a la seva pròpia descomposició. Què seria d'una societat que evita còmodament determinades formes de patiment, i de dir adéu a moltes coses. Finalment seré, per uns moments, menys ateu i os diré una frase atribuïda a Jesucrist: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi". 

Doncs jo, aprofitant que ara arriba el final del any, una època en que es sol fer reflexió del passat, i es pensa en nous propòsits de futur, faré autocrítica i em desfaré de coses que fa massa temps que son a dins dels meus calaixos, i d'aquesta manera hi  faré lloc, ja que sense espai lliure no hi podré guardar cap nova cosa. Us animo a fer el mateix.

Bones festes a tots. Espero que tingueu una bona entrada en el nou any 2011.

MEMÒRIES DE LA XINA (Electric Shadows) (Meng ying tong nian)

.

Direcció: Xiao Jiang
País: Xina.
Any: 2004.
Durada: 96 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Jiang Yihong (Jiang Xuehua), Xia Yu (Mao Dabing), Li Haibin (Pa Daren), Guan Xiaotong (Ling Ling [Nena]), Zhang Yijing (Ling Ling [Adolescent]), Qi Zhongyang (Ling Ling [Dona ]), Wang Zhengjia (Mao Xiaobing), Zhang Haoqi (Bing Bing), Xia Yuqing (Pare de Xiaobing), Jiang Shan (Dona policia), Niu Zhenhua (Metge).
Guió: Xiao Jiang i Cheng Qingsong.
Producció: Huang Jianxin i Derek Yee Tung Sing.
Música: Zhao Lin.
Fotografia: Yang Dll i Chen Hong.
Muntatge: Lei Qin.
Direcció artística: Fu delin.
CRÍTICA per Julio Rodríguez Chico  (http://www.labutaca.net/redaccion/juliorodriguezchico.htm)
Reproduïr a Youtube (Xinès amb subtitols en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=8-Om1pht0LM



Fotogrames reparadors

  Un profund amor al cinema és el que es respira en cada un dels plans d'aquesta bonica pel lícula xinesa, senzilla en la seva construcció, molt humana en el tractament de les seves històries personals, i elegant en els seus aspectes artístics. Amb plantejaments meta-cinematogràfics, una vegada més el cinema apareix com a element fagocitador de la vida, però també com a memòria d'altres temps feliços, i com el vehicle de somnis i anhels mai plenament satisfets. I de teló de fons, la Xina comunista i una suau crítica a la seva revolució cultural i l'arribada de la televisió.


   Un accident ha fet que les vides de Ling Ling i Mao Xiaobing es creuin providencialment. Són joves units per la seva passió pel cinema, amb una infància alimentada per les històries romàntiques i les aventures heroiques, projectades sobre les grans pantalles dels cinemes a l'aire lliure. Carregats de bells records, però també de doloroses experiències per l'absència afectiva o per la trobada amb la cruesa de la vida. Tots dos patiran el dolor de la separació o la consciència de culpa que, però, no acabaran per agostejar una delicada sensibilitat ni un exemplar sentit del sacrifici.

  L'estructura de la pel lícula s'articula al voltant de quatre flashbacks que evoquen el passat de Ling Ling a partir dels seus diaris, des que la seva mare la va concebre fins al moment actual en què està detinguda per haver agredit, aparentment sense motiu, a Mao Xiaobing . Els protagonistes seran els dos narradors d'una entranyable història explicada des de l'òptica subjectiva i infantil, que es carrega dramàticament en la seva segona part fins amenaçar amb la tragèdia. Però això no és altra cosa que el sofriment que comporta el créixer, perquè el que està darrere d'aquesta "opera prima" de Xiao Jiang és un procés de maduració personal, la història d'unes vides que beuen del cinema i hi troben una finestra a l'esperança i la felicitat: la realitat dels seus curtes existències es construeix a partir del que la ficció els mostra, i en cada fotograma queden tancades unes vides congelades en el passat però mai mortes.

   En un sentit homenatge al cinema xinès clàssic i als bons sentiments, la pel lícula desborda nostàlgia
-impossible obviar la seva parentiu amb "Cinema Paradiso"-, amb passatges commovedors i moments molt humans, en els quals es barreja la suggestió que provoquen les estrelles del cinema amb el patriotisme enfront de l'enemic japonès, la necessitat d'uns afectes familiars amb prínceps destronats que miren amb recel a qui els fa ombra, la crueltat amb el que Caín amb el penediment silenciós i abnegat. Hi ha molta sensibilitat i alguns misteris que la mateixa història va desvetllant en el seu recorregut, amb una bella fotografia i una música melodiosa que potencia el líric i malenconiós. El guió manté la història amb solvència, tot i que es demora en excés en l'època infantil, i que es converteix en certa mesura previsible. Algunes llicències per generar coincidències que tanquin la història són permissibles, perquè al cap ia la fi estem més en el món dels somnis que en el del realisme cinematogràfic. Pel que fa a les interpretacions, treballar amb nens sempre té la seva dificultat, que es transforma en mèrit i frescor quan el resultat és satisfactori, com aquí succeeix, en la seva adolescència i joventut, els personatges mantenen el seu punt poètic en guanyar a contenció i interioritat.

