El globus

Un home vola en un globus, quan de sobte s'adona que està perdut; maniobra i intenta baixar lentament fins que divisa a algú al carrer i li crida:

- Ei, senyor, disculpi! Podria vostè ajudar-me? He quedat a trobar-me a les dues amb un amic, però porto més de mitja hora de retard i no sé on em trobo.

- És clar que sí -li contesta l'home des de baix- es troba vostè en un globus d'aire calent, surant a uns trenta metres d'altura, entre els 40 i 42 graus de latitud nord i entre els 58 i 60 graus de longitud oest.

- Vostè és informàtic, oi?, Pregunta el del globus.

- Sí senyor. Ho sóc. Com ho ha endevinat?

- És simple, perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament" correcte, però “pràcticament” inútil; continuo perdut i arribaré tard a la meva cita, perquè no sé què fer amb la seva informació.

- I vostè és un client, oi? -va preguntar el del carrer-.

- Sí senyor. Com ho ha sabut?

- És molt simple. No sap ni on està ni per on va ... Ha fet una promesa que no pot complir i espera que un altre li resolgui el problema. De fet es troba exactament en la mateixa situació en que estava abans de trobar-nos ... llevat que per alguna estranya raó ara ...

La culpa és meva!

Me gustan las reglas

Las reglas, las listas y el orden. Las normas y los principios ¿Que por qué? Porque el orden es civilización y cultura. Porque el caos -como tantas cosas- está asquerosamente sobrevalorado, los sandbox son un coñazo y la barra libre es para marujas wannabes. Mejor dame un menú, una historia y un número de habitación.

Porque en las listas el caos se viste de grana y oro, porque en tu lista mandas tú y porque demonios, hay cosas que son importantes y cosas que no. Y ha llegado el momento de plantarlas en negro sobre blanco.


Nº 1: Hay 2 clases de mujeres, las que pierden el culo por James Franco y las que no. Huye de las primeras.

Nº 2: Se deja propina. Alta, si has sido feliz. Es una cuestión de etiqueta, respeto y civilización.

Nº 3: Exceso antes que mesura. Nunca dejes nada en el plato, es una falta del respeto al cocinero y a ti mismo.

Nº 4: ¿Casio dorado? Bajo ningún concepto.

Nº 5: Las pelis en VO, el gin tonic sin limón y la carne cruda. Living a pelo. Crudofilia a tope.

Nº 6: Las mujeres de caderas anchas son de fiar. Dios no da puntada sin hilo.

Nº 7: Botellón nunca. Jamás. Bajo ningún concepto ni excusa de edad, costumbres o lereles.

Nº 8: “La vida pone a cada uno en su sitio”. Soberana gilipollez, en tu sitio te pones tú solito.

Nº 9: Ryanair nunca, jamás, en ningún caso ni escenario. Es una cuestión de higiene y salud mental. La tuya.

Nº10: “Vivir deprisa, morir joven y dejar un bello cadáver”. No, vivir lento, morir viejo y dejar un cadáver gordo y exhausto.

Nº11: Dukan tu puta madre.

Nº12: O sí o no. Los “no lo tengo claro” te los puedes meter por el culo.

Nº13: Huye de la gravedad. De los grandes titulares, la intensidad y la jodida razón pegada en la frente. Conquista lo sencillo.

Nº14: No se felicitan los cumpleaños por Facebook. Eso es de trepas y cursis. Descuelgas el puto teléfono y marcas su número.

Nº15: Lo que pasa en Las Vegas se queda en Las Vegas. Un amigo va por delante. Siempre.



Hay cosas que son importantes y cosas que no.

Por eso -tan- importante etiquetarlas y poner cada una en su cajón. Ahí, con su post-it amarillo y el “Esto no es importante” rotulado con el Staedtler permanente de los cedés y los besos en la pizarra de la cocina. Porque ya no tenemos tiempo ni energía ni putas ganas de perder un minuto más con las cosas y -sobre todo- las personas que no merecen la pena.

Nº16: Querer no es poder. Poder es poder y poco tiene que ver con el querer. A Dios gracias.

Nº17: Lo imposible es imposible, no hay que darle más vueltas. Cosas posibles, sencillas, cosas que sí.

Nº18: Bueno y barato no existe. O es bueno, o es barato.

Nº19: Escribió Duke Ellington:”En esta vida quien no tiene swing, no tiene nada“. Pues eso, solo importa el mojo.

Nº20: Esos que afirman que dormir es perder el tiempo son directamente gilipollas. Dormir es lo más. Y ya está.

Nº22: Tirar la piedra y esconder la mano es cosa de modernos y niñatos. Si tiras la piedra, la mano va detrás. Eso es así.

Nº23: Menos face y más book.

Nº24: Las personas que no saben estar solas son, en el fondo, niños malcriados. Cuanto más lejos, mejor.

Nº25: Hay que hacer cosas.

Nº26: Todo lo que no es señal es ruido. Huye de bocachanclas, papanatas y señoritas con déficit de photocall.

Nº27: Nunca deshagas la maleta del todo, así estará preparada para el próximo viaje. ¿Y qué es la vida, si no viajas?

Nº28: La impuntualidad no es falta de tiempo, es falta de respeto. Ser puntual no es negociable ni discutible. Se es y punto pelota.

Nº29: Hay que tomar decisiones.

Nº30: “Lo que das, te lo das. Lo que no das, te lo quitas“. Y es que las personas que realmente merecen la pena siempre suman.


Nos atamos a las cosas porque hay cosas que son importantes. Necesitamos sellar momentos, objetos, palabras, personas y botellas. Sellar, digo, en un ejercicio de taxidermia vital. Sellar esos momentos, guardarlos como Polaroids manoseadas en el cajón de un armario de roble gastado. Lo hacemos porque necesitamos razones para vivir. Necesitamos recordarlas, verlas, tocarlas. Para eso -exactamente para eso- están las reglas.


Nº31: Guardar la vajilla “buena” para hipotéticas visitas no puede ser más paleto. La vajilla buena para la cena de los lunes, eso es clase.

Nº32: Nunca pidas un favor dos veces. Las personas que merecen la pena solo necesitan oírlo una vez.

Nº33: ‘The best or nothing’ el fantástico eslogan de Mercedes, ha de ser aplicable a cada rincón de tu vida. Lo mejor o nada.

Nº34: Tonterías, las justas.

Nº35: En realidad, no hay ninguna maldita prisa.

Nº36: Hay que mojarse.

Nº37: ”Para llegar donde no sabes has de ir por donde no sabes”. O sea, si dudas vas bien.

Nº38: Pocas cosas tan aburridas como alguien en posesión de LA verdad. Cuanto más lejos, mejor.

Nº40: “Es muy difícil ser feliz sin hacer el ridículo”. O sea, mojigatos y moñas segunda puerta a la izquierda.

Nº41: Los caprichos están para satisfacerlos.

Nº42: La regla básica. El único mandamiento: no ser un plasta.

Nº43: Decir que vas a hacer algo y no hacerlo. Sólo mereces una cosa: MORIR.

Nº44: “Lo importante es participar“… ¿vosotros también escucháis las risas?

Nº45: Diego Della Valle es el último gentleman y aquí amamos su actitud y su filosofía. Es sencilla. Su regla de las tres D: “Dignidad. Deber. Diversión“.


Hacer listas -hacerlas bien- requiere criterio, reflexión y una infinita disposición a lo intrascendente. Sigamos con ellas:

Nº46: Se escribe como se vive. Y es que, si no vives. ¿De qué vas a escribir?

Nº47: No reason to stay is a good reason to go.

Nº48: La nostalgia es el refugio de los cursis. “Cualquier tiempo pasado…” qué más dará como fue. Lo mejor, mañana. Siempre.

Nº49: La vida será disoluta o no será.

Nº50: Hay que tener un plan B. Siempre.

Nº51: Hay que escribir bien.

Nº52: Sin dramas mejor, gracias. Guardad la intensidad para la alcoba o para Nike Plus pero bien lejos de la sala de estar, por favor.

Nº53: Hay que creer.

Nº54: “No te olvides de que los mayores placeres de la vida si quieres vivir durante mucho tiempo son comer, joder y caminar“, CJC

Nº55: “Evertything in moderation, including moderation“, Julia Child.