  Fugint de les complicacions estètiques i narratives, Xiao Jiang aconsegueix amb tot una pel.lícula encantadora i tendra, sobre el cinema i la pròpia vida, sobre l'amor que sempre ve barrejat amb creus, i sobre l'esperança de retrobar la felicitat que un dia va experimentar un nen i que va quedar capturada en uns fotogrames, en uns prismàtics màgics o en el seu propi imaginari infantil. Agradarà als que busquin les emocions en el cinema, als que prefereixin les històries humanes, i als qui prefereixin una narrativa senzilla i gens pretensiosa.

Imatges de "Memòries de la Xina" - Copyright © 2004 Beijing Dadi Century Limited.Distribuïda a Espanya per Notro Films. Tots els drets reservats.

CARTA D'UN ESTUDIANT UNIVERSITARI AL PRESIDENT MONTILLA, SOBRE L’AJUT ALS NI-NI

Molt Honorable President Montilla,


M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen ... mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda.
És per això que m’agradaria demanar-li disculpes. Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar.
Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable. També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca.
Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència. Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.


Cordialment,

J.G.


P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia


(No l'he escrit jo, però penso que val la pena fer-la còrrer. L'enllaç original és el següent: http://joanguellserra.blogspot.com/2010/11/carta-de-disculpa-al-president-montilla.html )

En defensa de la laïcitat!

Davant la visita a Barcelona, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.
Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!

http://www.jonotespero.cat/

Entrevista

A un hombre de unos 70 años le está entrevistando un periodista en plena calle.
El hombre entrevistado se expresa del siguiente modo:

Soy hijo de exiliados.
Hasta los 27 años y poco antes de la transición no pude volver a España por culpa del dictador Franco.
A mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarlo.
Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas.
Ahora tengo 70 años.
Hace meses me sacaron el 30 % de un pulmón.
Mi mujer es inmigrante.
Tengo tres hijos con ella.
De los tres sólo trabaja una, la del medio,... pero no cobra nada.
Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación.
La mayor se acaba de divorciar.
Mi yerno se daba a las drogas y al alcohol y la ha dejado con dos niños.
El pequeño de mis hijos aún no se ha ido de casa y además se ha casado con una divorciada y la ha traído a vivir con nosotros.
Esa señora antes trabajaba, tenía muy buen puesto, pero desde que vino a mi casa ya no hace nada.
Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo.
Y para colmo este año, con lo de la crisis, casi no nos hemos podido ir de vacaciones, y si me apuras... ni he podido celebrar que España ha ganado el Mundial.

El periodista pone los ojos muy redondos y comenta:
Majestad, no creo que su situación sea tan mala.

Internacional

Divendres, 1:26pm. Hauria d’estar tornant a Lleida, però he decidit quedar-me a Lausanne, amb l’alegria evident de la meva germana Eva i la seva amiga Aida (bé, jo ja la considero amiga meva, també, jeje).

Ahir vam sortir a donar un volt per la nit, a un bar a fer unes cerveses (eren gerres de 1,5 litres) i uns billars. Es força curiós sortir per la nit i arribar a casa sense olor a fum, i es que aquí fa uns anys que està prohibit fumar als locals públics, així que sortir es tot un plaer per mi. Desprès de tancar el local a les 2am del matí (força tard per l’estàndard europeu) vam anar direcció cap a una discoteca on hi vam trobar una festa d’estudiants d’hostaleria. Tots sabem som son aquestes festes, així que quant me van dir que ens convidaven a anar a un pis a fer unes copes no ho vaig dubtar i vaig dir que si. Era el típic pis d’estudiant d’arquitectura, amb decoració minimalista, i un mac!!  Aquí es veuen més que a Espanya, tot i que fins ara, la gent que treballava amb Autocad havia d’instal·lar un segon sistema operatiu en Windows. Al pis vam estar fent unes copes amb tot d’estudiants d’arreu del mon: Canadà,Alemanya, Belize, Suïssa, ... i nosaltres, representants d’Espanya i del Marroc. Va estar força bé, tot i que el meu francès es nul i el meu angles fa cagar, jeje.

Avui estic fent una mica de feina a casa del Loic, el nostre amfitrió, reparant un ordinador de la seva mare, i acabant de posar a punt el portàtil de l’Eva, la meva germana, de cara al nou curs acadèmic que començarà el proper dimarts. De seguida que acabi marxo cap a Montreux a fer una foto d’una estàtua del Freddy Mercury (ja es una tradició per mi) i una mini-visita al Chateau de Chinon (un lloc molt típic). Després tocarà una mica de turisme per alguna ciutat propera, i de cara a la nit, concert de Gotan Project...i gratis!!.

Demà cap a Lleida...si no hi tornen a haver canvis, jeje.

Castell de Chinon

Gotan Project (video)