Nº56: Las ideas son como el pescado. Demasiado tiempo sin airear y terminan oliendo mal.

Nº57: Si no lo sabes, pregunta. Esta regla es aplicable a absolutamente todas las facetas de tu vida. Sin descanso, pregunta.

Nº58: ”La edad es algo que no importa, a menos que usted sea un queso” Luis Buñuel.

Nº59: No viajas para “cambiar de aires“, viajas para cambiar tu vida. Recuérdalo en tu próximo viaje.

Nº60: “Go and make interesting mistakes, make amazing mistakes, make glorious and fantastic mistakes. Break rules. Leave the world more interesting for your being here. Make. Good. Art.” Neil Gaiman.



Yo no sé si es culpa de aquellos años de Kyokushinkai, de eso que afirma sin titubeos mi madre (“Tú no eres mi hijo, te cambiaron en la cuna por un fulano del cantón de Schaffhausen) o de Anabel. La cuestión es que no puedo de dejar de hacer listas sobre todo. Hoy mismo, sin ir más lejos, los tres mejores platos de Canalla Bistró o las cinco mejores secuencias de El Padrino. Listas, reglas y códigos.
También tienen un poco de culpa Miyamoto Musashi (el samurai más importante del Japón Feudal) su tratado El libro de los cinco anillos y especialmente el Código Bushidō, la ley escrita que regía la vida de estos honorables guerreros. Y es tremendamente interesante porque a diferencia de otros códigos militares (al fin y al cabo es lo que era) el Bushidō reglaba cada segundo de sus vidas: relaciones, formación, filosofía, patriotismo o muerte. En esta casa -qué os voy a contar- somos un pelín más dados a la bonhomía y la vida disoluta. Pero eso sí, a rajatabla. Sigamos con las Reglas:

Regla Nº 61: La vida es un 10% lo que haces y un 90 % cómo te lo tomas, Irving Berlin.

Regla N°62: “Don’t be defeatist dear, it’s terribly middle class” Lady Violet Crawley.

Regla Nº 63: ¿Eres un niño? No. Pues no vistas como un niño.

Regla Nº 64: Los que dicen eso de “Para saltarse las reglas, hay que conocerlas” normalmente no las conocen. Tienes que conocer las reglas.

Regla Nº 65: En la mesa no se habla de trabajo. Punto.

Regla Nº 66: No amenaces con largarte de un sitio (Twitter, su casa o una reunión). Lárgate o quédate, pero no seas un bocachancla.

Regla Nº 67: La precaución es virtud de alcaldes, Cromwell.

Regla Nº 68: “De perdidos al río” como actitud vital.

Regla Nº 69: “La vida debe ser una continua educación”, Gustave Flaubert.

Regla Nº 70: “Todo llega”… Y un cojón de pato. Has de ir, buscarlo y pagar la cuenta. Las cosas no llegan solas, querida.

Regla Nº 71: Hacer las cosas bien o hacer las cosas mal. No hay más.

Regla Nº 72: La fidelidad (a una mujer, a un amigo, a una idea) es innegociable. Porque el final de ese camino es traicionarte a ti mismo

Regla Nº 73: Céntrate en una cosa, una cosa sólo. Una cosa bien hecha.

Regla Nº 74: Vivir es ir perdiendo cosas. Así que no te ates mucho a ellas.

Regla Nº 75:  “Cada vez que se encuentre usted del lado de la mayoría, es tiempo de hacer una pausa y reflexionar”, Mark Twain.

Tengo una norma. Bueno, en realidad tengo cientos -miles- de normas. Pero una es sagrada: ver la trilogía de El Padrino cada mes. Siempre acompañado de un vino mágico (la última vez -quizás la mejor- con un Georges Laval inolvidable) siempre con los ojos de un niño, siempre temblando de emoción (de verdad) ante el primer fotograma, siempre con miedo ante lo inevitable; con ternura ante Fredo y silencio ante Brando. Siempre con respeto, inocencia y sumisión.

Hoy he recordado la conversación del fotograma de ahí arriba (una de mis escenas imprescindibles). El padre y el hijo. La familia. Los tomates. La tierra. La piel. El compromiso. La verdad: “I never wanted this for you. I work my whole life – I don’t apologize – to take care of my family, and I refused to be a fool, dancing on the string held by all those bigshots. I don’t apologize. That’s my life“.

Vamos con las Reglas:

Regla Nº 76: Todo lo que viene antes del “pero” no importa.

Regla Nº 77: Sin excusas, por favor.

Regla Nº 78: “El mundo entero se aparta cuando ve pasar a un hombre que sabe adónde va”, Antoine de Saint-Exupéry.

Regla Nº 79: Si algo nos importa de verdad, tendremos que defenderlo. ¿No? (Muñoz-Molina)

Regla Nº 80: “La vida es mucho más interesante cuando haces un pequeño esfuerzo”, Ai Weiwei.

Regla Nº 81: Dos cosas te definen. Tu paciencia cuando no tienes nada y tu actitud cuando lo tienes todo.

Regla Nº 82: Cosas fáciles.

Regla Nº 83: Travel is the only thing you buy that makes you richer.

Regla Nº 84: Confía en todo el mundo, pero corta siempre la baraja.

Regla Nº 85: Cuando pidas perdón, di “perdón”. Ni más. Ni menos.

Regla Nº 86: “Integrity is the essence of everything successful”, Buckminster Fuller.

Regla Nº 87: Una casa sin libros no es sexy. Una mujer tampoco. Evidentemente.

Regla Nº 88: Hazlo mejor.

Regla Nº 89: “Planning is everything and the plan is nothing”, Dwight D. Eisenhower.

Regla Nº 90: La respuesta es: ahora.

(Texto recopilado de artículos de Jesus Terres)

Sant Valentí és un Sant i els Sants estan a l'atur

O pitjor, exiliats a Suïssa de farra amb un parell de trilers diputats i tres bagasses de cinc-cents euros l'hora i sabates amb la sola vestida de sang. Sant Valentí. L'origen pagà es remunta a Eros (també anomenat El Pichilla) però en els països nòrdics -tan nòrdics ells- el relacionen amb l'aparellament dels ocells. Bernats muntant a Garsses sobre les teulades de Copenhaguen. Tan romàntic.

Però va ser Sant Valentí de Terni, el bisbe matrimonier que es va posar flamenc davant l'emperador Claudi "El Gòtic" el culpable d'aquesta infame epidèmia rosa que inunda aparadors, restaurants, emissores de ràdio i revistes de moda. Sí! no li tinc molta estima a aquest dia ... serà perquè diverses de les meves relacions sentimentals van acabar en aquesta mateixa data, o prop.

Sant Valentí. Un favor us demanaré avui: no celebreu Sant Valentí. Teniu 364 dies per sopar amb xampany, menjar-vos a petons i follar com si no hagués demà. Per escoltar cançons boniques, xiuxiuejar cursilades -sí, cal dir-ne- i fugir a la vostra pàtria, la que s'amaga al sofà sota la manta. Però si us plau, mai per Sant Valentí.



San Valentín es un Santo y los Santos están en paro

O peor, exiliados en Suiza de farra con un par de trileros diputados y tres lumis de quinientos pavos la hora y zapatos con la suela vestida de sangre. San Valentín. El origen pagano se remonta a Eros (también llamado el pichilla) sin embargo en los países nórdicos -tan nórdicos ellos- lo relacionan con el apareamiento de los pájaros. Párajos montando a pájaras sobre los tejados de Copenhague. Tan romántico.

Pero fue San Valentín de Terni, el obispo casamentero que se puso farruco ante el emperador Claudio ”El Gótico” el culpable de esta infame epidemia rosa que inunda escaparates, restaurantes, emisoras de radio y revistas de moda. Sí, no le tengo mucha estima a este día... será porqué varias de mis relaciones sentimentales terminaron en esa misma fecha, o cerca de ella.

San Valentín. Un favor os voy a pedir hoy: no celebréis San Valentin. Tenéis 364 días para cenar con champagne, comeros a besos y follar como si no hubiese mañana. Para escuchar canciones bonitas, susurrar cursiladas -sí, hay que decirlas- y huir a vuestra patria, esa que se esconde en el sofá bajo la manta. Pero por favor, nunca en San Valentín.

Adaptació d'una entrada del blog Nada Importa

Els amants papallona

Durant milers d'anys, tant en les cultures d'orient com les d'occident, tant les del nord com les del sud, els temes centrals de les llegendes són els mateixos: la recerca del coneixement, la superació personal, l'estima a la vida, la mort, ... i com no, l'amor.

No hi ha una cultura que no plori per una història d'amor impossible. La cultura xinesa també té la seva història d'amor tràgic: els amants papallona, una llegenda que s'ha transmès de forma oral de generació en generació. La llegenda es considera de vegades l'equivalent xinès de Romeu i Julieta, tot i que que va ser escrita molts segles abans de la famosa obra de Shakespeare. Es creu que la llegenda es va començar a comptar en temps de la dinastia Jin, fa més de mil sis-cents anys.

Actualment s'ha sol·licitat que sigui inclosa entre Les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat de la UNESCO.

La llegenda comença amb una bella i intel•ligent jove anomenada Zhu Yingtai de Shangyu, (província de Zhejiang). És l'única noia de nou germans, filla d'una família noble, els Zhu.

En aquella època, l'educació estava prohibida per a les dones, així que després de molt esforç, convenç al seu pare perquè la deixi anar a estudiar disfressada d'home a Hangzhou. Durant el seu viatge coneix a Liang Shanbo, un estudiant de Kuaiji (ara coneguda com Shaoxing), ciutat de la seva mateixa província. Des del primer moment tots dos connecten, com si es coneguessin de tota la vida.



Durant tres anys, comparteixen la mateixa habitació on només hi ha un llit i dos edredons. Yingtai poc a poc s'enamora de Shanbo. Encara que ambdós estudien el mateix, Shanbo és un ratolí de biblioteca i no s'adona que el seu "company" és una dona. Passats els tres anys, Yingtai rep una carta del seu pare, demanant-li que torni a casa tan aviat com pugui. Així que no té més remei que fer la maleta i acomiadar-se.

Yingtai sap que el seu amor per Shanbo mai morirà i vol estar amb ell per tota l'eternitat. Així que abans de marxar, Yingtai li explica la seva veritable identitat a la dona del director, i li demana que li lliuri a Shanbo el seu penjoll de jade com a regal de compromís.

Shanbo acompanya al seu germà de l'ànima durant 18 milles fins acomiadar-se. Durant el viatge, Yingtai intenta explicar el seu secret a Shanbo. Per exemple, davant d'un parell d'ànecs mandarins, però Shanbo no agafa el seu significat i ni tan sols té la més mínima sospita que ella és una dona.

Finalment Yingtai té una idea: li dirà a Shanbo que farà de casamentera entre ell i la seva inexistent germana de 16 anys. Abans d'acomiadar-se, Yingtai li recorda Shanbo que li deu una visita a casa i així podrà proposar matrimoni a la seva "germana" (que és en realitat ella mateixa). Tots dos s'acomiaden a contracor al pavelló on es van conèixer.

Quan Shanbo visita la llar de Yingtai descobreix qui és ella en realitat. S'adonen que els dos estan realment enamorats l'un de l'altre i que si no poden viure junts, moriran junts. L'alegria d'estar junts es trenca quan Yingtai li explica a Shanbo que els seus pares l'han forçat a casar-se amb Ma Wencai, un ric i vell cavaller.



A Shanbo se li trenca el cor. La seva salut empitjora lentament fins que emmalalteix greument i mor a la seva oficina de magistrat del comtat.

El dia que Yingtai s’ha de casar amb Ma Wencai, un remolí de vent impedeix que el festeig nupcial avanci més enllà de la tomba de Shanbo. Yingtay deixa la comitiva del casament per presentar els seus respectes a la tomba de Shanbo, i quan està sola entra en una amarga desesperació i demana a la tomba que s'obri.

Tot d'una, hi ha un tro i la tomba s'obre, com ella havia demanat. Yingtai salta dins per reunir-se amb el seu estimat. Els esperits de Shanbo i Yingtai es converteixen en un parell de belles papallones que surten de la tomba volant juntes, per sempre, sense que res les separi de nou.

La llegenda ha estat adaptada a l'òpera xinesa i ha inspirat diverses composicions musicals i llarg metratges.

Molt recomanable la versió d’aquesta llegenda, en l’exquisit llibre d’homònim nom, del genial il·lustrador Benjamin Lacombe.

Per què cridem? / Why we shout?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:
- Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?
- Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:
- Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:
-  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:
- Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.


Aquest conte i d'altres, els podeu trobar a "Rondalles de la vora del foc", i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

(English version)
A teacher asked his disciples, why people shouted when angry?. After thinking a while, one of them said:


- People cry when they get angry because they lose the nerves.

The teacher said how it was possible to call someone who was so close to you? Wouldn't it be more wise  to speak with more quietly voice?
- I repeat: Why shout someone when you are angry?

None response from the disciples convinced the teacher, who finally decided to speak:
- When two people are angry, have the hearts far away and to cover this long distance they have to shout, is the way that they can hear. When more angry they are, more stronger they will have to shout.

Then the teacher asked again
- What happens when two people fall in love? They spoken softly, without screaming, because their hearts are very close and the distance between them is very small.

When you are more in love, whisper instead of talk, and look, nothing more. This is what happens when we are close to loved ones.

For ended said:
- When you argue, don't let your hearts away. Don't say words that may put more distance between you two, because there will come a day when the distance will be so great that you will not know how back again.

Sant Jordi

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.            

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot mans i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.              

               

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

(Text extret del Costumari Català de Joan Amades)

La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment als Països Catalans les parelles es regalen una rosa i un llibre.

Feliç diada a tots i totes.

Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Si vas ràpid, trigaràs tot el dia

El protagonista d'aquest conte filipí descobrirà que les presses no sempre són bones conselleres. Vols saber com va arribar a aquesta conclusió?

En un petit poble al costat del mar, vivia un home en una cabanya. Un matí va decidir anar a recol•lectar cocos. Així que es va aixecar d'hora, va agafar el seu cavall i se'n va anar al costat de la platja, on hi havia moltes palmeres. Quan va arribar, va veure que havia tingut molta sort perquè les palmeres estaven plenes de cocos. Amb algunes dificultats va pujar a la que tenia més a prop i va anar agafant els cocos que hi havia a la copa. Quan va acabar amb aquesta, va fer el mateix amb la segona palmera. I així va seguir fins que va tenir una muntanya molt gran de cocos. L'home estava molt content perquè havia aconseguit molts cocos. Els va ser col•locant sobre la seva muntura, però hi havia tants que gairebé no cabien i el pobre animal anava molt carregat.
Va començar a caminar cap al poble, però com que no estava molt segur del camí que havia pres, va decidir preguntar a un noi amb qui es va creuar:
- Escolta noi, et puc fer una pregunta? - El jove, que semblava molt despert, es va parar i li va contestar amb un somriure:
- És clar.
- Saps quant de temps trigaré a arribar al poble per aquest camí?
El noi va mirar a l'home i després al seu cavall. I després de pensar un moment va respondre:
- Si vas lent, arribaràs molt d'hora. Però si vas ràpid, trigaràs tot el dia.
I sense dir res més va seguir el seu camí.
L'home es va quedar sorprès amb aquesta resposta i no li va creure. Per això va decidir esperonar al seu cavall per anar més de pressa. Però al cap de pocs metres va haver de parar. Amb les presses, els cocos que sobresortien li havien caigut. Així que va lligar el cavall i va tornar a col•locar els cocos al seu lloc. Per recuperar el temps que havia perdut, va fer que el cavall encara anés més ràpid. Però els cocos van tornar a caure, encara més de pressa que abans. I així va seguir una i altra vegada tot el camí. Recollia els cocos, feia anar més de pressa el cavall i tornaven a caure. Per això, quan va arribar al poble ja era de nit.
Ja a casa es va lamentar del que li havia costat tornar i va donar la raó al noi amb qui s'havia creuat. Si no hagués anat amb tantes presses, els cocos no se li haurien caigut i hagués arribat molt abans.